Més enllà dels límits

Un home elegant, actor. Un majordom. Una cita amb un aristòcrata que té un concepte molt particular del teatre, de la realitat, de la ficció, dels sentiments sobre les taules. Una espera inquietant. El senyor de la casa no ve. Una copa de vi de Xipre. Una altra. I tres. L’espera no s’acaba. “Me’n vaig, això és una manca de respecte”. Però tot s’arregla: el senyor apareix en escena. Vol que el prestigiós actor representi un determinat passatge d’una obra que ell ha escrit, el de la mort de Sòcrates. I haurà de ser una interpretació segons les teories del senyor: sentint els sentiments per transmetre’ls. Sinceritat, pura fidelitat, la perfecció interpretativa. “El teatre no ha de ser ficció, ha de ser el plaer de violar les normes establertes”, diu l’amo de casa. Però el que ha d’interpretar l’actor és... la mort. Ha de sentir la mort per convèncer el seu amfitrió i, així, salvar la vida. Però el vi xipriota... què tenia aquell vi massa dolç, que li fa trontollar les cames? Què va beure Sòcrates per suïcidar-se? El joc pervers que persegueix el noble ja té tots els elements i, sense que el convidat se n’adoni, la funció ha començat.

L’obra del valencià Rodolf Sirera, ubicada entre els segles XVIII i XIX, i interpretada per dos grans argentins (Miguel Ángel Solá y Daniel Freire) i dirigida per Mario Gas, es converteix una trepidant cursa contrarrellotge amb un misteri que, a poc a poc, magistralment, esdevé en suspens: el públic va intuint el què està passant, però l’actor, no. I es veu dominat, humiliat, gairebé hipnotitzat. Es retorç al terra, als peus del seu Déu, de qui el pot mantenir en vida. Plora, riu, suplica, s’ofega en el propi plor. La tensió va creixent fins arribar a límits desconeguts. Són els límits entre la ficció i la realitat, entre el teatre i la vida; els que l’aristòcrata vol esborrar per sempre en una representació que ha de ser, per força, única.

A banda de la interpretació dels únics protagonistes, l’escenografia, la il·luminació i la música juguen un paper important a El veneno del teatro. Mantenen aquest in crescendo que ens atrapa en una invisible xarxa de perversitat. Els jocs de llum desbudellen el màrtir i enalteixen el senyor, accentuant els convencionalismes, què és el que són les classes socials, tal com coincideixen a dir els dos al principi. L’elegant i austera sala de la noble mansió es converteix en una (presumpta) tomba i les comptades intervencions musicals acaben d’amanir una atmosfera que, dit sigui de pas, va de la mà del majestuós teatre Romea.

Tot plegat dura poc més d’una hora. Bravo. No cal més. És una hora intensíssima, que desgasta els actors i fins i tot els espectants espectadors. Pensar on es troben els límits de la ficció, fins a on es pot arribar per transmetre un sentiment, què pot arribar a passar quan aquest sentiment és la mort i s’ha de viure en la pròpia pell per transmetre’l... és una feina addictiva i molt estressant.

Un home elegant, actor. Un majordom. Una cita amb un aristòcrata que té un concepte molt particular del teatre, de la realitat, de la ficció, dels sentiments sobre les taules. Una espera inquietant. El senyor de la casa no ve. Una copa de vi de Xipre. Una altra. I tres. L’espera no s’acaba. “Me’n vaig, això és una manca de respecte”. Però tot s’arregla: el senyor apareix en escena. Vol que el prestigiós actor representi un determinat passatge d’una obra que ell ha escrit, el de la mort de Sòcrates. I haurà de ser una interpretació segons les teories del senyor: sentint els sentiments per transmetre’ls. Sinceritat, pura fidelitat, la perfecció interpretativa. “El teatre no ha de ser ficció, ha de ser el plaer de violar les normes establertes”, diu l’amo de casa. Però el que ha d’interpretar l’actor és... la mort. Ha de sentir la mort per convèncer el seu amfitrió i, així, salvar la vida. Però el vi xipriota... què tenia aquell vi massa dolç, que li fa trontollar les cames? Què va beure Sòcrates per suïcidar-se? El joc pervers que persegueix el noble ja té tots els elements i, sense que el convidat se n’adoni, la funció ha començat.

L’obra del valencià Rodolf Sirera, ubicada entre els segles XVIII i XIX, i interpretada per dos grans argentins (Miguel Ángel Solá y Daniel Freire) i dirigida per Mario Gas, es converteix una trepidant cursa contrarrellotge amb un misteri que, a poc a poc, magistralment, esdevé en suspens: el públic va intuint el què està passant, però l’actor, no. I es veu dominat, humiliat, gairebé hipnotitzat. Es retorç al terra, als peus del seu Déu, de qui el pot mantenir en vida. Plora, riu, suplica, s’ofega en el propi plor. La tensió va creixent fins arribar a límits desconeguts. Són els límits entre la ficció i la realitat, entre el teatre i la vida; els que l’aristòcrata vol esborrar per sempre en una representació que ha de ser, per força, única.