“La discapacitat ha d’estar entre tots nosaltres”

Juan Carlos Cebrián va néixer a Catalunya però de ben petit va haver d’anar-se’n a Suècia amb la família. Allà és on ha crescut i on s’ha especialitzat en l’àmbit de la discapacitat, un tema que ha tractat des de la política, com a viceconseller de Sanitat i diputat de la Regió d’Estocolm. Des de fa pocs mesos està jubilat i la setmana passada va ser a Barcelona, on va participar en una conferència sobre Innovació Social i Discapacitat en el marc d'unes jornades organitzades per l’Institut Guttmann.

Ets diputat de la Regió d’Estocolm. Allà has viscut des de la primera línia política l’evolució de les polítiques socials en discapacitat a Suècia. Quan va arribar la normalització a Suècia?

Jo vinc d’un país petit, Suècia, on no hi ha hagut dictadures i on hem pogut desenvolupar un Estat del Benestar, on les polítiques socials són ben conegudes arreu del món. Potser per això hem pogut fer més polítiques per gent discapacitada que potser les que ha fet Catalunya o ha fet Espanya. A Suècia les polítiques socials en discapacitat arriben perquè hi ha una demanda de la societat de què no hi hagi gent tancada en institucions com residències o manicomis. En una societat oberta no pot haver-hi gent tancada. Era a finals dels 90, va ser la culminació d'una lluita de molts anys que va portar un debat al Parlament i una reforma de la Constitució.

El 1999 va tancar l’última institució per discapacitats. Per què va ser una bona notícia?

Per institucions entenem residències on hi havia discapacitats físics i psíquics. El tancament va portar a què milers de persones que mai havien conviscut amb persones no discapacitades ho fessin, va ser un gran pas per normalitzar les seves vides. Va ser una cosa molt emotiva perquè a Estocolm hi havia moltes persones discapacitades, ja grans, que durant molts anys hi havien viscut i el fet d’obrir les portes i al mateix temps construir habitatges va ser un esforç molt gran que es va fer a Suècia.

Què va passar amb la gent que com dius 'estava tancada'?

Es van construir habitatges i l’encert va ser no construir habitatges especials per gent discapacitada sinó de cada bloc habilitar alguns dels habitatges. La discapacitat ha d’estar entre tots nosaltres. Que la gent discapacitada estigui entre nosaltres és un pas molt gran, després venen els altres: el treball, l’economia, etc.

Quin paper ha de jugar la política municipal, regional o estatal? Com és a Suècia el repartiment de competències?

El fet de traspassar les competències de l’Estat a les autonomies o municipis, que són els que ofereixen la majoria de les competències sobre serveis socials, va suposar problemes a l’inici. En el sentit de ‘qui paga què’, però ara han passat els anys i les experiències són bones, és impensable tornar als temps en què les competències en aquest àmbit les tenia l’Estat. El que és important és la proximitat de la classe política i de l’administració amb la gent a qui es destinen aquests serveis.

Va forçar que molts alcaldes haguessin d’acostar-se a una realitat que no els resultava propera?

Sí, sí. I no només l’alcalde, tots els regidors, sobretot el que portava la cartera de discapacitat. Però esclar veure com el pressupost d’un municipi tenia el 10 o el 12% destinat a polítiques per gent discapacitada generava la curiositat per conèixer aquesta gent. Amb el temps es van donar feina a més discapacitats a les oficines municipals, per preparar més bé els informes, etc.

Hi ha d’haver una cartera exclusiva per polítiques socials en discapacitat?

Abans a l’Ajuntament d’Estocolm hi havia un pressupost per polítiques de discapacitat, on entrava l’accessibilitat i algun servei social, igual que hi havia una cartera per integració, però això va desaparèixer. La integració ha d’estar a tots els àmbits i en tots els pressupostos.

Ha de ser-hi a totes les polítiques?

Sí.

Hi ha una part visible, de fer la ciutat accessible, i una menys visible, que és la tasca d’integrar-los.

Sí, l’aspecte físic de la ciutat és l’accessibilitat. Quan parlem d’accessibilitat però ens referim també a l’accessibilitat de la informació. El país més accessible que hi ha al món són els Estats Units, allà hi ha unes lleis molt severes i hi ha molta gent amb discapacitat física, han viscut moltes guerres i hi ha molta gent amb cadira de rodes, per exemple. Però si bé als Estats Units és més accessible, si necessites algú que espitgi aquesta cadira te l’has de pagar tu. En canvi a Suècia, no. Allà hi ha assistència si la necessites.

Com funciona a Suècia?

Si tens una discapacitat física, l’Ajuntament et posa una persona de contacte que, depenent de les necessitats que tinguis, et pot acompanyar o donar suport unes hores determinades a la setmana. Si la discapacitat va més enllà es dóna un assistent personal pagat per l’Estat i per l’Ajuntament. Una llei del 98 va donar l’oportunitat a molta gent d’accedir-hi.

El més similar aquí és la mal anomenada llei de la dependència que, si més no, ha generat polèmica pel seu finançament i per invasió de competències.

A Suècia tenim una garantia en tots els serveis: guarderia, granja-escola, etc. I també una garantia d’accessibilitat: t’ho han de donar en tres mesos. Si hi ha una llei que obliga a l’Ajuntament a donar uns serveis, el text d’aquesta llei no diu que el servei es donarà si hi ha places, hi diu que tu hi tens dret. A aquells que no se’ls hi ha donat el que han demanat, han anat a judici i en un 90% dels casos la raó la té el ciutadà. Un senyor m’explicava que la llei de la dependència, en algunes regions funciona i en altres no. A Suècia això és impensable ara, el paper de l’Estat és mirar que funcioni a tot arreu, tant és si la persona viu al nord o al sud.

En la conferència que vas fer parlaves d'innovació en polítiques socials. Què hem d'entendre per innovació?

A Suècia des de fa molts anys tots els municipis tenen consells on hi ha representants del món de la discapacitat per influir en les decisions polítiques. Parlant amb associacions a Suècia em deien: hem de presentar propostes nostres, no discutir el que presenten altres. I això ja és una part molt innovadora a Suècia. Una altra aposta innovadora és que les associacions a Suècia no fan gestions, com ara tenir pisos tutelats. Al principi ho feien però van dir ‘mai més’, ja que es considera que són tasques que li corresponen a l’administració i així les associacions s’encarreguen sobretot d’influir en les decisions polítiques.

Què hem de 'copiar' i què no de Suècia?

El que no copiaria de Suècia és el modus operandi de treball que tenim. Moltes persones amb discapacitat adultes no han fet el pas de deixar la pensió aturada i mirar d’incloure’s en el món laboral. Hi ha famílies que viuen de la pensió que el fill amb discapacitat els dóna i això moltes vegades atura el salt que puguis fer: educar-te més, mirar de trobar una feina...a Suècia no s’accepten normes per exemple, com passa a Espanya o a França, d’ajudar a empreses que ocupen a persones discapacitades. En qüestions de treball no crec que puguem tenir bons exemples, en l’àmbit social sí.

Quins exemples sí que són bons?

El que tenim especialment per persones amb discapacitat mental són els centres ocupacionals. Persones que tenen la seva pensió van a un centre d’aquests, on fan tasques de neteja, muntatge, repartiment o d’altres, per les que se’ls dóna una quantitat petita de diners a més de la pensió. Poder dir que a Suècia no hi ha cap persona discapacitada internada m’alegra.

Juan Carlos Cebrián va néixer a Catalunya però de ben petit va haver d’anar-se’n a Suècia amb la família. Allà és on ha crescut i on s’ha especialitzat en l’àmbit de la discapacitat, un tema que ha tractat des de la política, com a viceconseller de Sanitat i diputat de la Regió d’Estocolm. Des de fa pocs mesos està jubilat i la setmana passada va ser a Barcelona, on va participar en una conferència sobre Innovació Social i Discapacitat en el marc d'unes jornades organitzades per l’Institut Guttmann.

Ets diputat de la Regió d’Estocolm. Allà has viscut des de la primera línia política l’evolució de les polítiques socials en discapacitat a Suècia. Quan va arribar la normalització a Suècia?