“A partir del 1865 l'únic país europeu que té esclavitud és Espanya”, explica Martín Rodrigo Alharilla, doctor en Economia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Josep Maria Fradera, catedràtic per la Universitat Pompeu Fabra i expert en colonialisme, argumenta que les primeres que van començar a obrir el debat sobre la legitimitat moral d'esclavitzar un ésser humà van ser les sectes protestants i la idea que calia abolir aquesta institució va prendre volada al món anglès i francès cap a finals del segle XVIII. Així, a Anglaterra s'aboleix el tràfic el 1807 i l'esclavitud el 1833. A França, el 1848 i als Estats Units cap a la dècada de 1860.
Els països ibèrics, però, van trigar bastant més, ja que havien entrat al negoci en el moment en què els britànics es plantejaven deixar de fer-ho: “Això és el que fa patètica la posició dels catalans, els espanyols i els portuguesos”, afirma Fradera. Barcelona, amb els personatges més importants de l'economia catalana del moment, va ser un dels principals nuclis de la pressió en defensa de l'esclavitud dins de l'Imperi espanyol. I la capital catalana, un dels ports que va veure sortir múltiples vaixells negrers.
La quantitat de catalans que es van beneficiar de la mà d’obra esclava a les Amèriques és evident, especialment en el camp del comerç. El paper que hi tenien a l’illa és confirmat, segons argumenta Jordi Maluquer de Motes, catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, per un anglès establert com a hisendat a l’illa que deia, dels catalans, que “tenen en les seves mans tot el comerç de Cuba i crec que també d’Espanya”. Consideració que és corroborada també pel viatger nord-americà Wurdermann, qui explicava que “gran part del comerç de l’illa és a les seves mans, així com una part considerable de les seves riqueses”. Segons explica Alharilla, “entre el 30% i el 40% dels comerciants que hi havia a Cuba i a Puerto Rico al segle XIX eren catalans”.
Parlar d'esclavitud i tràfic implica recordar, però, que l’Imperi espanyol és, segons Fradera, un imperi erigit molt més “sobre indis” que sobre esclaus. En aquest sentit, amb l’expressió “Degrees of freedom”, la historiografia anglosaxona deixa entreveure que, a l’antiguitat, no hi havia un contrast nítid entre les condicions de “lliure” i “esclau”: “L’existència de gent que treballava per algú altre que el comprava era considerada normal o, com a mínim, habitual”, explica Fradera. Quan els imperis europeus s’expandeixen per l’Atlàntic, aquesta institució social arriba a Amèrica.
El proper dimarts 23 d'agost se celebra el Dia Internacional del Record del Comerç d'Esclaus i de la seva Abolició, data que posa sobre el punt de mira les interaccions comercials entre Europa, Àfrica, les Amèriques i el Carib, i recorda que són moltes les cultures que no resten exemptes d'un passat esclavista. Aquest és el cas de Catalunya en el marc de l'Imperi espanyol.
La participació catalana en el tràfic d'esclaus
Esbrinar el grau de participació catalana en el tràfic d’esclaus és especialment complicat. Només és possible saber amb certesa que els negocis d'algunes famílies que es van enriquir a les Amèriques comptaven amb mà d'obra esclava. És el cas de la família Samà, de Vilanova i la Geltrú, que se sap que tenia un complex sucrer, i tot el món del sucre al voltant de l’Havana va tenir esclaus fins al 1886. Un cas semblant és el de l’empresari català Joan Güell, que va fer servir mà d'obra esclava durant un període curt de temps però no s'ha trobat cap document que l'impliqui directament en el tràfic d'esclaus. En total, durant els trenta anys de tràfic legal (1790-1820) s’ha pogut establir la presència de 146 embarcacions catalanes entrades a Cuba, que constitueixen un 7,45% del total i un 24,7% de les espanyoles. Aquestes embarcacions van arribar a transportar uns 30.696 esclaus.
La manera més precisa de conèixer amb exactitud els noms i cognoms de les persones que es van dedicar al tràfic durant l’època de clandestinitat és consultar les confiscacions de vaixells per part dels britànics un cop van organitzar un dispositiu per acabar amb aquesta pràctica, però evidentment aquesta operació antitràfic no podia abastar, ni de bon tros, totes les transaccions de persones. Així, el més evident per als historiadors és identificar aquells empresaris que feien servir mà d’obra esclava encara que no haguessin participat, forçosament, en operacions de tràfic d’esclaus.
Un enriquiment amb mà d'obra esclava
Jordi Maluquer de Motes explica al seu article La burgesia catalana i l’esclavitud colonial: modes de producció i pràctica política que, tot i que la intervenció de catalans a les Antilles no havia estat gaire notable en els tres primers segles de colonització, des del final del segle XVIII, “es troben testimonis en abundància de la intervenció de catalans en importants activitats econòmiques cubanes”.
Al començament del segle XIX, per exemple, Seguí va obrir la primera llibreria de L’Havana, Josep Antoni Mestres la primera gran fàbrica de xocolata a l’illa i Joan Xifré la primera adoberia. En el sector de les manufactures tabaqueres, la participació catalana també va ser molt destacada: “Bernadí Rencurrell creà la primera fàbrica de cigarretes l’any 1810 i la comercialització del tabac de la zona oriental va ésser controlada durant moltes dècades per un grup de catalans establerts a Santiago”, exemplifica Maluquer de Motes.
El tracte que es donava als esclaus s’emmarca en un ampli ventall de pràctiques. Des d'esclaus que van acabar sent propietaris d'altres esclaus, indians que tenien fills amb les seves esclaves o tot tipus de maltractament. Així, trobem casos com el de Joan Gener i Batet, que va aixecar una gran fàbrica tabaquera a Cuba, La Excepción. Després d’un incendi als tallers que Gener tenia a l’Havana, escriu Maluquer de Motes: “Es pogué comprovar que els aprenents que hi van morir cremats estaven lligats amb cadenes”.
Polèmica sobre el desenvolupament català
Amb el pas del temps, s'ha volgut establir una connexió entre la prosperitat catalana en el marc de la revolució industrial o el què es pot entendre com l'inici del “capitalisme català”. Tanmateix, Fradera considera que “no es pot dir de cap manera que la industrialització catalana és el resultat de la prosperitat de la industria negrera”. Alharilla també explica que, a banda de la dificultat de demostrar-ho, “el capital que es podia generar a partir del tràfic és relativament petit comparat amb el creixement econòmic de Catalunya”. No obstant això, l'historiador matisa que sí que és cert que el tràfic d'esclaus va ser un element molt important i necessari perquè l'economia cubana del segle XIX pogués créixer, i el marc d'aquesta economia, “hi ha tot un procés de creació de fortuna que té un efecte directe a Catalunya, i sobretot a la ciutat de Barcelona”.
La doctora en Història Moderna Àngels Solà, al seu article Els capitals americans i la industrialització de Barcelona al segle XIX, evidencia que: “La història del desenvolupament econòmic de Barcelona [...] no es pot explicar si no es tenen en compte l'aportació de capital i l'esperit empresarial dels indians”. Capital vinculat a un “moviment de retorn” en forma d'inversió al llarg del segle XIX.
Així, tot i que el tràfic d’esclaus no va ser de les peces fonamentals del creixement barceloní, sí que va ser un dels factors que va permetre l’enriquiment de molts catalans a Cuba que després van invertir a Catalunya. Es tracta d’un circuit comercial “que no s’entén sense l’illa de Cuba i que permet el creixement del capital comercial a Catalunya”, explica Alharilla, que després va ser important pel capital industrial català.
Barcelona: protagonista de l'antiabolicionisme espanyol
A Catalunya s'hi podien trobar molts grups de pressió per evitar les reformes a Cuba que pretenien acabar amb l'esclavitud. Grups que van aglutinar els personatges més importants de l'economia catalana del moment, com és el cas de Joan Güell i Ferrer, l'Institut Agrícola Català i tota una burgesia barcelonina que estava “impedint que hi hagués una reforma del statu quo colonial”, diu Alharilla.
Tot aquest moviment antiabolicionista que s’aglutinava, entre altres organitzacions, als Círculos Ultramarinos, estava impregnat d’un fort nacionalisme espanyol, “sobretot a Barcelona, que tenia a veure amb la dimensió imperialista espanyola”, argumenta Alharilla: “Els catalans en l’últim terç del segle XIX eren els més espanyolistes i immobilistes de tots”. Cal considerar que Barcelona era el centre del negoci colonial tant o més com podia ser-ho Madrid, a la ciutat comtal s’hi trobaven institucions colonials tan importants el Banco Hispano-Colonial o la Compañía Transatlántica Española.
A partir del 1898, quan Espanya es percep com un estat incapaç d’assegurar el mercat cubà, sectors de la mà de Prat de la Riba van plantejar la construcció d'una Espanya on el motor fos Catalunya, és en aquest moment quan, segons Alharilla: “Hi ha una reinterpretació de tot aquest passat”.