Fi de cicle: adéu a Josep Anglada
El Consell Executiu de Plataforma per Catalunya ha expulsat a Josep Anglada de la presidència del partit. Ha justificat la seva decisió per la seva “mala gestió” al capdavant de PxC. Anglada ja ha assenyalat que no acata aquesta decisió. S'obre una època de canvis i interrogants sobre el futur del partit. Davant d'aquesta situació, més que intentar respondre a tots aquests interrogants de forma precipitada, intentarem analitzar la situació de PxC amb una certa perspectiva. Quina ha estat la seva trajectòria en els darrers anys i com ha arribat fins a aquesta situació?
Resulta sorprenent observar la situació actual de PxC si es té en compte que a les eleccions municipals del 2011, fa menys de tres anys, el partit va obtenir uns excel·lents resultats. És en aquestes eleccions quan el partit aconsegueix estendre's per gran part del territori i passa de ser un fenomen local a un partit d'àmbit nacional. Dins d'aquesta extensió és important ressaltar que el partit aconsegueix mantenir-se fort, i fins i tot créixer, en els seus feus de la “Catalunya interior” i, a la vegada, fer el salt a la Regió Metropolitana de Barcelona. Així, el partit aconsegueix entre dos i tres regidors en municipis com Mataró, l'Hospitalet de Llobregat o Sant Boi, on fins al moment el partit havia collit fracassos sonats.
El total de regidors de PxC passa de 17 a 67. No obstant això, el seu èxit no ha de mesurar-se únicament en termes absoluts. El partit també és més efectiu a l'hora d'aconseguir representants. Si es comparen els seus resultats en les eleccions municipals del 2007 i del 2011, veiem que passa d'obtenir representació en el 23% dels municipis on va presentar candidatura a fer-ho al 40%, i, d'obtenir un percentatge de vot superior al 5% al 28% dels municipis a fer-ho al 52%. Així mateix, el 2011 es confirma un fet que ja s'havia produït en l'interval 2003-2007, que és que en pràcticament tots els municipis on el partit havia obtingut representació en les eleccions anteriors, aconsegueix mantenir o, en la majoria de casos, incrementar aquesta representació quatre anys més tard.
En definitiva, després de les eleccions del 2011 PxC disposava d'un líder molt conegut entre l'electorat català i amb gran capacitat per atraure l'atenció dels mitjans de comunicació, i d'un partit amb una considerable implantació territorial que per fi ha aconseguit entrar amb força a la Regió Metropolitana de Barcelona. Plataforma per Catalunya semblava tenir-ho tot de cara per aconseguir el que cap partit d'extrema dreta espanyola ha aconseguit fins al moment. És a dir, renovar el seu discurs i imatge de cara a atreure un electorat ampli i heterogeni, i homologar-se així amb les reeixides formacions de nova extrema dreta que han assaltat en l'escenari polític europeu en les últimes dècades.
La realitat ha estat molt diferent. És justament després de l'èxit de les municipals que el partit ha entrat en una dinàmica descendent que sembla no tenir fi. PxC ha anat perdent regidors a un ritme creixent, en aquests moments ha perdut una cinquena part del total, i ha desaparegut de l'escenari polític i mediàtic català. El motiu és la combinació d'una nova conjuntura política dominada pel debat independentista i l'exacerbació de problemàtiques estructurals del partit relacionades amb la gestió dels seus recursos econòmics i humans.
PxC i el debat independentista
En relació al debat independentista, cal assenyalar que PxC, a diferència de l'extrema dreta espanyola, no ha tingut en el “debat nacional” un dels seus eixos de mobilització política. Més aviat al contrari. El projecte polític de PxC ha consistit en l'intent de saltar-se el clivatge nacional per centrar el debat en un nou eix de divisió entre autòctons (espanyols / catalans) vs. estrangers. Aquest fet, juntament amb una certa ambigüitat en el seu propi posicionament, ha permès que durant anys convisquessin en el partit persones que es declaraven independentistes i persones que provenien d'entorns de la ultradreta espanyolista.
La falta de concreció respecte al debat nacional s'ha convertit en una quimera en l'actual context polític català. De tal manera que el partit ha hagut d'anar clarificant, o més aviat accentuant, la seva postura de rebuig explícit a la independència. Tanmateix, precisament una de les crítiques que s'estarien llançant contra Anglada des de l'interior del partit és que ha tractat de mantenir una certa ambigüitat en aquest tema. En qualsevol cas, la realitat és que PxC ha anat perdent pel camí tant a militants que li reclamaven una posició més contundent contra la independència com a aquells que haguessin volgut una aposta clara pel “dret a decidir”. És a dir, el debat independentista està minvant al partit en les dues direccions.
Els problemes vinculats a la gestió del partit són variats i necessitarien una anàlisi detallada. Afecten des de la mala gestió dels recursos econòmics, amb acusacions d'usos fraudulents per part de Josep Anglada, fins a una gestió dels recursos humans del partit que ha comportat una pèrdua continuada de militants pels més variats motius. El rellevant és que no estem davant d'una problemàtica puntual o recent. Una de les principals conclusions de la tesi doctoral [1] que vaig finalitzar a principis del 2012 és que, ja en aquell moment, el partit arrossegava enormes dificultats en la seva gestió interna que podien minvar el seu creixement futur. No obstant això, mentre el partit estigués en una fase de creixement aquestes problemàtiques quedaven en un segon pla. Quan ha entrat en fase descendent, aquestes problemàtiques s'han accentuat i han disparat les tensions a l'interior del partit.
La figura de Josep Anglada
La qüestió de la gestió del partit és indissociable de la figura de Josep Anglada i ens porta a l'etern debat sobre el seu paper en l'èxit, i en els fracassos, de PxC. Aquest és un debat recurrent en la literatura sobre l'extrema dreta. Tal com ha assenyalat Cas Mudde (2007) és absurd creure que, per exemple, el Front Nacional s'ha mantingut trenta anys en la primera línia de la política francesa únicament gràcies al “carisma” de Jean-Marie Le Pen. A més de tenir una figura que, entre altres coses, atregui l'atenció dels mitjans de comunicació, és imprescindible una estructura de partit que fidelitzi als nous votants i sigui capaç de posicionar-se al primer pla de l'escenari polític. En aquesta línia, considerem que Anglada va ser crucial per a l'emergència de PxC i la seva extensió per gran part del territori català, però es va convertir en un llast quan el partit va créixer fins al punt de necessitar construir un partit eficient per gestionar els seus creixents recursos econòmics i humans.
Fins ara hem assenyalat que, amb vista a comprendre els motius de l'expulsió d'Anglada per part de la majoria d'integrants del Consell Executiu, cal tenir en compte el dany que el debat independentista està causant a PxC, i la suposada ambigüitat que Anglada hauria intentat mantenir en aquest tema, i, les acusacions de mala gestió del partit. Es podria afegir un tercer element. És a dir, la percepció entre els nuclis locals de PxC que Anglada ja no és electoralment rendible per a ells en els seus respectius municipis (més aviat al contrari).
Una anècdota pot ajudar a il·lustrar aquesta possibilitat. En les eleccions autonòmiques del 2012, Plataforma per Catalunya va registrar un descens del total de vots obtinguts en els comicis autonòmics del 2010 (va passar de 75,000-60,000 vots). Però potser encara més destacat va ser que en aquests comicis PxC va obtenir pitjors percentatges de vot a Vic, feu d'Anglada, que en municipis com l'Hospitalet o Sant Boi de Llobregat. Aquest fet significava un clar canvi de tendència respecte al succeït en comicis anteriors. En aquest sentit, en ser preguntat, en una conversa informal, per aquesta qüestió, un destacat membre de PxC afirmava que la seva conclusió és que “Anglada ja no guanya els vots de l'Hospitalet o Sant Boi. Els guanyen els militants d'allà”.
Un partit més homogeni
En definitiva, sembla que els barons locals de PxC han arribat a la conclusió que, davant el procés de descomposició del partit, la seva única opció per mantenir el seu propi capital polític és desfer-se d'Anglada. Si tenim en compte que Anglada era la cola que unia a perfils molt diferents dins del partit, sembla clar també que han arribat a la conclusió que és millor tenir un partit internament més homogeni que no un que es presenti davant els electors com un actor erràtic i en conflicte permanent. En aquest sentit, la seva decisió és similar a la de Pere Navarro respecte al PSC. Davant d'un escenari polític català en què la tempesta amenaça de deixar molts cadàvers polítics, la supervivència a l'espera de temps millors pot semblar l'opció menys dolenta per a alguns partits.
Si finalment Anglada abandona el partit i la nova direcció tracta de reflotar PxC s'enfrontarà a un escenari certament complex. El primer repte serà aconseguir que el partit no es descompongui pel camí. Si ho aconsegueixen el seu principal objectiu serà sens dubte arribar a les eleccions municipals del 2015 amb unes candidatures mínimament sòlides de cara a l'electorat. Tindran el temps, els recursos i la credibilitat per articular una oferta política eficaç? Podrà realment la marca PxC substituir la marca Anglada? Sona difícil. Dependrà de molts factors. Entre altres coses, dependrà de si una part de l'electorat arriba a les municipals del 2015 fastiguejat del debat nacional i amb ganes de votar opcions que ofereixin “altres coses”. Personalment esperaré als resultats d'aquestes eleccions per certificar la defunció de Plataforma per Catalunya.
[1]La tesi doctoral pot ser consultada a http://www.tdx.cat/handle/10803/96408 i a http://aitorcarr.wordpress.com/2013/05/15/279/
