Les redaccions són, o haurien de ser, la veritable universitat del periodisme. El mestratge entre generacions és el que ha fet gran aquest ofici. Jaume Arias (Barcelona, 1922-2013) va exercir aquesta tasca tota la vida. Ara feia molts anys que estava jubilat, però mentre va tenir forces anava molt sovint a La Vanguardia, i les seves converses eren sempre veritables lliçons de periodisme. Quan les redaccions perden els referents, ell, d’una forma humil, discreta i, potser sense proposar-s’ho, ha seguit fent aquest paper fins al final de la seva vida. Tots els que el vam escoltar tantes vegades trobarem a faltar la seva mirada honesta i crítica sobre la realitat.
Potser l’únic dia de la seva vida que va decidir escenificar públicament el seu mestratge i a més aixecar la veu va ser durant el cop d’Estat del 23-F. En aquells moments de desconcert i incertesa, els que eren a la redacció recorden com Jaume Arias va assumir el lideratge i va aconseguir la capacitat de reacció que necessitava el diari quan la democràcia estava en perill. Precisament, la manca de lideratges positius en la política i també en l’àmbit mediàtic era una de les seves grans preocupacions quan observava la realitat actual a Europa, a Espanya i a Catalunya.
Vaig tenir l’honor de substituir Jaume Arias com a sotsdirector de La Vanguardia quan es va jubilar l’any 1993. I catorze anys després, el 2007, com a degà del Col·legi de Periodistes, vaig poder reconèixer la seva trajectòria fent-li entrega del guardó Ofici de Periodista. En el seu parlament va demanar als periodistes “respecte, universalisme i responsabilitat”. Tres principis que han marcat la seva vida. Juntament amb les conviccions democràtiques i un cosmopolitisme que el va portar a fer de corresponsal a Espanya de nombrosos mitjans internacionals.
Part d’aquesta trajectòria va quedar reflectida en una sèrie del Magazine de La Vanguardia que després, l’any 2009, es va convertir en el llibre Tal como los conocí. El titular es refereix als nombrosos personatges de primera fila del cinema, la cultura, la política i l’economia que al llarg de la seva vida professional va tractar Jaume Arias. La seva lectura és, també, una magnífica lliçó de periodisme. I de lluita discreta i constant en defensa de la democràcia i Europa, dos conceptes que per a Arias estaven íntimament units. Va començar a exercir el periodisme l’any 1939 i tota la seva vida va treballar perquè un dia el seu país fos una democràcia de ple dret en una Europa unida. Va veure com el seu somni es feia realitat des de la subdirecció de La Vanguardia, i des d’allí va contribuir a la consolidació de les llibertats.
Jaume Arias encarnava la millor cara de La Vanguardia. Tots els diaris, al llarg de la seva historia, sumen llums i ombres. I Jaume Arias ocupa un paper destacat en el capítol de les llums perquè representava la voluntat d’independència, neutralitat, coherència, radicalitat democràtica i equitat que és imprescindible en un diari central en una societat. I, per damunt de tot, perquè era una persona d’una profunda bondat. Quan Jaume Arias veia que tots aquests valors trontollaven, sentia una gran tristesa, que compartia amb qui tenia més confiança. Però mai es va rendir. Mai va perdre l’esperança. Fins a l’últim dia de la seva vida va lluitar pels seus principis, els que el periodisme i la política segur que, un dia, recuperaran.