'Periodista. Historiador dels barris'. Així volen els seus amics que es recordi a Josep Maria Huertas, mort fa sis anys, el 4 de març del 2007, i a qui Barcelona dedicarà una plaça el dissabte 1 de juny. En el flux de correus dels membres de la comissió ciutadana que impulsen els actes en memòria de Josep Maria Huertas, algú va dir: “De fet, el més precís seria posar: Josep Maria Huertas, bona persona. Però no crec que l'Ajuntament ho accepti ”.
Qui ho va dir va ser Jaume Fabre, company de fatigues en la imprescindible “Tots els barris de Barcelona” i, juntament amb José Martí Gómez, la persona que més va tractar i millor va conèixer a Josep Maria Huertas. Els set volums de “Tots els barris de Barcelona” son només una petita part del centenar de llibres i els 6.000 articles que va publicar sobre la perifèria de la ciutat i les zones més marginades.
El debat sobre què posar a la placa de marbre que portarà el nom de Huertas ve al cas perquè l'Ajuntament de Barcelona vol donar el màxim relleu a la inauguració d'aquesta plaça, amb la presència de l'alcalde, Xavier Trias. Un esdeveniment que els veïns del barri i els impulsors dels diferents actes en record de Huertas no estan disposats a que es converteixi en una mera cerimònia protocol.lària. Volen que el protagonisme correspongui al Poblenou, el seu barri d'adopció. Volen que sigui un acte cívic, ciutadà, com correspon a la figura d'un dels periodistes que millor va descriure la cara menys lluminosa de la ciutat.
La plaça Huertas està situada davant del centre cívic de Can Felipa, l'antiga fàbrica tèxtil que portava el nom de Catex i que va protagonitzar una de les nombroses lluites del barri. Huertas va ser un activista del Poblenou. Va impulsar l'Associació de Veïns i va crear la revista Quatre Cantons.
Deu anys de reportatges sobre els barris
La inauguració de la plaça ve acompanyada de la presentació, el passat 23 de maig al Col.legi de Periodistes de Catalunya, del llibre ‘Josep M. Huertas Claveria i els barris de Barcelona’, ​​una antologia de reportatges (de 1964 a 1975) editada per la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona i la revista Carrer i en què han participat un gran nombre de companys i amics, conceptes ambdós perfectament compatibles si de Huertas es tractava. Fa uns mesos ja es va presentar un altre llibre, Guia informal de la Barcelona dels anys 70, que recopila passejades per la ciutat amb personatges d'aquells moments i que van ser escrites a mitjes amb José Martí Gómez.
La nova obra se centra en els reportatges dedicats als barris de Barcelona -Huertas va escriure de moltes altres coses, no només de barris- i recull articles publicats en els diaris ‘El Correo Catalán’ i ‘Tele/eXprés’ i en les revistes ‘Signo’, ‘Destino’, ‘Tele/estel’, ‘Quatre Cantons’ i ‘Presència’. Les fotografies són del mateix Huertas, de Pepe Encinas (amic de Josep Maria i editor gràfic del treball) i de Kim Manresa. La selecció de reportatges es complementa amb articles de Manel i Marc Andreu, Néstor Bogajo, Jordi Borja, Juanjo Caballero, Jaume Fabre, Maria Favà, María Eugenia Ibáñez, Eugeni Madueño, Andrés Naya, Meritxell M. Pauné, Carles i Frederic Prieto i Mercè Tatjer.
El llibre s'obre amb una entrevista a Francisco Candel i es tanca amb l'article 'Vida erótica subterránea' publicat a Tele / eXprés el 1975 (encara viu Franco) i que el portaria a la presó per dir que “un bon nombre de 'meublés' eren regentats per viudes de militars, pel que sembla, per les dificultats que per obtenir permís per obrir algun hi va haver després de la guerra ”.
Aquest empresonament va generar una onada de solidaritat a tot Espanya i la primera vaga de premsa a Barcelona (van parar tots els diaris excepte ‘La Vanguardia’ i la premsa del Movimiento) i la primera manifestació legal des del final de la guerra civil. Els companys de Quatre Cantons van confeccionar un número especial d'homenatge a Huertas, però quan estava a punt de tancar va arribar l'acusació -en versió governamental- d'haver estat el “contacte” de Wilson, un membre d'Eta. Per aquesta mateixa causa va ser detingut també Joan Soler, rector de Santa Maria del Taulat, l'església que albergava les reunions de ‘Quatre Cantons’, perquè va ser allà on Huertas i la seva dona, Araceli Aiguaviva, van enviar a aquella persona de la qual desconeixien la seva afiliació . El suposat 'cas Wilson', que va esclatar quan Huertas ja era a la presó pel text sobre els ‘meublés’, va quedar finalment en res i ni tan sols va arribar a judici.
La revista que mai es va publicar
De manera que la modesta ‘Quatre Cantons’ es va trobar amb dos dels seus redactors -Huertas i Soler- a la presó i acusats de col.laboració amb banda armada. La primera decisió va ser mantenir la publicació del número i incloure la informació que el vinculava a ETA acompanyada de la carta exculpatòria que Araceli Aiguaviva va fer arribar a tots els mitjans. La revista es va imprimir però no va arribar a distribuir-se. Per consell dels advocats de Huertas, va ser destruïda, encara que alguns van escamotejar uns pocs exemplars. Aquests pocs exemplars han servit ara per fer una versió facsímil d'aquella publicació, el número 118 de ‘Quatre Cantons’, la revista en què es van formar molts ‘huertamaros’, els mateixos que ara impulsen -al costat de la FAVB i alguns dels millors amics del periodista- els actes en reconeixement de Josep Maria Huertas. Periodista. Historiador dels barris de Barcelona. Bona persona.