La memòria de l'església antifranquista
La resistència antifranquista catalana no s'entén sense l'empara de part de la comunitat religiosa. Posar noms i cognoms a aquest fet, dibuixar les històries que l'acompanyen i teixir un fil conductor entre diferents moments històrics que van bastir l'oposició a la dictadura sota l'aixopluc de l'església és la voluntat del documental Santuaris de l'antifranquisme.
El documental, promogut per la Fundació Periodisme Plural sota la direcció de Llúcia Oliva i la realització de Miguel Mellado, s'ha estrenat aquest dimarts al Cinema Girona de Barcelona. Entre les prop de 300 persones que van assistir a la presentació s'hi podien comptar nombrosos protagonistes que en acabar la projecció han comentat el seu testimoni vital.
“La idea inicial era fer un documental sobre la teologia de l'alliberament, però parlant amb el teòleg González Faus ens va fer veure que, en paral·lel, una generació de capellans van veure que la dictadura franquista era antievangèlica i anticristiana i, en conseqüència, ells tenien la responsabilitat de lluitar-hi en contra”, explica Llúcia Oliva. Sota aquest precepte van tirar endavant el documental que retrata onze escenaris claus del tardofranquisme a Catalunya.
Escenaris en què mossens i monges es van acollir a l'esperit del Concili Vaticà II per donar suport als moviments antifranquistes que germinaven a mitjans dels seixanta i principis dels 70's. El documental recull des de la Fundació de CCOO a la parròquia de Sant Medir, al barri de la Bordeta de Barcelona, fins a la creació de l'Assemblea de Catalunya a la parròquia de Sant Agustí, al Raval, i l'empresonament de Mossèn Joan Solé a la Model per acollir membres d'ETA.
Entremig es desgranen històries com les de Mossèn Jaume Sayrach i Lluís Hernández, implicats en les lluites veïnals a Santa Coloma de Gramenet. El primer, al barri de Fondo i Hernàndez com a rector de la Parròquia de les Oliveres. El sacerdot es va afiliar al PSUC i va ser el primer alcalde democràtic de la població.Joan Botam recorda el seu paper com a monjo responsable dels Caputxins de Sarrià durant el tancament d’estudiants i intel·lectuals conegut com la Caputxinada. La manifestació de capellans a la Via Laietana el 1966, durament reprimida per la policia i que va tenir repercussió mundial és explicada per un dels promotors, Ricard Pedrals. Aquell moviment que va sorprendre tothom es va iniciar per les tortures que la policia havia infligit a l’estudiant Joaquim Boix, organitzador de la Caputxinada, que és també un dels testimonis del documental. Catalina Terrats fa memòria de com les autoritats franquistes tractaven d’esbrinar on era el cos de l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, un símbol del catalanisme que va ser vetllat al monestir de Sant Pere de les Puel·les de Sarrià. El documental recull igualment el paper que van jugar els monjos de Montserrat durant la tancada d'intel·lectuals que es va fer al monestir el 1970 coincidint amb el Procés de Burgos.
“Molta gent s'ha emocionat en veure aquests testimonis tan importants tot junts”, comentava Mellado, qui valora que es tracta d’un documental “de memòria obligatòria i que tenia un compte enrere, perquè molts d'aquests testimonis s'estan morint”, com es el cas de Lluís Hernández que va morir poc després de ser entrevistat. Tanmateix, Mellado lamentava que quan van anar a visitar la parròquia on havia estat Sayrach al barri de Fondo van comprovar que es tornava a fer missa en llatí i d'esquena als feligresos: “Hi ha un retrocés a l'església després d'aquests anys amb el Papa Benet, ara està canviant molt lentament”.
Llúcia Oliva destaca la sintonia que hi ha entre els protagonistes del documental i el papat actual: “Francesc lliga molt amb l'esperit dels mossens i monges que apareixen al documental, lliga molt amb el Concili Vaticà II i els canvis que no es van arribar a portar a la pràctica perquè la cúria ho va impedir”. La directora subratlla la paradoxa que suposa la situació d'aquests mossens davant la jerarquia, “que no els ha reconegut mai i els té marginats de l'església oficial”. En aquesta línia, Jaume P. Sayrach va intervenir en acabar la projecció per expressar la necessitat de que el documental el veiés “l'església actual, perquè la repressió no és tan dura com en aquells temps, però si ofegadora”.
