Ciudadanos té origen a Catalunya, on porta gairebé 9 anys de trajectòria ocupant una posició molt concreta entre l'electorat, un socioliberalisme de component clarament espanyolista oposat al nacionalisme català i de forta oposició als dos grans partits catalans, CiU i PSC. Malgrat això, la seva explosió ha tingut lloc en els últims 4 anys, en paral·lel al procés sobiranista i a un canvi dràstic en el sistema de partits català que ha fet enfonsar el PSC, alçar ERC i deixar tocat CiU, permetent a Ciutadans fer-se amb la 3ª/4ª posició. L'actuació de Ciutadans a Catalunya ens pot donar pistes sobre el tipus de partit que serà Ciudadanos a Espanya, però és un error traslladar completament l'òptica d'un partit a un altre. Els de Rivera estan construint un partit nou en un moment en què el nou en política té premi i, de consolidar-se, poden canviar substancialment el que fins ara s'ha conegut com a nova política.
Un nou partit de centre-dreta en l'era del nou
Si alguna cosa ha demostrat Ciutadans, tant en la seva marxa catalana com en la seva recent expansió territorial, és ser un partit flexible, amb una enorme capacitat d'adaptació al tauler i que creix a costa d'una fèrria oposició a l'estatus quo partidista. Aquestes són precisament les seves principals fortaleses en l'inici del seu camí espanyol. Encara amb totes les dificultats per definir la nova política, sembla evident que Ciutadans és un partit que sap fer-se amb la “gramàtica” de la nova política, emprant el concepte de Francisco Jurado.
També és un partit d'objectius similars als que fins ara s'ha anomenat nova política. Ciudadanos no arriba a l'escenari espanyol a apuntalar el sistema de partits actual. Hi ha qui pensa que els de Rivera, per ser una opció que carrega cap al centredreta, tenen com a meta apuntalar un PP en caiguda lliure. Però la lògica que impera en l'ascens de Ciudadanos és la de la substitució d'elits. Unes elits polítiques tradicionals es donen per amortitzades i cauen, o es deixen caure, mentre unes noves vénen a ocupar el seu lloc. En aquesta lògica, servir com a crossa d'un PP en hores baixes és una estratègia amb poc recorregut.
En una lectura sota el focus de vell/nou, a “el nou” pactar amb “el vell” li suposaria, d'una banda, perdre la imatge rupturista que bona part del seu electorat busca, i de l'altra tancar les possibilitats de creixement, ja que el seu electorat potencial és ara d'“el vell”.
El més rellevant en tot això és que Ciudadanos té forts incentius per apuntar el PP i la part del PSOE que no cau a Podemos. No poden descartar pactes en algun moment amb el PP o amb el PSOE, perquè les circumstàncies i les aritmètiques són impredictibles, però la intenció sembla ser més posar-ho difícil als dos grans que no aplanar-los el camí.
Un nou ariet contra un sistema de partits que s'ensorra
A Espanya s'està vivint una fallida en el sistema de partits conegut fins el moment. El PSOE cau, el PP també i emergeix amb força Podemos. Fins ara podia pronosticar-se que l'eix que estava precipitant aquest canvi era el vell/nou, però era un sol partit el que ascendia i atreia un electorat principalment d'esquerres, tal com explica José Fernández-Albertos. El fort desembarcament de Ciudadanos, sobretot si aconsegueix créixer i consolidar-se, li trauria a l'esquerra encarnada en Podemos l'exclusivitat d'“el nou”. Això a priori suposa un problema per a Podemos, que malgrat els seus esforços per evitar-ho quedaria posicionat en l'eix esquerra/dreta i hauria repartir-se el botí de l'electorat d'“el nou” amb una altra formació. Depenent del creixement de Ciudadanos, a Podemos se li tanca un camp important per captar vot.
Malgrat això, a mitjà i llarg termini el principal partit interessat en un ascens de Ciudadanos és Podemos. Li és útil com a ariet contra els dos partits tradicionals a un electorat on Podemos no arribava i li podria permetre accedir al govern sense necessitat de fer pactes difícils de vendre amb PP o PSOE. Finalment, l'existència d'un partit com Ciudadanos legitima el discurs de Podemos en haver-hi un segon actor aprofundint en l'escenari al que anomenen “crisi de règim”, que es tradueix en una substitució d'actors.
Una conseqüència d'això es pot veure per exemple en els enfrontaments televisius entre les dues formacions, on lluny d'intentar desacreditar-se es reforcen l'un a l'altre (“nosaltres, els partits de la nova política” contra “ells, els de la vella”). És una lògica molt similar a l'empleada durant dècades per PP i PSOE per marcar els límits d'allò permissible dins d'una estabilitat del règim representada per ells. En l'actual escenari de canvi, si el PP i el PSOE són el règim, Podemos i Ciudadanos són el que ve a trencar-lo i substituir-lo i, aquí, millor dos partits que un i millor per ampliar el camp del nou règim i evitar-ne el desavantatge de quedar restringit a una opció ideològica.
L'actor que pot decantar la balança sobre el deute
Ciudadanos és un partit en ple desenvolupament i per tant encara li queda molt per definir-se i fins i tot algunes postures ja mostrades poden canviar amb el pas del temps. Però la gran dicotomia que té davant seu és quin tipus de partit vol ser. Si pensa ser un partit dels anomenats “antisistema” o si només està mimetitzant-se amb el moment polític en què li ha tocat irrompre.
Aquesta decisió té a veure amb propostes, actituds i retòrica per emprar, però sobretot té a veure amb la seva postura respecte a l'espina dorsal del debat sud-europeu: què fer amb el deute. En aquest moment les opcions polítiques dels països del sud es divideixen entre les que consideren que el deute sobirà cal pagar-lo a tota costa i els que consideren que el deute és impagable almenys en la seva forma actual i que el pagament no pot significar una dràstica reducció de drets per a les societats.
En aquest debat, Ciudadanos encara no ha mostrat clarament la seva postura, encara que el fitxatge d'economistes com Luís Garicano per elaborar el seu programa econòmic pot donar pistes de per on van.
El partit d'Albert Rivera pot optar per ser un partit que, des de posicions de centre-dreta, intenti foradar el discurs imperant sobre el deute a Europa, com, salvant les distàncies, està fent ANEL, la formació que va formar govern al costat de Syriza després les últimes eleccions gregues. En aquest cas, la fallida del sistema de partits espanyol significaria també la ruptura de la supremacia política del deute.
Per contra, si finalment la postura de Ciudadanos acaba sent que no cal fer res amb el deute, trencarà un altre vincle més: el que unia la nova política amb les propostes antiausteritat. En aquest escenari, donant per fet que Ciudadanos aconsegueix consolidar-se com recanvi a la dreta, la supremacia del deute estarà gairebé garantit malgrat l'enfonsament dels partits tradicionals llevat que Podem aconsegueixi alguna cosa semblant a una majoria absoluta, cosa que no sembla propera.