El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
La multitudinària manifestació del 14-N a Barcelona ha permès prendre la mesura de les dues grans forces motrius que el 24 de novembre convergiran en les urnes i descarregaran la seva energia a través del vot: el descontentament social i la desafecció nacional. La ciutadania de Catalunya ha estat convocada a exercir el sufragi precisament en el punt crític de la confluència de la doble crisi econòmica i política provocada per l'abrupte final del boom espanyol. No hi ha precedents d'un entorn de tal envergadura des dels temps de la Transició.
D'acord amb les xifres subministrades pels sindicats convocants de la manifestació de dimecres i pels promotors de la marxa independentista de l'11 de Setembre, ara ja sabem que el voltatge del doble malestar arribaria àmpliament el milió de manifestants als carrers, fins i tot milió i mig, en el cas de la Diada. En el supòsit, això sí, que el Passeig de Gràcia de Barcelona i els seus voltants puguin albergar tal multitud. En plena revolució tecnològica i científica, a Espanya encara es conrea el disbarat de les xifres i no hi ha manera de saber quanta gent assisteix realment a les grans manifestacions, amb l'excepció dels partits de futbol.
La gran placa tectònica
Sigui com sigui, les dues grans corrents de fons confluiran a les urnes de manera impossible de discernir, un cop acceptada la inapel.lable implicació de tots dos factors. El que sembla indiscutible és que tots dos estats d'opinió estan en fase molt viva i activa, disposats a fer-se notar davant l'establishment econòmic i polític. En quin grau i direcció? Vet aquí l'enigma de la insòlita cita electoral del 25-N.
Després de la doble exhibició de força al carrer, es diria que ens trobem definitivament sobre la gran placa tectònica de la qual depèn l'estabilitat dels continents de l'entorn immediat. La convocatòria electoral afecta aquesta vegada no només a l'estatus intern de Catalunya, sinó a la seva posició pel que fa a la resta d'Espanya i, en última instància, amb els països socis de la UE i els països aliats de les grans organitzacions internacionals. Com ara l'OTAN, per posar un exemple.
Amb aquesta triple responsabilitat sobre, la campanya avança de manera gairebé mecànica sense altra component que un estat de gran ansietat col.lectiva, a l'espera de verificar el grau i els efectes del desplaçament tel.lúric que s'acosta. Per poc que sigui serà molt.
La convocatòria de vaga general en plena campanya electoral catalana ha estat acollida amb incomoditat en els sectors més implicats en l'aposta sobiranista. En els mitjans afins al Govern de la Generalitat s'ha vist el succés com una intromissió en el debat nacional de Catalunya i no han dubtat a presentar la vaga com una acció “limitada” i “innecessària”.
El protagonisme de la crisi social ha forçat un “apagada” de vint-i-quatre hores en el debat identitari, però és aventurat pretendre que no intervindrà en l'opció de vot dels electors i que aquests se centraran en el repte polític llançat per Artur Mas: aconseguir una “majoria excepcional” per iniciar el procés d'autodeterminació de Catalunya amb vista a constituir-se en un estat independent.
Del 'espoli' a la 'herència'
Per si de cas, però, el candidat-president ha tornat a afirmar amb la seva habitual rotunditat que la situació econòmica i social de Catalunya no seria la mateixa d'haver existit el “pacte fiscal” i, així mateix, si els seus predecessors a la Generalitat no haguessin deixat els calaixos plens de factures per pagar. Per si no fos suficient, Mas ha tornat a reiterar que una Catalunya independent tindria més possibilitats de sortir d'aquesta llarga crisi que tendeix a eternitzar-se.
D'aquesta manera, el doble factor de l’“espoli” a mans de l'Estat, d'una banda, i la pesada llosa de la “herència” de l'esquerra, de l'altra, segueix marcant l'argumentari de CiU com Govern sortint, davant la impossible rèplica dels antics aliats del Tripartit i la sospitosa indulgència dels mitjans de referència, tant públics com “concertats”. Així ha estat durant el breu primer mandat del líder de CiU, coincidint amb la seva aliança conjuntural amb el PP.
En efecte, ERC ja és el nou soci preferent d'Artur Mas en la seva virtual segon mandat, el “nou” PSC s'ha aferrat in extremis i sense convicció al clau ardent del federalisme, i ICV-EUiA surfeja sobre l'onada sobiranista i el tsunami social per intentar fer-se amb l'iglú de la malmesa esquerra parlamentària.
En aquestes condicions, però, Mas s'arrisca malgrat tot a llançar-se a les urnes simplement per canviar de soci, sense poder variar la seva condició de minoria majoritària. Seria una quelcom més que un resultat discret per una ‘moguda’ tan aparatosa.
Rics, pobres i 'miserables'
La lògica polarització del 25-N al voltant del debat secessionista podria, malgrat tot, defugir o remetre a un segon pla la crisi econòmica. No obstant això, la cita electoral aportarà sens dubte, ja sigui per acció o per omissió, signes inequívocs sobre l'actitud dels electors al voltant de la crisi que amenaça la pau social. Fins i tot pot aportar algunes claus que podrien inspirar l'espai de l'esquerra a Catalunya. La nova composició del Parlament pot donar alguna sorpresa en aquesta direcció davant la possible entrada de la CUP (Candidatura d'Unitat Popular) a l'hemicicle.
L'esquerra democràtica encara assisteix petrificada a l'allau de canvis en la societat del benestar heretada de l'últim tram del segle XX. La composició de les grans manifestacions dels últims temps acredita que assistim al desnonament progressiu de les classes mitjanes i l'esbós fantasmal d'una societat dividida entre rics, pobres i 'miserables'. És a dir, la virtual desaparició del matalàs social sobre el qual descansa la conciliació entre els sectors afavorits i desfavorits per les lleis del mercat i el joc de les majories i minories. Seria temerari no invertir tot l'esforç disponible a evitar aquest desastre.
La multitudinària manifestació del 14-N a Barcelona ha permès prendre la mesura de les dues grans forces motrius que el 24 de novembre convergiran en les urnes i descarregaran la seva energia a través del vot: el descontentament social i la desafecció nacional. La ciutadania de Catalunya ha estat convocada a exercir el sufragi precisament en el punt crític de la confluència de la doble crisi econòmica i política provocada per l'abrupte final del boom espanyol. No hi ha precedents d'un entorn de tal envergadura des dels temps de la Transició.