Sobre el 155: “Preussenschlag” a Espanya?

El govern Rajoy ha definit les mesures que pensa aplicar a Catalunya en base a l'article 155 de la Constitució. Sobresurt entre elles el cessament del President de la Generalitat i de tots els seus consellers. La mesura evoca l'anomenat Preussenschlag o cop prussià que el 20 de juliol de 1932 va perpetrar el govern conservador de von Papen contra el govern socialdemòcrata del land de Prússia, el més poblat i extens de la República de Weimar. Invocant l'article 48 de la Constitució de la República i al·legant raons d'ordre públic, un decret presidencial va destituir en bloc a l'Executiu autonòmic i al seu cap de govern Otto Braun, un dirigent històric de la socialdemocràcia alemanya. El mateix canceller von Papen va assumir les seves atribucions i va nomenar un govern de “comissaris” des de l'administració central.

Els historiadors han vist en aquesta decisió un pas decisiu cap a l'esfondrament de l'amenaçada democràcia alemanya. Només sis mesos més tard, Hitler era nomenat Canceller gràcies a la complicitat del propi Papin i d'altres dirigents polítics i empresarials que conspiraven des de feia mesos en favor d'un règim autoritari.

Els constitucionalistes s'han ocupat del “cop contra Prússia” perquè va donar lloc a un contenciós legal davant del Tribunal d'Estat alemany amb funcions de tall constitucional, després que el govern de Prússia impugnés la legalitat de la seva destitució. Dos cèlebres juristes i teòrics del dret es van enfrontar en aquella causa. Va defensar les raons del govern autònom de Prússia el professor Hans Kelsen. El seu contrincant -en defensa de la destitució del govern prussià- va ser un altre jurista ben conegut, Carl Schmitt. La decisió del Tribunal va ser d'una “grotesca ambigüitat” (Bracher): va confirmar l'autoritat del govern deposat però no va retirar funcions als comissaris impostos per Papen.

Potser és interessant recordar el destí dels dos influents professors de dret que van protagonitzar el litigi en condició d'experts. Hans Kelsen -el representant del govern de Prússia- va ser destituït de la seva càtedra pel règim nazi i va haver d'exiliar-se als Estats Units on va morir. Carl Schmitt -el defensor del govern central- es va adherir al nazisme, li va donar cobertura teòrica, va presidir l'associació de juristes nacionalsocialistes i, després de la guerra, va ser visitant freqüent d'Espanya durant els anys del franquisme.

Les comparacions són odioses i de vegades impertinents. Però l'aplicació de l'article 155 en els termes que ha proposat el govern del Partit Popular no és un episodi menor. Obre la porta a una transformació de fons en la història d'Espanya. Si prospera, tancarà un llarg període -trenta anys- en què a empentes i rodolons s'ha intentat substituir el tradicional model centralista i uniformista de l'Estat espanyol per un model territorial que distribueixi algun poder polític al llarg i ample del territori. Amb encerts i errors, el model va ser subsistint fins que va ser incapaç d'ajustar-se a noves condicions, externes i internes.

Ara, però, sembla arribada l'hora de consumar la involució de l'autonomia a la qual hem estat assistint en els últims anys. La interpretació ferotge de l'article 155 és molt representativa d'una aspiració que no es contraposa només a una opció independentista, legítima en els seus objectius, però gestionada amb massa frivolitat. Aquesta versió dura del 155 rebutja, en realitat, l'existència de la diversitat de projectes polítics a escala territorial que caracteritza els autèntics sistemes federals o als que volen aproximar-se a ells. Per això penso que la iniciativa del govern Rajoy -potser reticent per part del seu president- desprèn un tuf revengista quan s'escolta als que l’aclamen des de la tribuna política o des de la tertúlia mediàtica. Són les veus de sectors -no només polítics, ni únicament de la dreta- als que sempre va costar admetre una organització de l'Estat que no poguessin controlar des d'uns pocs centres de decisió.

¿Cop prussià a Espanya com prolegomen d'una crisi de la democràcia? Ja vaig dir que les comparacions són odioses. Però les maniobres de Papen i Schleicher -emparades pel President del Reich i monàrquic nostàlgic- no haurien de ser ignorades. Els seus funestos resultats van ser molt més demolidors per a la democràcia alemanya del que potser ells mateixos havien previst o desitjat.

El govern Rajoy ha definit les mesures que pensa aplicar a Catalunya en base a l'article 155 de la Constitució. Sobresurt entre elles el cessament del President de la Generalitat i de tots els seus consellers. La mesura evoca l'anomenat Preussenschlag o cop prussià que el 20 de juliol de 1932 va perpetrar el govern conservador de von Papen contra el govern socialdemòcrata del land de Prússia, el més poblat i extens de la República de Weimar. Invocant l'article 48 de la Constitució de la República i al·legant raons d'ordre públic, un decret presidencial va destituir en bloc a l'Executiu autonòmic i al seu cap de govern Otto Braun, un dirigent històric de la socialdemocràcia alemanya. El mateix canceller von Papen va assumir les seves atribucions i va nomenar un govern de “comissaris” des de l'administració central.

Els historiadors han vist en aquesta decisió un pas decisiu cap a l'esfondrament de l'amenaçada democràcia alemanya. Només sis mesos més tard, Hitler era nomenat Canceller gràcies a la complicitat del propi Papin i d'altres dirigents polítics i empresarials que conspiraven des de feia mesos en favor d'un règim autoritari.