Una petita i molt significativa revolució va alterar el meu horitzó adolescent en ingressar a la universitat. Vaig estudiar Humanitats, una d’aquestes carreres que no tenen sortida, tòpic aplicable a qualsevol estudi, però vaja, això no és l’important. Em vaig sorprendre en llegir un programa on s’estudiava Història de la Xina antiga i en canvi s’ignorava el passat grecoromà fins a arribar a l’especialització del segon cicle. La resposta al misteri era que la degana creia imprescindible que els nous joves catalans coneguessin com s’havia format el gegant asiàtic perquè així, sàvies paraules, entendrien el present i podrien caminar amb seguretat pel futur.
En aquesta advertència hi havia certa veritat que els fets han desmentit. Els xinesos que viuen a Barcelona, amb els seus bars de patates braves i cubates barats, són els que mantenen la tradició, mentre que molts comerciants barcelonins, guiats pel fals esperit modern de la ciutat, han preferit anul·lar qualsevol folklore castís dels seus locals per uniformitzar un gust i aconseguir que cada establiment sigui un altre més del gran ramat on captar les set diferències és gairebé un impossible i la conservació del patrimoni popular, una quimera gairebé absoluta.
Aquest mercat comú de l’oci, on músiques i modes s’agermanen en una sola melodia, afecta sobretot la meva generació, víctima brutal d’un model global que a Barcelona s’imposa amb més agressivitat. El present ha de ser absolut a partir d’un ritme veloç que anul·li l’anterior, com si només existís el moment actual i la resta fos un miratge, una mala relíquia del pensament.
D’aquesta manera, passen dues coses. Els joves que vulguin sentir-se diferents, tot i predicar les mateixes coses, es xoparan de sèries i acudiran entusiastes a festivals, llibreries, clubs i presentacions per sentir-se superespecials. Pot ser que estigui parlant de culturetes, però més aviat pensava en el precedent de Porcioles, ja que la seva idea d’urbs de fires i congressos s’ha imposat. Els grans se’n van a Montjuïc i els de trenta tenen, entre altres, el Sónar i el Primavera, vàlids tant per a turistes com per als que vulguin repetir la seva excepcionalitat repetitiva amb miserables posts en xarxes socials, que per això serveixen entre altres coses, magnífics llevamàscares on es comprova com n’és de feble una cultura programada per ser devorada i sepultada en un calaix d’oblit fins a la següent cita propícia per aplaudir la seva gran i inútil façana.
El porciolisme d’aquest factor s’agermana amb una altra característica molt barcelonina de la meva generació: la seva lloa imperible per viure entre aquests murs sacrosants, com si emmagatzemessin el bo i millor de la humanitat malgrat la seva completa ignorància del que va ser Barcelona i d’una tendència a confondre tot allò anglosaxó com alguna cosa útil en qualsevol circumstància. Deia una bona amiga escriptora que a Espanya molts creuen prosperar a partir de la imitació de models artístics anglosaxons, una cosa absurda, ja que la realitat social és una altra i això implica que, per plasmar-la, s’han de fer servir uns altres instruments força allunyats de l’exemple anglès i nord-americà, uns instruments que estan més d’acord amb el que ens envolta encara que faci pudor i que el més fàcil sigui negar-lo, tal com fa un discurs oficial que es rebutja bastant menys del que sembla.
Aquesta reflexió és important i sé que fica el dit a la nafra. El Kindergarten barceloní es dóna copets a l’esquena i li plau de sentir-se poderós encara que no n’hi hagi motiu. El que compta és deixar-se veure, no alçar massa la veu, provocar rialles conciliadores i després anar-se’n a casa, no gaire tard, que ja se sap, els bars aquí tanquen a les dues entre setmana i a les tres de divendres a diumenge. Tornar a casa aviat per treballar, ser una persona seriosa, tuitejar la vetllada i no permetre pixarades fora de test que perjudiquin la visió externa.
El que dic passa també a Madrid, no es pensin. A tot arreu és igual. Ara a la capital del Regne estan molt contents perquè tenen unes exposicions al·lucinants. A la Thyssen s’exposen Els mites del pop, i a qui escriu li entra una estranya nostàlgia en recordar una mostra dedicada a Warhol a la Fundació Miró a finals dels noranta.
Han canviat les tornes? No, de cap manera. En tots dos llocs la província, que és un estat mental, augmenta, i segurament és l’esperit del temps, íncube a destruir quan desapareguin els nuvolots i s’instal·li un aire més optimista i innovador. Les exposicions temporals barcelonines duren més i tenen més mala qualitat que les d’abans. Els seus temes són menys internacionals i els recursos també són menors, així com els festivals, on és normal l’absència de presència estrangera i l’abundància d’amics dels organitzadors. Quan no plouen els diners es produeix un arrauliment que a Madrid no és tan present perquè moltes institucions beuen del pressupost ministerial o de fundacions privades, però aquesta no és la qüestió. Si tornem a Barcelona comprovarem que aquest entusiasme per la ciutat enllaça amb la gresca de 1714, mal muntada tant a l’exterior com a l’interior, amb mapes horribles al final del passeig Lluís Companys, comissaris mediàtics i exposicions amb poc afany didàctic i molta voluntat manipuladora. Aquest panorama és molt propici per generar ciutadans despreocupats per la mort de l’esperit crític que hauria de caracteritzar la seva condició, apagada perquè, sense pluralitat, de l’hort sorgeixen més peons que veritables puntes de llança.
És així com aprehenem el passat? En desconèixer el nostre propi recorregut correm el gran risc de quedar-nos cecs i rondar només per un melic massa reduccionista. El 1907, Gustav Mahler va deixar la direcció de l’Òpera de Viena. Molts es van alegrar del fet, i d’altres, conscients de la seva gran tasca al capdavant de la difícil institució, van jutjar amb raó que els vienesos no volien un home tan gran per por de sentir-se encara més petits en la seva daurada mediocritat, reticent al geni i complaent amb un estatus on l’aparença era la norma de l’èxit.
L’anècdota serveix per il·lustrar una tensió que sempre ha acompanyat Barcelona, on ara ja s’arriba tard als espectacles i el públic creu que és capaç de millorar les prestacions de l’artista des d’una mirada cap a dins, una sensació confirmada per creadors de diferents àmbits que desprèn una odiosa i presumpta superioritat, com es si pagués entrada per criticar des d’allò negatiu, mai amb l’afany de construir novetat en la torre del conformisme.
I així les ovelles, ben digerit el discurs del pastor, van continuar la seva ruta, sense mirar enrere, contentes per sentir-se diferents als altres membres del ramat, felices per una cançó cantada a l’uníson fins a adormir-se en un somni tan ben domesticat que és infeliç, vacu d’un gaudi que sí que es dóna a províncies, on les ganes d’engolir cultura són cosmopolites des de l’entusiasme, inexistent en l’esnobisme de les capitals, tan narcisistes que aviat necessitaran una brúixola per no caure en un perillós pou sense fons, Ícar a l’inrevés, fi de festa en l’ocàs.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
