Barcelona, capital i metròpolis global

El debat ciutadà que ha revolucionat tots els àmbits de la nostre societat i que ens portarà el proper 27-S a unes eleccions plebiscitàries per decidir si Catalunya avança cap a la seva independència, no és aliè a la inquietud latent sobre l’adequació i sostenibilitat de la governança europea i global.

Des de principis dels anys 90, Europa navega fent equilibris per ampliar els seus límits geoestratègics tot mantenint la cohesió interna per consolidar-se com una potencia cultural i econòmica. Fins avui, només ha aconseguit un nivell de compromís i d’adhesió desigual, una reticència i fre en el si dels grans estats que la formen davant qualsevol intent de pèrdua de sobirania pròpia, i una desconfiança creixent dels ciutadans que veuen com una amenaça la incidència i acció política d’unes estructures de govern que no compten amb la suficient participació i legitimació democràtica.

Lluny semblen aquells anomenats “homes d’estat” que amb una visió estratègica global varen ser capaços, fa més de 70 anys, de posar les bases per a la creació d’unes Nacions Unides avançant-se a la necessitat d’unes estructures supra-estatals que vetllessin per preservar la pau, la seguretat i fer front a uns reptes cada vegada més globals. O aquells que fa més de 25 anys varen dissenyar les bases d’una Unió Europea cultural i ciutadana més enllà de la unió econòmica i monetària actual. També sembla lluny aquell 1995 en que, amb l’impuls de Pasqual Maragall, Barcelona va acollir el nomenat Procés de Barcelona, base de la posterior Unió pel Mediterrani.

Les disfuncions de la confusió governamental que viu Europa i la manca d’un lideratge, amb visió i projecte, que permeti avançar vers una integració sòlida i real, pot acabar erosionant les bases del ja per si feble ecosistema polític europeu: no han sigut poques les veus que davant la crisi que ha convulsionat els països del sud, s’han mostrat partidàries d’optar per una Europa a dues velocitats. O encara més preocupant, l’increment de moviments nacionalistes en alguns d’aquests països centre-europeus, que criden a un replegament nacional i un retorn vers la sobirania dels estats, apostant per abandonar definitivament el projecte europeu.

El debat que mobilitza la ciutadania a Catalunya res te a veure amb aquestes dues tendències. Però hem de ser conscients que és en aquest entorn d’incertesa i de tensió institucional europea que bona part de Catalunya clama per la seva independència. Haurem d’esforçar-nos per fer comprendre que més enllà de les motivacions històriques i culturals, més enllà dels greuges polítics i financers que ens hagi pogut infligir l’Estat espanyol, Catalunya reclama el legítim dret a decidir el seu futur per donar el millor de si mateixa, per aportar respostes als problemes des de la proximitat, però també per ser un actor polític compromès i responsable amb els reptes col·lectius que el futur d’Europa té al davant.

La voluntat que ens porta al 27-S és només l’inici d’un debat que no acaba en les nostres fronteres. Volem més independència perquè volem una Europa més interdependent. Volem més sobirania, perquè la puguem cedir a una Europa que volem més sobirana. Volem tenir el control dels nostres recursos perquè volem una Europa més redistributiva i solidària. I volem poder decidir, perquè aquí i a Europa volem que triomfi la democràcia.

Es per assegurar aquesta visió geo-política de fons, que és tant vital que el govern de la ciutat s’impliqui plena i activament en aquest procés nacional, com a capital i dipositària d’unes estructures d’estat, i com a metròpolis cosmopolita i global, capaç de jugar un paper actiu en la construcció d’una Europa en la que el sistema de ciutats tindrà cada vegada un pes més determinant.

Ara ja no es tracta de ser present organitzant esdeveniments firals o esportius de primer nivell -que també-; si no de situar-nos en el mapa europeu i internacional com un dels epicentres del pensament i d’activisme amb capacitat de ser un actor polític en la construcció del nostre país i en el de l’espai europeu.

Actuar amb veu pròpia davant d’uns reptes que si bé responen a lògiques globals, tenen un punt d’aterratge i d’impacte en les ciutats: el canvi climàtic, les onades migratòries, les fluctuacions o concentracions econòmiques, l’actuació de les màfies, els objectius del terrorisme, la redefinició del paper de la ciutadania i de nous models de democràcia...Vivim en tots els sentits una eclosió de la cultura urbana que reclama convertir les ciutats en actors polítics globals.

Barcelona ha fet des de fa molts anys una aposta valenta i decidida per crear aquest espai urbà europeu i internacional. Ha estat líder des de la ciència i la cultura participant en xarxes de creativitat i de talent. Ha estat referent d’iniciatives de cooperació internacional (el Districte 11 a Sarajevo, o la ubicació de la seu internacional de Metges sense Fronteres). Ha creat institucions amb voluntat d’incidència europea (Cidob, Iemed). Ha impulsat i acollit xarxes globals i del Mediterrani (la Xarxa Global de governs locals, l’Escame, que concentra més de 200 Cambres de Comerç, la d’Universitats, la de Centres de la Creu Roja i la Mitja Lluna, amb més de set milions de voluntaris…). Ha atret institucions amb capacitat política global: la Unió pel Mediterrani n’és un exemple, però també les seus diplomàtiques de Nacions Unides que varen decidir instal·lar-se al Recinte Històric de Sant Pau per participar en la creació d’un Centre Global d’Innovació Social, aportant experts i científics de tot el món en la gestió de l’aigua (GWOPA), la resiliència de les ciutats (ONU-Habitat), la desertització i gestió forestal (EFI), i la diversitat cultural, ètnica o religiosa, creant per aquest fi un Institut Universitari de les NNUU, amb seu a Sant Pau que pogués donar suport teòric i polític a les resolucions de Nacions Unides en conflictes entre països motivats per la diversitat.

Els successius governs de CDC a la Generalitat mai han donat suport decidit a l’energia metropolitana ni a la potencia internacional de Barcelona: han mantingut a mig gas les institucions d’influència a Europa, han ignorat la força de les xarxes civils del Mediterrani, no s’han implicat en el desenvolupament de la Unió pel Mediterrani (UpM) i han directament avortat les possibilitats d’un espai internacional com el de Sant Pau.

Barcelona ha d’exercir la seva capitalitat, incidir com a tal en la definició i construcció de les estructures d’estat, i connectar tot aquest procés amb els debats i tendències internacionals, per assegurar-ne la visió cosmopolita, oberta, connectada a l’alçada d’un país que vol néixer a l’albada del segle XXI.

Per fer això, potser és l’hora de fer néixer el ‘districte 12’, que connecti aquest procés intern amb els altres reptes que té la ciutat. A l’àrea metropolitana, impulsant la posada en marxa d’un Consell de Cent format per alcaldes, experts i representants civils que tinguin per objectiu proposar una estructura de governança política i democràtica a la metròpolis. Al Mediterrani, organitzant una trobada de les 30 principals ciutats que -conjuntament amb les xarxes civils existents- ofereixin un nou marc d’actuació a la UpM, en l’àmbit dels grans canvis, conflictes i problemes que fereixen les dues riberes del Mare Nostrum. I a Europa, impulsant la creació d’un Parlament de Ciutats que faci arribar al Parlament Europeu les seves propostes sobre com repensar el vell continent des de les ciutats.

Aquesta ha de ser l’aposta de la capital, i en el moment de debatre les estructures d’estat, Barcelona ha de posar sobre la taula les claus que necessita per assegurar la seva governabilitat.

El debat ciutadà que ha revolucionat tots els àmbits de la nostre societat i que ens portarà el proper 27-S a unes eleccions plebiscitàries per decidir si Catalunya avança cap a la seva independència, no és aliè a la inquietud latent sobre l’adequació i sostenibilitat de la governança europea i global.

Des de principis dels anys 90, Europa navega fent equilibris per ampliar els seus límits geoestratègics tot mantenint la cohesió interna per consolidar-se com una potencia cultural i econòmica. Fins avui, només ha aconseguit un nivell de compromís i d’adhesió desigual, una reticència i fre en el si dels grans estats que la formen davant qualsevol intent de pèrdua de sobirania pròpia, i una desconfiança creixent dels ciutadans que veuen com una amenaça la incidència i acció política d’unes estructures de govern que no compten amb la suficient participació i legitimació democràtica.