Catalunya Opinión y blogs

Sobre este blog

La portada de mañana
Acceder
La declaración de Aldama: “el nexo” del caso Ábalos apunta más arriba aún sin pruebas
De despacho a habitaciones por 1.100 euros: los ‘coliving’ se escapan de la regulación
Opinión - ¿Misiles para qué? Por José Enrique de Ayala

Barcelona en Comú: una altra política, una altra manera de guanyar

No estem acostumats a guanyar. Som dels que no guanyem. Podem jugar bé, però no acostumem a guanyar. A molta gent li passa, a la majoria, tot i que voti als que sí guanyen. Quan el 26 de juny de l’any passat és presentava el projecte Guanyem Barcelona, el que ara ha acabat sent Barcelona en comú i ha guanyat les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona sentíem parlar a l’Ada Colau amb una naturalitat de guanyar que ens feia prendre consciència de la dimensió del que començava. Per molt que en els debats, i fora d’ells, s’insistís que Barcelona en comú ja havia governat perquè ICV-EUiA, incorporada al projecte, ho hagués fet, això no s’ajustava a la realitat. Aquest és un projecte ciutadà de qui mai ha guanyat i ara ho vol fer perquè ja no pot més. Els partits s’hi han sumat, se’ls ha anat a buscar, però per un projecte que no serà el mateix que ells serien fora del mateix.

No haver guanyat no vol dir, però, ser perdedors, ni derrotats. No haver guanyat no vol dir no poder-ho fer. I el més important, no guanyar, en el sentit de l’ús majoritari d’aquest verb, no vol dir no haver guanyat d’una altra manera. I molta de la gent que es va trobar a Guanyem Barcelona ja havia guanyat perquè havia viscut, per exemple, que es podia fer des de la PAH, des del moviment veïnal, feminista, estudiantil... La història ens mostra com una experiència de mobilització satisfactòria ens pot portar a aconseguir-ne una altra. Dit d’una altra manera: un “Sí es pot” no és estrany que pugui portar a un altre “Sí es pot”. Barcelona en comú pot ser vist com un projecte que acumula diversitat d’experiències en el que persones han intentat organitzar-se per transformar aquell món que consideraven inacceptable. Experiències que no van ser tot lo exitoses que es volia i que la història dels de dalt no ha portat fins a nosaltres. Les hem hagut d’arrencar al silenci. Cadascú tindrà les seves al cap i no convé parlar per qui ja no hi és. Però estic convençut que moltes d’aquestes persones veurien en Barcelona en comú el seu referent, com ho han fet Josep Fontana y María Salvo. L’acte #FemMemòria era molt més que un acte de les habituals campanyes electorals que vivim.

El projecte s’ha desenvolupat treballant per guanyar. S’ha treballat dia a dia amb consciència de com seria de difícil fer-ho, però sabent que era possible. Es volia connectar amb la gent que ho està passant malament, que no vol continuar acceptant aquesta realitat i que podia confiar. Es volia reconèixer la pluralitat de les persones que estaven en aquesta situació.Es volia elaborar col·lectivament, de manera inclusiva, propostes radicals (que vagin a l’arrel dels problemes) i aplicables. Es volia màxima preocupació pels drets de les persones i per aconseguir garantir-los. Es volia insistir en la necessitat de construir la democràcia que no tenim. Es volia reivindicar la unió de la ètica i la política, i per això es va començar per un codi ètic. Es volia ser coherent en el dir i el fer. Es volia organitzar-se i fer tot això ràpidament però amb coherència amb els valors i els principis defensats.Es volia fer política d’una altra manera. Hi ha molts es volia. Tot això s’ha volgut fer. Tot això està en el programa electoral, en temps de partits que ja no en fan. I tot això s’ha volgut comunicar de la manera més efectiva per un equip molt potent a partir del disseny, les xarxes, els actes als barris, les publicacions, les aparicions als mitjans...

Ara ja som a l’endemà de les eleccions i aviat tocarà entrar a la institució, i a la nit electoral ja hem escoltat missatges del President de la Generalitat sobre la seva preocupació pel govern de la capital. Ara arriba el moment de fer tot això possible. I arriba el moment de veure altra cosa que Ada Colau ja va anunciar en la presentació de Guanyem Barcelona. Cap al final de la seva intervenció apel·lava a l’experiència com a activistes de moltes persones assistents per tenir molt present la força dels lobbys i dels diferents interessos centrats en la ciutat de Barcelona i deia: “No som ingènues i sabem que fins i tot aconseguint guanyar unes eleccions, en aquest cas municipals, que estic seguríssima que ho podem aconseguir... Ni tants sols guanyant aquestes eleccions estaríem segures de guanyar... Només podríem guanyar si en aquest procés des d’avui mateix som capaces d’obrir un procés molt ampli on comencem a generar una mobilització ciutadana que vagi molt més enllà de les eleccions i que el dia després de les eleccions sigui l’autora, la protagonista, de tots els canvis que volem fer. Només així podrem guanyar” No es pot guanyar només entrant a l’ajuntament. No es pot entrar delegant en les persones que ens representaran i que aparegui la despreocupació. No es pot guanyar sense un ciutadania organitzada, plural, activa, participativa, que exerceixi de contrapoder enfront, o en suport, del govern de la institució. No es pot guanyar sense aconseguir una cultura democràtica que ara no tenim. No es pot guanyar sense que guanyem totes. No es pot guanyar si no es fa en comú. En els propers anys s’haurà de treballar molt en aquesta altra manera de guanyar que encara no hem viscut, com no hem viscut la democràcia a la que aspirem. En els propers anys veurem si s’aconsegueix.

No estem acostumats a guanyar. Som dels que no guanyem. Podem jugar bé, però no acostumem a guanyar. A molta gent li passa, a la majoria, tot i que voti als que sí guanyen. Quan el 26 de juny de l’any passat és presentava el projecte Guanyem Barcelona, el que ara ha acabat sent Barcelona en comú i ha guanyat les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona sentíem parlar a l’Ada Colau amb una naturalitat de guanyar que ens feia prendre consciència de la dimensió del que començava. Per molt que en els debats, i fora d’ells, s’insistís que Barcelona en comú ja havia governat perquè ICV-EUiA, incorporada al projecte, ho hagués fet, això no s’ajustava a la realitat. Aquest és un projecte ciutadà de qui mai ha guanyat i ara ho vol fer perquè ja no pot més. Els partits s’hi han sumat, se’ls ha anat a buscar, però per un projecte que no serà el mateix que ells serien fora del mateix.

No haver guanyat no vol dir, però, ser perdedors, ni derrotats. No haver guanyat no vol dir no poder-ho fer. I el més important, no guanyar, en el sentit de l’ús majoritari d’aquest verb, no vol dir no haver guanyat d’una altra manera. I molta de la gent que es va trobar a Guanyem Barcelona ja havia guanyat perquè havia viscut, per exemple, que es podia fer des de la PAH, des del moviment veïnal, feminista, estudiantil... La història ens mostra com una experiència de mobilització satisfactòria ens pot portar a aconseguir-ne una altra. Dit d’una altra manera: un “Sí es pot” no és estrany que pugui portar a un altre “Sí es pot”. Barcelona en comú pot ser vist com un projecte que acumula diversitat d’experiències en el que persones han intentat organitzar-se per transformar aquell món que consideraven inacceptable. Experiències que no van ser tot lo exitoses que es volia i que la història dels de dalt no ha portat fins a nosaltres. Les hem hagut d’arrencar al silenci. Cadascú tindrà les seves al cap i no convé parlar per qui ja no hi és. Però estic convençut que moltes d’aquestes persones veurien en Barcelona en comú el seu referent, com ho han fet Josep Fontana y María Salvo. L’acte #FemMemòria era molt més que un acte de les habituals campanyes electorals que vivim.