Catalunya lampedusiana

És fàcil arribar a la conclusió que el Procés és un serial d'alt voltatge, amb molta càrrega histèrica i episodis imprevisibles que provoquen continus sobresalts als seus espectadors. La penúltima entrega de la sèrie ha superat totes les expectatives a partir de molts ingredients imprevisibles.

Reconec que en el meu cas concret vaig pensar en una nova temporada amb molts canvis. Anava a començar la primera setmana de març amb unes eleccions destinades a canviar per complet el panorama a partir de diversos factors que incloïen candidatures separades dels components de Junts pel Sí, amb un considerable patacada de CDC, i una reacció de les esquerres. Aquest pronòstic va saltar pels aires el passat dissabte.

Em trobava fora de Catalunya. Sortia d'una exposició i vaig veure una trucada pèrduda. La meva mare m'anunciava que ja teníem President i de bones a primeres no vaig entendre què volia dir-me. Em va explicar la renúncia de Mas i l'elecció de Puigdemont, qui a aquestes hores de la tarda havia de ser conegut per menys del 5% dels catalans, però això era igual perquè des d'una lògica democràtica la seva candidatura és perfectament legítima. Del quatre d'Artur al tres de Carles.

Pocs minuts després el ja ex President explicava l'acord amb la seva habitual prepotència. Passaran a la nostra minúscula història frases com corregir les urnes o la seva idea de fer el bé. També ho farà des de la seva visió personalista de l'assumpte el paper de líder sacrificat per aconseguir un objectiu col·lectiu quan en realitat la seva maniobra fa olor de Rússia, com si assumís un paper al Putin perquè Puigdemont sigui la seva Medvédev.

Els pensaments, ràpids i incerts, anaven amuntegant mentre seguia les novetats del capítol per Twitter. Qui té tant poder per tallar el cap a Mas? Per què Junqueras ha acceptat aquesta resolució in extremis si tenia totes les paperetes per ser la prima donna de la funció? Fins a quin punt va intervenir David Fernández en un acord que sens dubte era del seu grat?

Amb ell entra en escena la damnificada, que no és una altra de la CUP. Tota una setmana amb el públic lloant la seva coherència per caure en la humiliació més absoluta entre el Tamayazo i la baixada de pantalons. Ara sabem la bestialitat d'un cap israelita per deu de palestins, però més enllà de la contundència d'aquesta expressió el sorprenent és com un partit anticapitalista i que desitjava sobretot un revolució social s'esprem a si mateix com una mala taronja venent-se a l'enemic de classe, el mateix que amb el nou pacte juga a ser el que sempre ha aspirat: La Democràcia Cristiana catalana, com si instal·lar en la poltrona a Puigdemont fos un d'aquests jocs tan estimats per Giulio Andreotti. L'única diferència, o el mateix semblant, és que aquí ha faltat finezza i s'ha donat la mateixa sensació de repartiment de seients prescindint del Parlament, saltant-se les normes i imposant-les al seu gust sense embuts.

La CUP em recorda al moment grec del passat estiu, quan Tsipras va llançar el seu desafiament del referèndum exprés i al dia següent va acatar els mandats de Brussel·les. El disbarat va augmentar el diumenge amb la suavitat de la guerrera Anna Gabriel i la presència del dimitit Antonio Baños, bé feliç de votar sí a la investidura de l'anterior alcalde de Girona.

El cadàver de l'esquerra independentista és un altre més de la llarga llista de la producció. Primer va morir políticament Pere Navarro, qui des de la perspectiva que dóna el temps apostava per la carta lògica del dret a decidir. Més tard va finir Duran i Lleida, víctima, cosa curiosa, de la seva coherència equidistant. Al PP va caure Alicia Sánchez Camacho i a ICV l'adéu va ser per a Joan Herrera. La seva formació es trobava fins dissabte en una magnífica posició per assaltar el cel a les urnes. De moment la il·lusió queda en suspens fins a nou avís.

Potser arribarà en divuit mesos o una mica menys. Ningú pot preveure quin serà el següent pas dels guionistes. Sabem que el mort suprem està molt viu i, com sempre amenaça amb ressuscitar, planejant a l'ombra com si es tractés, els de la meva generació ho entendran, del dolent de l'Inspector Gadget. L'atmosfera, de sobte, és gatopardiana. Puigdemont assumeix el programa del seu antecessor. Volen més? Estiguin atents a les seves pantalles. Continuarà.

És fàcil arribar a la conclusió que el Procés és un serial d'alt voltatge, amb molta càrrega histèrica i episodis imprevisibles que provoquen continus sobresalts als seus espectadors. La penúltima entrega de la sèrie ha superat totes les expectatives a partir de molts ingredients imprevisibles.

Reconec que en el meu cas concret vaig pensar en una nova temporada amb molts canvis. Anava a començar la primera setmana de març amb unes eleccions destinades a canviar per complet el panorama a partir de diversos factors que incloïen candidatures separades dels components de Junts pel Sí, amb un considerable patacada de CDC, i una reacció de les esquerres. Aquest pronòstic va saltar pels aires el passat dissabte.