Corporació Metropolitana: ser més gran o bé més eficient

El 2017 farà vint anys de la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona i, lògicament, es tornen a aixecar veus contra aquella atzagaiada. Havia estat creada amb 26 municipis el 1974 pel porciolisme, amb la intenció de mancomunar serveis públics compartits de facto entre poblacions veïnes. Va ser dissolta el 1987 pel govern de majoria absoluta de CiU, vista com a “contrapoder” dels interessos pujolians per part del maragallisme que aleshores la presidia. Les competències van ser assumides per la Generalitat, per tres entitats metropolitanes de funcions limitades (la Mancomunitat de Municipis, l’Entitat del Transport i l’Entitat de Medi Ambient, reunificades el 2010) i pels nous Consells Comarcals, el balanç dels quals resulta avui descriptible.

La dissolució de la “Corpo” va ser una maniobra partidista i el debat sobre la seva recuperació no pot deixar de ser plenament i òbviament polític. El minifundisme municipal de l’actual Barcelona real és molt més acusat que el de Madrid, on les agregacions per decret a la capital d’antics ajuntaments perifèrics van tenir per objectiu impedir que Barcelona fos la ciutat més poblada d’Espanya, encara que ho fos en la realitat.

Madrid va annexionar Chamartín el 1947, Carabanchel el 1948, Canillas, Hortaleza, Barajas i Vallecas el 1949, El Pardo, Vicálvaro, Fuencarral i Aravaca el 1951, Villaverde el 1954. D’aquesta manera va sumar aleshores 1,4 milions d’habitants, per davant de Barcelona.

No van permetre que Barcelona fes simultàniament el mateix amb els seus municipis circumdants. Les últimes annexions de Barcelona remunten a Sants, les Corts, Gràcia, Sant Gervasi, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar el 1896, Horta el 1904 i Sarrià el 1921. La tongada madrilenya de finals dels 40 i començaments dels 50 aquí va passar de llarg, va entronitzar el minifundisme municipal barceloní que la Corporació Metropolitana porciolista intentava resoldre, si més no en els aspectes tècnics més evidents

L’any 1900 Madrid era la tercera província d’Espanya, per darrere de Barcelona i València, amb una població que no arribava als 800.000 habitants. Avui el terme municipal de Madrid en té 3,1 milions i el de Barcelona 1,6 milions. Una altra cosa ben diferent són les respectives àrees metropolitanes i la manera de comptar-les.

El minifundisme municipal imposat a la Barcelona real ha consolidat nombrosos interessos creats a una constel·lació d’ajuntaments encavallats sobre el mapa, però no en la pràctica administrativa. També per això el debat sobre la supressió o la recuperació de la Corporació Metropolitana tocava i continua tocant massa sensibilitats, encara que l’eficiència dels serveis públics hauria d’estar per damunt dels interessos particulars, fins i tot per damunt de les febleses de la força del costum.

El 2017 farà vint anys de la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona i, lògicament, es tornen a aixecar veus contra aquella atzagaiada. Havia estat creada amb 26 municipis el 1974 pel porciolisme, amb la intenció de mancomunar serveis públics compartits de facto entre poblacions veïnes. Va ser dissolta el 1987 pel govern de majoria absoluta de CiU, vista com a “contrapoder” dels interessos pujolians per part del maragallisme que aleshores la presidia. Les competències van ser assumides per la Generalitat, per tres entitats metropolitanes de funcions limitades (la Mancomunitat de Municipis, l’Entitat del Transport i l’Entitat de Medi Ambient, reunificades el 2010) i pels nous Consells Comarcals, el balanç dels quals resulta avui descriptible.

La dissolució de la “Corpo” va ser una maniobra partidista i el debat sobre la seva recuperació no pot deixar de ser plenament i òbviament polític. El minifundisme municipal de l’actual Barcelona real és molt més acusat que el de Madrid, on les agregacions per decret a la capital d’antics ajuntaments perifèrics van tenir per objectiu impedir que Barcelona fos la ciutat més poblada d’Espanya, encara que ho fos en la realitat.