El dimarts 14 es votarà al Congrés dels Diputats una proposició de llei del PDECat –la nova marca de CiU– que criminalitza l’ocupació en precari i que pretén agilitzar els desnonaments d’aquestes famílies sense cap tipus de garantia.
Aquesta proposició de llei es votarà pocs dies després de publicar-se les dades del Consell General del Poder Judicial, unes dades que tancaven l’any 2016 amb més de 60.000 desnonaments, una mitjana de 166 desnonaments diaris a l’estat espanyol. Segons aquestes xifres, el 22% dels desnonaments es produeixen a Catalunya.
Però aquestes dades són incompletes, ja que no comptabilitzen els milers de famílies desnonades per ocupació en precari. Famílies que s’han vist obligades a ocupar perquè l’administració les ha abandonat a l’hora de protegir el seu dret a l’habitatge.
Lògicament, els bancs i els grans tenidors també en són responsables i cal obligar-los a assumir-ho. Però mentre això no passi, són les administracions les últimes garants dels drets fonamentals.
A l’exposició de motius de la proposició de llei, el PDECat, disfressa de lluita contra “fenòmens mafiosos” la proposta de llei, però no inclou ni una sola mesura per lluitar contra aquestes “màfies”. La proposició de llei inclou mesures per replicar el desnonament exprés dels lloguers de la ministra Carme Chacón, però en aquest cas sobre les ocupacions. Mesures que permetran desnonar sense alternativa habitacional a una família que estigui ocupant el pis d’una persona física, independentment de què tingui un o cinquanta habitatges, o un pis públic o d’una entitat social. En el moment de la notificació de la demanda, la família ja podrà ser desnonada.
Amb aquesta mesura, el PDECat impulsa a Madrid la criminalització de la pobresa i proposa el desnonament exprés, versió II, per a les famílies en situació més vulnerable.
Sorprèn també la sobre-gesticulació i fixació en quelcom que no és “el problema” sinó més aviat la conseqüència de la manca de recursos públics. A més, les lleis ja preveuen mecanismes administratius per recuperar habitatges públics. Per altra banda, no creiem que les entitats socials vulguin estigmatitzar encara més a qui pateix. Si s'agilitzen tràmits per adjudicar l'habitatge social i s'activa la mediació en cas que s'ocupin, el problema seria pràcticament anecdòtic.
Per solucionar l’ocupació en precari és imprescindible ampliar el parc públic d’habitatge, regular els usos dels habitatges, com per exemple els pisos turístics, reformar la llei d’arrendaments urbans, allargant la durada dels contractes i regulant els preus del lloguer per a fer-ho accessible. S’han de recuperar els ajuts al pagament del lloguer, s’ha de mobilitzar tot l’habitatge buit, que és el que s’ocupa, i l’administració pública ha de garantir el reallotjament en tots els casos.
Aquestes serien propostes encaminades a resoldre el problema, però els del PDECat es treuen la màscara al Congrés. Com han fet tantes vegades, tant a Madrid com a Barcelona. Ho van fer l’any 2011 amb la llei ÒMNIBUS a Catalunya, eliminant l’expropiació d’usdefruit de l’habitatge buit de la llei catalana pel dret a l’habitatge (18/2007), eina fonamental per ampliar el parc públic d’habitatges. CiU o PDECat són els mateixos que l’any 2008 van presentar una proposició de llei al Congrés per legislar el desnonament exprés dels lloguers, reforma que va aprovar la Ministra socialista Carme Chacón (Llei 19/2009) i que ara estem patint les conseqüències.
El PDECat continua sense aplicar la llei catalana pel dret a l’habitatge, llei que si s’apliqués evitaria que moltes famílies acabessin ocupant en precari. Igual que ho evitaria destinar un 3% del PIB en matèria d’habitatge en els pressupostos de la Generalitat.
El proper dimarts 14 veurem si la resta de grups parlamentaris aposten per criminalitzar la pobresa i aprovar una llei que agreujarà l’emergència habitacional a tot l’estat. El PDECat ja ha decidit.
Hi ha propostes legislatives que, més que buscar solucionar un problema real, sembla que serveixin per gesticular i acontentar certs sectors. Potser al PDEcat el que li passa és que la dura realitat i la pressió ciutadana no li ha deixat cap altra opció que donar suport a mesures que sempre havia rebutjat; i ara amb aquest gest volen acontentar als de sempre, no fos cas que defensessin més del compte els drets de la majoria.