Els guardians del Pujolisme

Alguns periodistes han saltat a l’hemeroteca per veure què passava el 14 de desembre del 1995, el cèlebre dia dels missals, efemèride que caldrà incorporar a les festes de guardar del calendari postpujolià. I el que passava –oficialment– és que Jordi Pujol afrontava el seu primer debat d’investidura sense majoria absoluta, després d’haver-la perdut en les eleccions del mes anterior, però doblant encara en nombre d’escons al segon partit més votat. Associar aquest primer avís de fi de règim (que encara duraria vuit anys més) als dos missals que sor Marta superiora va ordenar que es traspassessin a mossèn Júnior és una elucubració que no ens aporta gairebé res. De fet, la pregunta que ens hauríem de fer no és de què parlava la premsa aquell o aquells dies, sinó qui parlava o qui escrivia aquell o aquells dies, i qui es tapava els ulls, la boca i el nas davant de missals, comissions i martingales vàries perpetrades en nom de la pàtria.

El que ens hauríem de preguntar, doncs, és qui van ser aquells que ocupant càrrecs de molta responsabilitat en el sistema de comunicació català van negligir en la funció de fiscalitzar el poder i informar la ciutadania. Qui va mirar a un altre cantó, no només amb Pujol, sinó amb Millet, amb Alavedra, amb Prenafeta, amb Pascual Estevill, amb Piqué Vidal, amb els Sumarroca, amb Duran Lleida, amb Josep Maria Cullell, amb Antoni Subirà i amb tants altres.

Saber-ho no és gaire difícil. Només cal tornar a aquella màgica data del 14 de desembre del 1995 i veure qui era el director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, qui el director de TV3 i qui el de Catalunya Ràdio. I, en un segon escalafó, qui eren els directors d’informatius i caps de política d’un i altre mitjà. O qui comandava el programa més escoltat de la ràdio en català. O qui era el director de l’Avui i qui l’anava a rellevar en pocs mesos. O a La Vanguardia, que estava iniciant un segon nuviatge amb el pujolisme un cop perdonades les banyes d’El Observador, qui era el director, qui el nou cap de Política i qui el columnista estrella. O a qui li escrivien les preguntes a les rodes de premsa i a qui trucaven al vespre per dictar-li els titulars de portada. M’estalvio els noms perquè seria injust assenyalar només aquests i no els qui els van precedir o succeir. Està clar que si haguéssim de fer una llista exhaustiva de periodistes i comentaristes afectes seria quilomètrica.

Alguns d’aquesta hipotètica llista fa temps que van desaparèixer d’escena (per traspàs o per jubilació), uns pocs s’han amagat sota les pedres des de la caiguda als inferns de Pujol aquell dramàtic juliol del 2014, i un tercer grup continua com si res en alts càrrecs de responsabilitat o pontificant diàriament des dels púlpits mediàtics habituals. L’acomodada existència d’aquest tercer grup, professionals que van ocultar deliberadament la realitat i que van fer de l’omertà i el propagandisme un modus vivendi, demostra que som molt lluny d’haver passat pàgina. Els guardians del pujolisme segueixen gaudint d’una aura de respectabilitat immerescuda, tal vegada perquè han estat els mestres i referents d’una nova generació de periodistes molts dels quals exerceixen avui de guardians del processisme.

Clama al cel que un dels més afectes al pujolisme sigui avui director d’un gran mitjà públic, que un altre exerceixi d’ambaixador del Govern a un país europeu o que un altre dirigeixi una de les principals institucions culturals del país, o sigui que segueixin vivint de la mamella pública mentre periodistes de veritat com Jaume Reixach o Xavier Rius (per citar-ne dos que desperten moltes més fòbies que filies, però que van iniciar arriscades aventures en solitari per poder exercir el periodisme tal com l’entenien) continuen a la llista de proscrits i empestats. Per mi no hi ha dubte que Reixach, en el seu vessant de periodista (la d’editor és més complicada de reivindicar), va ser, de lluny, qui va treballar amb més encert, determinació i coratge per desemmascarar la corrupció sistèmica del règim pujolià des d’una modesta publicació com El Triangle. El temps li ha donat la raó. Pocs col·legues li ho han reconegut.

Escrivien Noam Chomsky i Edward S. Herman a Los guardianes de la libertad (1988) que la propaganda és molt present també als països on la informació la serveixen els grups privats, en teoria lliures i crítics; i que la principal diferència amb els països on la premsa està en poder de l’Estat és que aquesta propaganda és molt més difícil d’advertir. I sobre el rol dels periodistes, argumentaven que en aquest context només triomfen els submisos: “Un model de propaganda ens ajuda a entendre com el personal dels mitjans de comunicació s’adapta, i és adaptat, a les exigències del sistema. Donats els imperatius de l’organització corporativa i l’actuació dels diversos filtres, la conformitat amb les necessitats i els interessos dels sectors privilegiats resulta essencial per a l’èxit. Als mitjans de comunicació, igual que en altres grans institucions, aquells qui no mostren els valors i punts de vista precisos seran considerats ‘irresponsables’, ‘ideològics’ o d’alguna manera aberrants, i tendiran a quedar arraconats. Si bé pot haver-hi un petit nombre d’excepcions, el model és omnipresent. Aquells qui s’adaptin, potser honestament, tindran llibertat per expressar-se amb poc control per part dels directius i podran afirmar, encertadament, que no són objecte de cap pressió per adaptar-se”.

I afegien uns paràgrafs més endavant: “Hi ha altres consideracions que tendeixen a induir a l’obediència. Un periodista o comentarista que no desitgi haver de treballar durament pot sobreviure, o fins i tot guanyar respectabilitat, tan sols publicant informació (oficial o confidencial) procedent de les fonts habituals; mentre aquestes oportunitats poden ser negades a qui no s’acontenti amb transmetre les interpretacions de la propaganda de l’Estat com si fos una realitat”. Chomsky i Herman escrivien això a finals dels 80 pensant en els EUA de Reagan, però aquests paràgrafs són perfectament aplicables a la Catalunya de Pujol i a l’Espanya d’Aznar. O fins i tot a la Catalunya del Procés i l’Espanya de Merkel.

Jo també he volgut anar a l’hemeroteca per veure què s’escrivia el novembre-desembre de 1995, però no he anat a la de La Vanguardia, sinó a la d’El Triangle, i hi he trobat diverses informacions sobre el cas Casinos, amb Josep Manuel Novoa, ex administrador únic d’El Correo Catalán (un dels diversos mitjans que havien fet factures falses contra Casinos de Catalunya per justificar la sortida de diners del hòlding dels Suqué-Mateu que anaven a Convergència), assegurant davant del jutge que l’autèntic propietari del Correu va ser fins al final Jordi Pujol. Potser això explicaria el moviment de missals, o potser no. A un outsider com Novoa (que ens acabaria donant lliçons de periodisme d’investigació a tots) ningú no el va fer cas, ni el jutge ni els mitjans, i molts anys després al primer volum de les seves memòries Pujol reconeixeria que efectivament ell va ser l’amo ocult del Correu fins a l’últim dia.

I seguint amb l’hemeroteca d’El Triangle m’he retrobat també, en el número 279, corresponent a la setmana d’aquell 14 de desembre de 1995, amb la transcripció completa d’Informe sobre la informació 2: Radiografia de la sospita, conferència que Manuel Vázquez Montalbán havia pronunciat unes setmanes enrere al Col·legi de Periodistes de Catalunya com a homenatge als trenta anys de la publicació d’Informe sobre la Información. Servidor era redactor d’El Triangle des de feia només uns mesos i em va tocar la tediosa tasca de transcriure-la de dalt a baix a partir d’una cinta cassette que no sé si Vázquez o el Col·legi li van donar a Reixach.

Vázquez retrata amb magistral precisió el pensament únic (expressió encara no encunyada) a la cultura mediàtica de la Catalunya del moment, i que es reflectia en bona part en l’omnipresència d’un protagonista als informatius de TV3 igual, diu, com els NO-DO de la dictadura tenien també el seu. “Crec que en aquest moment –escriu Vázquez– a Catalunya hi ha una falsa consciència, condicionada en bona part per l’absència crítica dels mitjans de comunicació, dels seus nivells reals de corrupció democràtica, sigui corrupció econòmica o sigui corrupció política. No hi ha el nivell d’histerisme i de canibalisme que pot trobar-se en molts casos als mitjans de comunicació de Madrid, però evidentment hi ha una ocultació dels autèntics nivells de corrupció democràtica, sigui econòmica o política, que han practicat els mitjans de comunicació”. Aquesta corrupció mediàtica a la qual al·ludia Vázquez Montalbán va existir, i no hi ha dubte que ha quedat impune.