Espanya i Catalunya: dues majories discordants

Pocs neguen que la qüestió territorial a Espanya és un problema de difícil solució. Davant d'opinions simplificadores de la seva complexitat, la persistència històrica del problema revela que el seu origen no es pot atribuir únicament a la mala voluntat, a la desídia o la incompetència de les elits dirigents a Espanya i a Catalunya. Hi ha força o molt d'això. Però hi ha alguna cosa més i de major pes. Apareix quan s'entén la política, no com el que fan les elits de cada moment, sinó com una pràctica col·lectiva condicionada per antecedents històrics en què es combinen interessos, idees i emocions.

És en aquest pòsit acumulat sobre el qual es construeixen actituds i opinions. Així passa també pel que fa a la problemàtica posició de Catalunya a Espanya, una posició que es percep de forma molt discordant per uns i altres. Una mostra més que hi ha diferències substantives en aquestes percepcions ens la donen de nou les dades de les últimes enquestes del CIS (3191 i 3198) publicades aquestes últimes setmanes. En aquestes enquestes es pregunta una altra vegada sobre les preferències dels ciutadans respecte a l'organització territorial de l'Estat.

Les opcions que se'ls ofereixen són el retorn a un Estat més centralitzat, la conservació del model vigent, l'augment de l'autogovern de les Comunitats Autònomes (CCAA) i el reconeixement d'un dret a la independència. He agrupat les preferències recentralitzadores (‘Estat sense CCAA“ i ”CCAA amb menys autonomia’) i les preferències per una major descentralització, inclosa la independència. Al costat d'elles, se situa la posició conservadora que considera acceptable la situació actual. El gràfic adjunt mostra que la ciutadania espanyola en el seu conjunt segueix pronunciant de manera molt diferent de l'opinió expressada per la ciutadania catalana.

Gairebé un 30 per cent de l'opinió espanyola estaria per un retorn a un Estat més centralista, mentre que només hi donaria suport l'11 per cent dels catalans. Per mantenir el model actual sense canvis de cap mena, s'inclina el gruix de la ciutadania espanyola: gairebé un 40 per cent. Per contra, el model actual únicament satisfà a un 12 per cent de la ciutadania catalana. Finalment, estan per incrementar l'autogovern o per tenir la possibilitat de la independència tres quartes parts dels catalans, ja sigui ampliant la capacitat de la comunitat autònoma (30%) , ja sigui amb el reconeixement del dret a la independència (44 %). Per la seva banda, una mica menys del 25 per cent dels espanyols donaria suport a una possible ampliació de l'autogovern, incloent-hi partidaris del dret a la independència (13%) i d'una major descentralització en favor de les comunitats autònomes (10%).

És significatiu, a més, que només el 3 per cent dels catalans deixa de pronunciar-se sobre la qüestió davant d'un gairebé 10 per cent dels espanyols que es reserva la seva opinió.

El panorama que es configura presenta, per tant, una molt notable disparitat entre les majories socials a Catalunya i la resta d'Espanya. És una divergència recent? No. Es registra des de fa gairebé vint anys quan s'interroga als ciutadans espanyols i als ciutadans catalans, com ho fa el CIS periòdicament. A un observador atent de les dades, no hauria d'haver agafat per sorpresa la greu crisi del model territorial construït fa quaranta anys. I tampoc pot sorprendre ara la dificultat de trobar una sortida al carreró al qual ha conduït una acumulació d'errors de direcció política que, en lloc d'intentar canalitzar una deriva de fons, s'ha entestat a ignorar-la o en abordar-la sense respecte a la seva complexitat.

Hi ha remei al problema plantejat? Certament no a curt termini perquè els possibles canvis institucionals no solen ser capaços d'alterar de manera significativa tendències socioculturals que vénen de molt enrere. Menys efecte encara tindran aquests canvis si s'ignora la posició que l'opinió pública catalana sosté de forma clara i diferenciada respecte de la majoria de l'opinió espanyola.

A la vista de les dades, la conclusió provisional seria que poc s'avançarà si es pretén un tractament de l'assumpte que segueixi pensant en Catalunya com una peça d'un conjunt estatal més o menys uniforme. Els que creguin en la conveniència de mantenir la unitat d'aquest Estat -almenys a mitjà termini- no podran garantir-la sense donar una resposta raonablement satisfactòria a la gran majoria de Catalunya que es pronuncia clarament i repetidament per canviar la seva situació.

Pocs neguen que la qüestió territorial a Espanya és un problema de difícil solució. Davant d'opinions simplificadores de la seva complexitat, la persistència històrica del problema revela que el seu origen no es pot atribuir únicament a la mala voluntat, a la desídia o la incompetència de les elits dirigents a Espanya i a Catalunya. Hi ha força o molt d'això. Però hi ha alguna cosa més i de major pes. Apareix quan s'entén la política, no com el que fan les elits de cada moment, sinó com una pràctica col·lectiva condicionada per antecedents històrics en què es combinen interessos, idees i emocions.

És en aquest pòsit acumulat sobre el qual es construeixen actituds i opinions. Així passa també pel que fa a la problemàtica posició de Catalunya a Espanya, una posició que es percep de forma molt discordant per uns i altres. Una mostra més que hi ha diferències substantives en aquestes percepcions ens la donen de nou les dades de les últimes enquestes del CIS (3191 i 3198) publicades aquestes últimes setmanes. En aquestes enquestes es pregunta una altra vegada sobre les preferències dels ciutadans respecte a l'organització territorial de l'Estat.