Espanyols als camps nazis: àpatrides en el segle XXI

He estat quatre dies a l’Alta Àustria, en un viatge organitzat per l’Amical de Mauthausenamb motiu de l’alliberament d’aquest camp nazi enguany fa 70 anys. L’acte central del viatge és l’acte d’homenatge internacional que es va fer el diumenge 10 de maig i que va reunir gairebé 50.000 persones de tot el món. Contra el que és habitual, aquest dia assistí el Ministre d’Exteriors del govern espanyol, José Manuel García Margallo, que féu un parlament al peu del monument que recorda els republicans espanyols. Malgrat que l’homenatge s’organitza anualment, aquesta és la primera vegada que hi assisteix un ministre del govern, i per recordar una efemèride d’aquest calibre cal remuntar-se l’any 2005 (fa 10 anys!), quan hi assistí per primera i última vegada un president del govern espanyol: José Luis Rodríguez Zapatero. La Generalitat de Catalunya hi envià el delegat de la Generalitat a Àustria, Adam Casals, el director del Memorial Democràtic, Jordi Palou-Loverdos, i féu acte de presència l’eurodiputat d’ERC Josep Maria Terricabras, que assegurava que hi era a títol personal. Joan Ramon Zaballos, cap de l’oposició a l’ajuntament de Lleida féu el viatge sencer, convivint els quatre dies amb tot el grup.

Dos dies després d’aquest homenatge, el 12 de maig, els vots del PP, d'UPyD i del PSOE han impedit que prosperés una moció, presentada pel diputat d’ERC Joan Tardà, que incloïa dos aspectes fonamentals: que Felip VI demanés perdó en nom de l’Estat espanyol als gairebé 8.000 republicans espanyols deportats, dels quals en queden vius menys de mitja dotzena, i el seu reconeixement jurídic com a víctimes, cosa que podria rescabalar-los del silenci i l’oblit amb el que han viscut ells i les seves famílies durant aquests 70 anys. Això podria permetre, més endavant, una rehabilitació econòmica (com la que ja perceben o han percebut dels estats alemany i francès).

Davant de la ignominiosa visita de Margallo, que com fou un llampec incòmode en una experiència entranyable, i de la trista votació al congrés, algunes consideracions.

L’Amical de Mauthausen. Amfitriona i organitzadora

El viatge i les activitats a les que he fet referència estan organitzats per l’Amical de Mauthausen, en coordinació amb el Comitè Internacional de Mauthausen i la resta d’amicals i memorials. També hi assistiren alumnes de quatre instituts (Manresa, Sant Celoni i La Almunia de doña Godina) que, assessorats per l’Amical, han desenvolupat projectes educatius al voltant de la deportació i Mauthausen en concret. Els qui hi vam anar ens vam costejar de les nostres butxaques i els organitzadors són voluntaris, que hi esmercen moltes hores per coordinar un bon grapat d’activitats i homenatges per dignificar, estudiar i divulgar la memòria dels deportats i les deportades espanyoles. Enguany diversos mitjans han noticiat les paraules i el gest de García Margallo sense fer una sola referència a l’entitat organitzadora que va ser, ni més ni menys, qui va convidar el ministre. Podiemllegir el mateix dia 10 a La Vanguardia Digital: “La comitiva española, una de las másnumerosas, ha estadoencabezada por el ministro de Exteriores José Manuel García-Margallo”, una informació expressament tendenciosa, que amaga el protagonisme innegable de l’Amical de Mauthausen i els familiars de les víctimes.

El monument d’homenatge

També és important recordar la biografia del sòlid monument espanyol, que és l’únic del memorial de Mauthausen de propietat privada, donat que els gairebé 50 restants són de propietat de cada estat i la construcció, la cura i manteniment va a càrrec seu. Per contra, el monument espanyol és situat en un espai cedit per l’estat francès, i s’erigí gràcies a les contribuicions voluntàries de la ciutadania mitjançant una col·lecta impulsada per l’Amical de Mauthausen fa dècades. Cap govern espanyol ha invertit un sol cèntim en els metres quadrats que serven la memòria de milers de noms i cognoms, milers de biografies que es trencaren fatídicament com a conseqüència de la infàmia del feixisme.

El reconeixement jurídic

Reconèixer jurídicament l’estatus de víctimes dels deportats, més enllà de la possibilitat d’una rehabilitació económica, té un alt valor simbòlic, emocional i polític. Perquè durant 70 anys han estat menystinguts per l’Estat espanyol, que els ha tractat de manera paternalista però no efectiva, com va fer el ministre al memorial del camp, que va espetar als peus del monument i davant de les famílies: “Sabed que esa España que os rinde hoy homenaje es un país abierto, democrático, solidario, integrador. Un país donde el respeto al otro, al diferente, es la norma. Un país que rechaza cualquier forma de intolerancia, de intransigencia, de barbarie”. Unes paraules cíniques que amagaven, rere una aparença de comprensió distant, el vot negatiu del seu partit, el PP, a la moció a la que hem fet referència. Només dos dies després d’aquestes paraules buides, l’Espanya oberta, democràtica, solidària, integradora, que rebutja la intolerància, la intransigència i la barbàrie negava la seva condició de víctimes als que patiren l’episodi més brutal del feixisme a Europa, com si la seva dissort es degués a un fenòmen natural incontrolable i no fos pas conseqüència d’un pla polític d’extermini calculat i industrial de la diferència i la dissidència.

El perdó de l’estat espanyol

En aquest sentit, el primer punt de la moció de Joan Tardà sol•licitava que el cap de l’estat espanyol demanés perdó, en nom d’aquest estat, als deportats i les deportades. No es tractava d’un “Lo sientomucho. Me he equivocado. No volveráé a ocurrir”. Es tractava d’assumir la responsabilitat que ténen els representants polítics espanyols en aquesta matança i el seu ocultament posterior. La connivència de les autoritats polítiques que retiraren la nacionalitat espanyola als exiliats el 1940 els convertí en apàtrides i, per tant, no gaudirien de la condició de “presoners de guerra” quan foren capturats formant part de l’exèrcit francès, o directament entregats per la França de Vichy, presidida pel mariscal Petáin. El fatídic acord del triangle francés, alemany i espanyol sentencià a mort els deportats, que majoritàriament havien lluitat a la guerra d’Espanya, sempre en el bàndol republicà. Com que el Congrés mai ha rebutjat el franquisme, i els polítics de la transició es negaren a trencar la continuïtat de l’estat amb la dictadura, el perdó entonat per Felip VI hagués assolit una dimensió política sense precedents. Justament per això PP, UPyD i PSOE s’hi oposaren: hagués representat un dubte sobre el mite de la “modélicatransición”. Un interrogant insuportable sobre els garants de l’estat forjat el 1978. Un pes que plana encara sobre la intimitat dels deportats, les seves famílies, i la seva memòria, oblidada en els llibres de text dels nostres escolars.

S’hi referia el mateix dia 12 de maig el president de l’Amical de Mauthausen, Enric Garriga, en una colpidora piulada: “70 anys després, les víctimes dels camps nazis, les víctimes del franquisme i el nazisme, segueixen, seguim essent apàtrides”. Aquest estat no els reconeix. No els representa.

La insolència del ministre

La fredor i la manca d’empatia del Ministre Margallo fou ben evident: arribà caigut del cel al memorial a l’hora convinguda per fer el seu discurs, no es mesclà amb l’expedició espanyola i només hi interlocutà per respondre insolent algunes demandes dels familiars. Aquesta actitud fou resposta amb la mateixa fredor pel grup de familiars dels deportats i la resta de presents. Es mantingué altiu quan se l’envoltà de banderes tricolors i independentistes i, fins i tot, cantussejà “A las barricadas”, interpretada sorprenentment per la comitiva francesa que homenatjà els nostres deportats. L’actitud i la voluntat de l’Amical fou, des del primer moment, el de garantir el màxim respecte per a tots els seus convidats.

La incomprensible actitud dels polítics catalans

Aquest posicionament distant, i protegit per una barrera d’homes amb gabardina, contrastà positivament amb els representants catalans que hem citat abans, que s’esforçaren per parlar amb els assistents amb major o menor simpatia. A peu del monument, Palou-Loverdos pronuncià unes paraules molt dures contra les polítiques de memòria del govern espanyol, així com les de Joan Ramon Zaballos, cap de l’oposició de La Paeria de Lleida.La seva presència als actes, però, tingué també un episodi lamentable que pot ser fruit del desconeixement del funcionament de l’acte o del significat polític profund del mateix. El trist episodi (protagonitzat per Palou-Loverdos, casals i Terricabres) es donà en la desfilada de les delegacions estatals a l’Appelplatz del camp per retre homenatge conjunt a les víctimes. Es tracta d’una cerimònia llarga que acostuma a estar encapçalada pels exèrcit o els polítics patris. En el cas espanyol l’encapçala l’Amical de Mauthausen, que, com hem comentat, organitza i hi assisteix cada any des de fa dècades. Però és clar, l’estratègia política és més important que la dignitat i malauradament en aquell context, també que la memòria que s’homenatjava, i Margalló es situà en primera fila amb el seu grup de suport i la seva enorme bandera constitucional. L’Amical, amb el seu penó i el president en cap, guardaren uns metres de distància per fer l’ofrena més sincera, i propera, i per distanciar-se d’un govern que, malgrat les paraules, és insensible a les seves demandes. I incomprensiblement, els representants polítics catalans Palou-Loverdos i Casals, així com l’eurodiputat Terricabras, que insistia que hi anava a títol personal, se situaren a primera fila, al costat del ministre, l’exèrcit i la guardia civil, oblidant les víctimes i l’Amical.

Malgrat expresar-los diverses vegades el seu error i reclamar-los que se situessin amb l’entitat i la seva gent, Terricabras es va mostrar confós i, argüint que si no estava amb el ministre no podria fer l’ofrena floral es van mantenir a primera fila per immortalitzar-se en una fotografia que, després de la votació al congrés del dia 12, és més que vergonyant. No sabrem mai si aquesta decisió fou indicada des de la Generalitat o el partit, però és evident que foren incapaços de llegir la importància del moment i les conseqüències del seu gest: com sempre (amb l’excepció del Paer Zaballos), els representants polítics per la seva banda i les famílies per una altra. Aquell estat que es nega a representar-los evidenciat en uns metres de distància patètica.

Feixisme, mai més!

Per acabar, manllevo algunes de les paraules que pronuncià Enric Garriga, president de l’Amical de Mauthausen, referint-se als deportats: “Volem recordar i reivindicar la seva consideració de primers lluitadors antifeixistes d’Europa; denunciar el desconeixement de la deportació republicana i de la seva integració en la historia d’Espanya i d’Europa; i manifestar la vigència dels valors republicans de la llibertat, la laïcitat, la fraternitat, la justícia per la que els homes i les dones de la República lluitaren i molts moriren. En aquest aniversari l’Amical vol recollir el compromís dels deportats i deportades a Mauthausen i en els altres camps, i davant del perill del rebrot del feixisme i dels partits d’extrema dreta en l’Europa actual, reafirmar el jurament de tots ells de ”feixisme Mai Més“. Renovem aquí el nostre compromís amb el seu missatge, la seva lluita i en la defensa de la seva memòria i dignitat. I renovem la nostra voluntat i el nostre compromís de seguir treballant amb els joves, acompanyant-los en les visites als camps, i sembrant en ells i amb ells la llavor de la llibertat i la justícia per a tots els pobles de la terra”.

No demanar perdó i no reconèixer que els deportats són víctimes del feixisme és permetre que aquest segueixi impune al nostre país. És permetre que l’homofòbia, el racisme i el culte a la violència se segueixin considerant problemes concrets i aïllats i no concepcions estructurades del món, amb unes causes i unes conseqüències devastadores per a la nostra societat. L’estat espanyol torna a ser condescendent amb el feixisme. I davant d’aquesta brutalitat ens resta renovar i cridar més fort que mai el jurament dels deportats: “Mai Més!”.