La jornada de diumenge, el repàs de les imatges, el repàs de les declaracions, m’ha deixat l’esperit i l’ànima amb múltiples emocions i contusions. Com molts, he sentit ràbia davant la brutalitat, desmesurada fins i tot pels qui la vèiem venir tal com s’havien plantejat les coses; he sentit vergonya aliena per la reacció del govern i els mitjans de Madrid; he sentit admiració per la ciutadania que es va bolcar amb il·lusió i orgull en un acte de reafirmació nacional; i he sentit sorpresa i reconeixement per l’habilitat que va tenir un president que va arribar de rebot per torejar el toro hispànic. Tots aquests sentiments m’han acostat a posicions on mai he militat, malgrat que fa dècades que estic incapacitat de sentir emoció per cap tipus de pàtria, i em van empènyer diumenge a la tarda a dipositar un vot en blanc quan feia setmanes que tenia presa la decisió de no participar.
Però també he sentit por i vertigen per les intencions expressades pel president de la Generalitat i els seus consellers al final de la jornada, i per la major part de valoracions que escolto des d’aleshores dels tertulians habituals.
Ho dic directament, sense anàfores ni metàfores. Diumenge Puigdemont i els seus van guanyar la partida, i Rajoy i els seus van ser humiliats. Uns s’havien passat mesos dient que hi hauria referèndum. I uns altres s’havien passat mesos dient que no n’hi hauria. Uns van acabar la jornada comptant paperetes. I els altres seguien negant que hagués passat el que havia passat, recordant aquell PP d’Aznar que negava la vaga general que tothom havia vist o s’entestava a atribuir una acció terrorista a ETA que tothom veia que provenia d’altres latituds. Malgrat les porres, hi va haver urnes. David va vèncer Goliat.
Ara bé, el resultat de les votacions de diumenge de cap manera pot ser considerat vinculant. Aquest resultat de cap manera dóna el dret al poble de Catalunya a tenir un estat independent en forma de república, com va dir Puigdemont diumenge, sinó que dóna el dret a exigir a la comunitat internacional i als partits de l’oposició que obliguin el Govern d’Espanya a que finalment autoritzi un referèndum legal, al que tothom se senti cridat, amb temps per un debat reposat, clar en la lectura de resultats, homologable, pacífic i amb plenes garanties en la convocatòria i desenvolupament. Res d’això es complia diumenge. No parlo de participació, sinó de lectura de resultats. És senzillament forassenyat donar credibilitat a un resultat que diu que nou de cada deu ciutadans de Catalunya estan a favor de la seva independència d’Espanya.
Diumenge hi va haver un alt percentatge de catalans que van quedar desemparats. Són aquells qui no creuen que la independència sigui el que més convingui a aquest país, els qui no han comprat mai que Espanya deliberadament executi cap pla per ofegar Catalunya, els qui no entenen per què tot plegat no es pot resoldre dialogant, els qui opinen que al món ja hi ha prous problemes endimoniats com per pretendre afegir-hi un país ric com el nostre, els qui fugen de la violència física i verbal d’aquests dies... Tota aquesta gent avui a Catalunya està desemparada, perquè va confiar amb un govern que els va dir que aquesta votació no era legal ni legítima i que no s’hi havia d’anar i que no es faria, i va veure que al final es va fer i que la forma matussera amb què es va intentar avortar va ser a costa d’atonyinar els seus amics i veïns.
Aquesta gent no són ni més ni menys catalans que la resta. No s’estimen Catalunya ni més ni menys que la resta. Això cal dir-ho avui més alt que mai. Si el Govern i el Parlament de Catalunya els volen ignorar simplement perquè no van participar en una moguda que clarament no reunia els mínims requisits per ser considerada un referèndum, aquesta suposada nova república començarà morta.
L’independentisme viu moments de merescuda eufòria. Ha donat un cop d’efecte mundial impensable només fa unes setmanes, en gran part gràcies a la ineptitud del Govern espanyol, del qual aviat viurem el funeral. Però ara toca el més difícil pels de Puigdemont, que és la gestió d’aquest èxit. A partir de demà es poden agafar diversos camins, des del més expeditiu al més prudent, cadascun d’ells porta a terrenys desconeguts i conseqüències ignotes, i optar per qualsevol d’ells no acontentarà a tothom i és possible que esquerdi la granítica unitat exhibida fins ara.
Que tinguem sort.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
