El fet diferencial de la socialdemocràcia a Catalunya

La implosió del Partit dels Socialistes (PSC), accelerada ara amb la marxa d'alguns dels més importants consellers dels governs de Pasqual Maragall i José Montilla, ens diu molt sobre la situació de l'esquerra a Catalunya després de molts anys de jugar el partit en un terreny de joc definit pels seus rivals de la dreta nacionalista.

La socialdemocràcia travessa a tot el món una impressionant crisi d'identitat i de manca d'idees per fer front a una crisi impossible d'afrontar amb les seves receptes tradicionals perquè la globalització financera ha erosionat els estats i, per tant, les bases mateixes sobre les quals assentava les seves polítiques per construir l'Estat del benestar.

A tot el món la socialdemocràcia s'ha vist embolicada en debats ideològics de calat que han provocat importants cismes cap a la dreta o cap a l'esquerra. A França i Alemanya, el Partit de l'Esquerra i Die Linke van néixer precisament per l'impuls de líders procedents de la socialdemocràcia i aquests dies hem vist com al Regne Unit l'ombra de Tony Blair, artífex del neolaborisme -la dretanització de l'espai en nom de la modernització- gairebé s'emporta per davant a Ed Miliband; mentre que a Itàlia i França es dirimeix una batalla frontal dins del camp socialdemòcrata governant entre social-liberals i una esquerra més vinculada als sindicats.

Són debats ideològics duríssims perquè està en joc l'ADN mateix de la socialdemocràcia i es donen en gairebé tot el món. Fins i tot a Espanya, malgrat que el PSOE porta anys dormitant: Izquierda Socialista -l'ala esquerra del PSOE- va aconseguir el 15% dels vots en les primàries per elegir el líder del partit amb la candidatura de José Antonio Pérez Tapias, el programa del qual exigia un gir a l'esquerra.

L'única excepció sembla ser Catalunya, on els debats en l'espai són també duríssims i s'arriba fins i tot a una escissió tan important com la que viu ara el PSC, però no giren al voltant del futur de la socialdemocràcia, sinó únicament sobre el procés sobiranista.

Aquí no hi ha hagut ni debat públic ni tensió ni dimissions ni baixes en el partit per assumptes que tinguin a veure amb el socialisme o la socialdemocràcia: ni tan sols quan José Luis Rodríguez Zapatero va indultar il·legalment al conseller delegat del Banc Santander, ni quan aquest banc va perdonar el crèdit al PSOE, ni quan La Caixa va condonar el crèdit al PSC, ni quan Zapatero es va agenollar davant la troica l'any 2010 i va imposar un gir d'austeritat, ni quan va dir que “baixar els impostos és d'esquerres”... Cap debat ni escissió, res, mai.

I en canvi el partit històric de la socialdemocràcia catalana s'escindeix pel procés sobiranista.

La majoria de dirigents de Moviment Catalunya -quin nom tan estrany per a un grup d'esquerres han triat els que ara marxen del PSC- són polítics que probablement han donat el millor de si mateixos per aquest país, però difícilment pot sostenir-se que han deixat alguna empremta en l'eix esquerra-dreta.

Antoni Castells va ser un solvent conseller d'Economia que semblava obsessionat sobretot per aconseguir l'aplaudiment del Financial Times i La Vanguardia; l'exportaveu Joaquim Nadal està ara imputat per suposadament afavorir en una requalificació a la família Lara; l'exconsellera d'Interior Montserrat Tura va ser una digníssima representant de la política de “llei i ordre”, més dura fins i tot que l'actual conseller d'Interior democristià, i Marina Geli va aprofundir la mateixa política sanitària que va heretar de CiU, amb un pes privat creixent, i a més li sembla perfectament normal assessorar la farmacèutica Abbott. I si a Catalunya segueixen avui les subvencions públiques per a escoles privades que segreguen per sexe és perquè així ho preveu la Llei d'Educació que va signar Ernest Maragall, avui a Nova Esquerra Catalana, satèl·lit d'ERC, un altre partit teòricament socialdemòcrata que no ha participat del gran debat mundial sobre el futur de l'espai.

Com el terreny de joc a Catalunya l'han definit exclusivament els nacionalistes, aquesta escissió del PSC es presenta unànimement com la del “sector sobiranista” sense ni tan sols necessitat d'indagar sobre si és també una “ala liberal” o “ala dreta”. I és probable que aquesta indagació efectivament no tingui sentit aquí perquè el que queda al PSC no té tampoc cap pinta d'“ala esquerra” o “ala socialdemòcrata”, sinó que el que els uneix sembla ser sobretot la determinació de no voler trencar amb la resta d'Espanya.

Això és el que passa quan a l'esquerra no li importa que la dreta nacionalista defineixi el terreny de joc: sigui quin sigui el debat en el món, aquí uns han de portar la samarreta catalana i els altres l'espanyola.

I en aquest partit les cartes estan marcades: els que s'han repartit les samarretes s'han quedat amb les malles de local, coneixen millor el camp perquè ells ho han preparat, han buscat a l'àrbitre i al realitzador de televisió, que sap perfectament quins enquadraments li convé, han omplert la pista de seguidors entusiastes i des de la megafonia animen cada jugada, mentre que a la majoria que porta posada la samarreta de visitant ni tan sols li ve de gust disputar aquest partit.

La golejada és inevitable.

La implosió del Partit dels Socialistes (PSC), accelerada ara amb la marxa d'alguns dels més importants consellers dels governs de Pasqual Maragall i José Montilla, ens diu molt sobre la situació de l'esquerra a Catalunya després de molts anys de jugar el partit en un terreny de joc definit pels seus rivals de la dreta nacionalista.

La socialdemocràcia travessa a tot el món una impressionant crisi d'identitat i de manca d'idees per fer front a una crisi impossible d'afrontar amb les seves receptes tradicionals perquè la globalització financera ha erosionat els estats i, per tant, les bases mateixes sobre les quals assentava les seves polítiques per construir l'Estat del benestar.