Vaig conèixer el general José Julio Rodríguez Fernández tot just fa un any en unes jornades celebrades a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona per a commemorar el 40è aniversari de la fundació de la Unió Militar Democràtica (UMD). L’organització clandestina dels militars demòcrates espanyols, influenciats per la revolució dels clavells a Portugal, es va constituir a Barcelona sota l’empenta del comandant Juli Busquets, que esdevindria anys després diputat socialista (1977-1993).
Per aquest motiu, el “Foro Milicia y Democracia”, que aplega els antics membres de la UMD, dissolta l’any 1977, va creure oportú commemorar el 40è aniversari a Barcelona i, molt especialment, en l’àmbit universitari, on la majoria dels seus membres van impregnar-se dels anhels democràtics, i alguns van exercir fins i tot la docència com va ser el cas, a casa nostra, d’en Juli Busquets i Gabriel Cardona.
La intervenció del general Rodríguez en aquestes jornades em va sorprendre per la seva claredat conceptual (va parlar sense embuts de dictadura per a referir-se al franquisme), per la seva visió crítica del paper jugat per les forces armades i pel seu elogi del coratge cívic i professional dels membres de la UMD, que van haver d’esperar, ells i les seves famílies, més de trenta anys per a rebre una reparació moral per part de l’Estat. Els estudiants presents van quedar enlluernats i bocabadats. A les portes de l’Aula Magna, tanmateix, hi havia grups que protestaven per la presència d’aquests militars, als que qualificaven de feixistes i d’enemics del poble català. La ignorància és atrevida i injustificable en una facultat d’Història.
El General Rodríguez no era un militar qualsevol, ans al contrari, un general de quatre estrelles, pilot de caces de combat, amb una formació internacional envejable i una fulla de serveis brillant, en la qual constava el càrrec de cap de defensa amb la ministra Came Chacón (2008-2011). Una persona coneguda de bell antuvi per les seves conviccions democràtiques i progressistes, que no va dubtar en trencar determinats tabús establerts en l’àmbit personal amb el seu divorci. Els antics membres de la UMD parlaven d’ell amb un respecte i una admiració profunda, encara més, quan va acceptar la presidència del “Foro Milicia y Democracia”, substituint al llegendari Luis Otero, l’oficial de més alta graduació detingut l’any 1975.
El general Rodríguez em va semblar una persona educada, tímida i amb més ganes d’escoltar més que parlar. En aquelles Jornades, i en les reunions prèvies preparatòries, vaig tenir l’oportunitat de conèixer un bon grapat d’antics militars de la UMD amb unes històries dignes de ser conegudes i algunes fins i tot fascinants com la de José Ignacio Domínguez Martín-Sánchez. El famós capità d’aviació que l’octubre de 1975 es va exiliar i va ser el protagonista de la roda de premsa multitudinària a París on va llegir el comunicat de protesta per la detenció dels seus companys, es dedicava com advocat des de feia una pila d’anys a la defensa del medi-ambient i, ara, em confessava, a la redacció del programa de defensa de Podemos. Sí, del partit de Pablo Iglesias, repetia davant de la meva sorpresa. I m’explicava les relacions entre Juan Carlos Monedero i Restituto Valero, un dels altres capitans detingut l’any 1975, conegut com el “niño del Alcázar”, ja que havia nascut en el setge de la caserna l’any 1936.
Xavier Grasset va entrevistar aquells dies a Domínguez i també va quedar fascinat de la seva història i de les seves opinions polítiques del present, entre les qual aconsellava, el model de Costa Rica a una futura Catalunya independent. Ras i curt: sense exèrcit. Un model, per cert, que l’aproximaria a les tesis de Raül Romeva i l’allunyaria de la creació d’un exèrcit català pregonada per Artur Mas.
El general Rodríguez ha decidit penjar l’uniforme i prendre partit en uns moments de canvis profunds en el sistema polític espanyol. Res de nou, en altres països, com els EUA, on els militars de prestigi tot sovint passen a l’àmbit de la política.
En tot cas, la novetat del general Rodríguez és la seva aposta per Podemos i les seves propostes de regeneració democràtica i de polítiques d’igualtat social. I també de respecte a la voluntat dels catalans i les catalanes. Després de gairebé dos segles d’intervencionisme dels militars (dels “salvapatrias”) en la política espanyola, ara un general amb els màxims galons defensa la supremacia de la política en la resolució dels conflictes. Déu n'hi do! Tant de bo, sentíssim la mateixa música i lletra als tribunals de justícia, a la Conferencia Episcopal Espanyola i als mitjans de comunicació.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
