Què haguera dit Martin Niemöller?

Ha passat ja una setmana des que va tenir lloc la Fira Literal, Fira d'Idees i Llibres Radical, i de la tempesta de la polèmica en relació a la visita de la històrica militant palestina Leila Khaled a Barcelona. Fins al dia d'avui, les editores i editors impulsors de la Fira havíem volgut defugir d'aquesta polèmica, però creiem que cal fer arribar una sèrie de reflexions sobre la forta pressió que hem rebut per fer-nos desistir de convidar-la. Finalment la fira va ser un èxit, amb més de 15.000 visitants. L’estada de la Leila va ser tranquil·la i va poder sentir el suport de moltes persones, col·lectius i institucions.

Malgrat això, les editorials i l’equip de persones que impulsem la Fira Literal ens hem vist atacades en diferents nivells per voler desenvolupar la nostra tasca professional, la difusió d'idees i llibres de pensament crític. Per tots els flancs hem rebut atacs: associacions extremistes, opinòlegs, periodistes amb poc o gens de sentit deontològic de la professió, partits polítics amb representació al consistori, i un trist etcètera. Per desgràcia, també hem estat acompanyats de significatius silencis, per part d'altres professionals i representants institucionals. Esperem que mai hagin de recordar el famós sermó de Martin Niemöller “Què haguera dit Jesucrist?”, erroniament atribuit a Bertolt Brech, on sentencia “Ara venen per mi. I no hi ha ningú que aixequi la veu”.

I amb això encetem la clau de la polèmica. Per què convidar a Leila Khaled a Barcelona? En primer lloc, per desfer un greuge amb la història d'aquesta ciutat. El 2008 les mateixes forces reaccionàries que ens han atacat van aconseguir el seu objectiu de prohibir l'entrada a Barcelona de Khaled. En segon lloc, l’hem convidat pel nostre compromís amb la pau arreu i més concretament, la pau a Palestina. Com a societat, ens permetrem tornar a cometre l'error d'anomenar terrorista a una de les agents de la pau com han sigut Mandela, McGuiness, Davis o Otegi als seus respectius països? I per últim, per l'aportació com a testimoni literari àrab, com ja van ser Darwish o Kanafani. Ens podem permetre el luxe de tancar els ulls a l'aportació literària de Palestina com a poble veí del Mediterrani? Nosaltres davant d'aquests dubtes tenim una resposta: Barcelona necessita més que mai a Leila Khaled, de fet, necessitem que neixin Leilas a cada instant.

Molta gent diversa ha defensat el que en una societat democràtica hagués estat el lliure desenvolupament de les nostres funcions socials com activistes culturals. Podem dir que, després de l'èxit d'assistència, el veïnat de Barcelona i el conjunt de persones d'arreu que van venir a la fira van trencar el setge que hem patit. 

Hi ha hagut veus que deien que s'havien de retirar els recursos públics a la fira. Cal aclarir, però, que la fira només finança una part petita de l'esdeveniment amb recursos públics. Com hem après de la gestió comunitària, el que és públic és el que és de tothom, no allò que gestiona l'administració. De fet, amb aquests recursos i d'altres vinguts de l'autogestió (micromecenatge, inscripcions, espònsors cooperatius, venda de material, ...) es vol retornar al veïnat de Barcelona una part dels recursos que ells destinen en forma d'impostos en una activitat cultural d'alta qualitat, de lliure accés i de forma gratuïta. La participació d'enguany ha estat de més de 15.000 persones i de més de 70 projectes editorials d'aquí i de tota Europa. Són dades que fan palesa la necessitat que tenia la ciutat d'un esdeveniment d'aquestes característiques.

Estem compromeses a difondre totes les veus que ens facin més lliures i que lluitin contra la desigualtat. Amants de les llibertats, no ens deixem cohibir i defensem els drets i les llibertats amb fermesa, sempre en ofensiva fins que no hi hagi ni posseïdors ni desposseïts.

*Autoria compartida per Jordi Panyella (Pol·len), Aida I. De Prada (Pol·len), Mar Carrera (Pol·len), Simón Vázquez (Tigre de Paper), Marc Garcés (Tigre de Paper), Arnau Carné (Tigre de Paper), José Luis Ponce (Bellaterra), Joan Carbonell (Icaria editorial), Desireé Herrera (Icaria editorial), Anna Monjo (Icaria editorial), Sergi Espinosa (Ateneu l'Harmonia)

Ha passat ja una setmana des que va tenir lloc la Fira Literal, Fira d'Idees i Llibres Radical, i de la tempesta de la polèmica en relació a la visita de la històrica militant palestina Leila Khaled a Barcelona. Fins al dia d'avui, les editores i editors impulsors de la Fira havíem volgut defugir d'aquesta polèmica, però creiem que cal fer arribar una sèrie de reflexions sobre la forta pressió que hem rebut per fer-nos desistir de convidar-la. Finalment la fira va ser un èxit, amb més de 15.000 visitants. L’estada de la Leila va ser tranquil·la i va poder sentir el suport de moltes persones, col·lectius i institucions.

Malgrat això, les editorials i l’equip de persones que impulsem la Fira Literal ens hem vist atacades en diferents nivells per voler desenvolupar la nostra tasca professional, la difusió d'idees i llibres de pensament crític. Per tots els flancs hem rebut atacs: associacions extremistes, opinòlegs, periodistes amb poc o gens de sentit deontològic de la professió, partits polítics amb representació al consistori, i un trist etcètera. Per desgràcia, també hem estat acompanyats de significatius silencis, per part d'altres professionals i representants institucionals. Esperem que mai hagin de recordar el famós sermó de Martin Niemöller “Què haguera dit Jesucrist?”, erroniament atribuit a Bertolt Brech, on sentencia “Ara venen per mi. I no hi ha ningú que aixequi la veu”.