La Raquel va passar els seus últims 6 mesos de vida en una cel·la de tot just 10 metres quadrats on passava no menys de 21 hores diàries completament sola. Les tres hores restants se les repartia entre la dutxa i les hores de pati. Li diuen pati a un espai d'uns 15 o 20 metres quadrats de ciment on l'únic que podia fer era prendre una mica l'aire lliure i parlar amb una altra persona amb la qual compartia l'espai. En realitat, més que un pati, estaríem davant d'una cel·la a l'aire lliure. No tenia activitats, no tenia res més a fer que esperar que passés el temps. I així, un dia rere l'altre.
Us animo a aturar la lectura un moment i imaginar-vos el que va viure, almenys durant uns segons. En l'informe que hem presentat aquesta mateixa setmana des de la Coordinadora per la Prevenció i Denúncia de la Tortura l'equip de psicòlogues que han realitzat l'apartat d'afectacions psicosocials de l'aïllament ha assenyalat que l'aïllament “genera processos de desidentificació i despersonalització que poden comportar greus conseqüències per a la integritat psíquica de la persona; una d'elles és l'anul·lació de la personalitat de l'individu en relació tant a si mateix com al seu grup de pertinença que, en definitiva, conforma el seu ésser individual i social”.
Tornem al cas de la Raquel, que es va fer públic fa només dues setmanes. Va estar des del 27 setembre 2014 al 10 d'Abril de 2015 a règim d'aïllament. Els primers 45 dies a causa del encadenament de sancions, tot i que el Comitè contra la Tortura de les Nacions Unides va establir en el seu informe de 2015 de manera clara que “un període d'aïllament superior a 15 dies està absolutament prohibit, i que aquesta mesura només pot ser contemplada com a última instància i amb una supervisió i control judicial estrictes ”.
Posteriorment va ser classificada en primer grau. L'última revisió de la seva situació es va produir al març de 2015. La Raquel va donar senyals clars que no podia més. En una carta escrita a la seva parella el 24 desembre 2014 va dir: “Joder! Què faig? M'esclata el cervell de tant llegir. Porto 12 dies sense sortir al pati. Tinc febre, a veure si em porten els antibiòtics. Necessito respirar, moure, fer gimnàstica. M'estic tornant boja, no puc més”.
En les seves cartes es mostra que tant el personal funcionarial del centre com l'equip mèdic eren coneixedors de la seva situació de profunda desesperació. Ningú va actuar i la Raquel es va suïcidar la matinada del 10 al 11 d'Abril deixant una carta pòstuma adreçada al jutjat de vigilància penitenciària en la qual denunciava una situació de maltractaments i d'aplicació de contenció mecànica (un procediment pel qual per “estabilitzar” una persona se la lliga de peus i mans a una llitera d'una cel·la especial) que s'havia produït tan sols dos dies abans. El cas de la Raquel és profundament dolorós. Tal com han volgut les seves persones més properes, hem iniciat un procés que busca que la Generalitat es responsabilitzi de la situació i, com a conseqüència, abordi canvis imprescindibles.
El dany que descriu la Raquel en les seves cartes, com bé sabem moltes de les persones que treballem en la defensa dels drets de les persones preses, no és excepcional. Tan sols uns mesos després una altra dona de la mateixa presó va decidir treure's la vida després de l'aplicació d'aquest règim.
L'aïllament prolongat genera en la major part dels casos profunds danys psicològics. Però l'aïllament per un període de temps més curt, en molts casos, també ho fa. Fa uns mesos un noi de 22 anys a qui defenso va ser traslladat al règim d'aïllament sancionat. Va estar-hi dues setmanes. Va sortir d'aquesta situació profundament desorientat, deprimit, danyat. Fins i tot es va arribar a autolesionar. Aquests són tan sols tres casos que visibilitzen una realitat profundament dura que ha d'esdevenir una emergència en matèria de la defensa dels drets humans.
Cal sumar esforços per monitoritzar millor el que està passant i mostrar-ho davant dels jutjats i de l'opinió pública. Però en aquest camí es fa imprescindible un qüestionament de la pròpia institució de l'aïllament en si mateixa, la qual constitueix un “tracte inhumà, cruel i degradant” per les persones que la pateixen, sobretot si es dóna de manera perllongada.
És necessari en ple segle XXI per salvaguardar la seguretat d'una presó que les persones més conflictives estiguin 21 hores tancades en una cel·la? Potser m'hi podria haver prou amb tenir mòduls on hi hagués més seguretat, però en absolut és necessari que aquesta persona romangui aïllada en una cel·la. Quins beneficis pel “tractament penitenciari” comporta aquesta situació d'aïllament? El règim d'aïllament, a més de vulnerar profundament els drets de les persones privades de llibertat, és profundament innecessari i ineficaç pels fins que legalment se li suposen.
Tal com s'estableix en una de les recomanacions de l'informe esmentat anteriorment, “en nom de la protecció dels drets humans cal obrir un debat públic i parlamentari profund sobre l'ús de l'aïllament i les seves conseqüències en ple segle XXI des d'una perspectiva de respecte als drets humans. Després de molts anys, ha arribat el moment de qüestionar el seu funcionament, utilitat i fins i tot la necessitat de l'existència d'aquest tipus de departaments”. Estem tractant de reprendre amb força un camí col·lectiu on moltes persones i organitzacions han invertit un esforç incansable des de fa anys. Si ens posem d'acord per posar-lo en l'agenda política de manera coordinada la possibilitat de començar a trencar la impunitat i trencar la fonamentació ideològica i pràctica de l'aïllament estarà més a prop.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
