La crisi econòmica i l’austeritat ha tendit a empitjorar-ho tot, però també a tapar-ho tot. Un dels gran oblits dels poders públics, i també una de les víctimes de les retallades, és la lluita contra la violència envers les dones. Aquest és, per exemple, el cas de Catalunya i Espanya on les polítiques d'austeritat han reduït dràsticament el pressupost d'igualtat i els recursos per lluitar i prevenir la violència de gènere. Aquestes decisions polítiques comporten una clara retallada als drets de les dones i un augment de la invisibilització d'aquesta trista realitat.
La xacra de la violència de gènere, lluny de desaparèixer, ha empitjorat en els darrers anys. Segons el darrer estudi de l’Agència Europea de Drets Humans, una de cada tres dones a la UE ha experimentat alguna forma de violència física i/o sexual des dels 15 anys, que equival a 62 milions de dones, una xifra superior a tota la població d'Itàlia. Les dades també mostren que un 22% de les dones que han tingut una relació de parella han experimentat violència física o sexual, i d'aquestes només 1 de cada 3 ho han denunciat a la policia. A més, el 43% de les dones a Europa han experimentat alguna forma de violència psicològica per part de la seva parella (que inclou diverses formes de violència com per exemple la humiliació pública, les amenaces de violència o la privació de sortir al carrer). La desigualtat que han de fer front moltes dones i les moltes formes de violència de gènere que encara persisteixen de forma oculta, invisibles o tolerades a la UE son el clar símptoma del llarg camí que encara queda per recorre.
Sense oblidar que seguim sense cap eina legal a escala europea per combatre la violència de gènere -en Raül Romeva va estar anys al Parlament reclamant una Directiva Europea contra la violència envers les dones-, tenim un instrument internacional important que cal exigir que s’apliqui amb ungles i dents: el Conveni d'Istanbul del Consell d’Europa.
El Conveni és un instrument molt important ja que suposa el primer mecanisme vinculant a Europa per “protegir, prevenir, perseguir i eliminar totes les formes de violència contra les dones”.
El Conveni reconeix aquesta violència com una violació dels drets humans, i per tant fa als Estats Membres responsables si no responen de manera adequada a aquest tipus de violència. En el Conveni s’estableixen les obligacions dels Estats en matèria de prevenció, protecció i persecució judicial, i consagra l’obligació internacional dels Estats de Diligència Deguda per a “prevenir, investigar, castigar als que cometen el delicte, protegir a les víctimes i reparar els danys”.
Aquest Conveni del Consell d’Europa va entrar en vigor el passat més d’agost, però encara queda molta feina per fer. D’entrada només 8 estats de la Unió Europea l’han ratificat (d'entre ells, Espanya), això vol dir que en la majoria d’estats de la UE el Conveni encara no regeix.
A més a més, entre aquells països que ja l’han ratificat, les mesures adoptades per al seu desenvolupament són encara molt escasses. La correcte aplicació del conveni per part dels estats que l’han ratificat segueix sent un repte, sobretot en aquells estats com el nostre on les polítiques d'austeritat i la laminaciódel sistema de protecció social estan posant en perill la lluita contra aquesta violència.
Finalment, aquest conveni no substitueix la necessitat de tenir una legislació específica en matèria de violència contra les dones a la UE. Existeix la proposta que la UE com a institució (des del Tractat de Lisboa té personalitat jurídica internacional pròpia i per tant pot ratificar convenis internacionals) ratifiqui el Conveni d’Istanbul. És una bona idea, sempre i quan això no sigui l’excusa per evitar que la UE es doti d’un marc jurídic propi en aquesta matèria.
La setmana passada els responsables del desenvolupament del Conveni van comparèixer davant de la Comissió de Drets de la Dones i Igualtat de Gènere del Parlament Europeu per tal d’explicar els avenços del Conveni i els reptes que tenim per endavant. Val la pena reconèixer la tasca imprescindible que en aquesta matèria, i en tantes altres, realitza el Consell d’Europa, una organització internacional sovint massa menystinguda. Aquest Conveni mostra com d’important és el Consell, en uns moments on s'escolten veus que volen menystenir el seu paper (els tories han proposat que el Regne Unit es retiri de la Convenció de Drets Humans de l’any 50).
El Consell d’Europa, per tant, a l'avantguarda de la codificació internacional de la lluita contra la violència envers les dones, mereix tot el nostre suport en aquest àmbit. Des d’ICV seguirem treballant intensament per tal que el Parlament Europeu recolzi aquests esforços amb l'objectiu d’avançar cap a la fi del malson que pateixen diàriament tantes dones.
La crisi econòmica i l’austeritat ha tendit a empitjorar-ho tot, però també a tapar-ho tot. Un dels gran oblits dels poders públics, i també una de les víctimes de les retallades, és la lluita contra la violència envers les dones. Aquest és, per exemple, el cas de Catalunya i Espanya on les polítiques d'austeritat han reduït dràsticament el pressupost d'igualtat i els recursos per lluitar i prevenir la violència de gènere. Aquestes decisions polítiques comporten una clara retallada als drets de les dones i un augment de la invisibilització d'aquesta trista realitat.
La xacra de la violència de gènere, lluny de desaparèixer, ha empitjorat en els darrers anys. Segons el darrer estudi de l’Agència Europea de Drets Humans, una de cada tres dones a la UE ha experimentat alguna forma de violència física i/o sexual des dels 15 anys, que equival a 62 milions de dones, una xifra superior a tota la població d'Itàlia. Les dades també mostren que un 22% de les dones que han tingut una relació de parella han experimentat violència física o sexual, i d'aquestes només 1 de cada 3 ho han denunciat a la policia. A més, el 43% de les dones a Europa han experimentat alguna forma de violència psicològica per part de la seva parella (que inclou diverses formes de violència com per exemple la humiliació pública, les amenaces de violència o la privació de sortir al carrer). La desigualtat que han de fer front moltes dones i les moltes formes de violència de gènere que encara persisteixen de forma oculta, invisibles o tolerades a la UE son el clar símptoma del llarg camí que encara queda per recorre.