Resistible ascensió de l'independentisme

Una confessió, l'1 d'octubre vaig sentir una gran felicitat en veure una immensa ciutadania, la meitat del cens electoral, que expressava pacíficament les seves il·lusions mitjançant les urnes i d'altra banda un fons de tristesa malenconiosa per la previsible reacció violenta per part de l'Estat espanyol. Va ser un gran èxit del poble català, o una part molt important del mateix. Però sabent que la felicitat seria molt breu. Sempre he procurat raonar el més fredament possible i em sembla perillós deixar que et portin les emocions en un espai conflictual com és la política. No sóc independentista ni hi estic en contra. Estic convençut de què els pobles d'Espanya no només podem conviure sinó que a més ho fem cada dia. Convivim a Catalunya autòctons de generacions amb els “altres catalans” de Candel, que Pujol va assumir en els anys 60 i va afegir són “catalans els que viuen i treballen a Catalunya”. Són els altres però són d'aquí sense deixar de ser també d'on van arribar els seus pares o avis. Convivim també amb la resta d'Espanya que en gran part ja no hi ha “l'Espanya que utilitza el cap només per envestir” com va escriure Machado. Separar-nos de la societat espanyola per a què? La trama de relacions familiars i amistoses, professionals i comercials, culturals i polítiques, ens fa compartir molt més que diferenciar-nos. Però l'Estat és una altra cosa. L'Estat, l'Espanya oficial, no és l'avantguarda de la democratització. Les moltes capes del sistema polític-jurídic es caracteritzen per la intolerància, per la negació de la diversitat cultural i la pluralitat de poders i de pobles o nacionalitats, per la imposició centralista, la grolleria i la brutalitat, per la complicitat amb els poders econòmics , per la prepotència de les cúpules polítiques i administratives i pel menyspreu per les iniciatives populars. L'Espanya oficial requereix democratitzar una democràcia iniciada i frustrada en la qual romanen i es fan cada vegada més visibles comportaments i estils propis del passat, un passat que emergeix quan s'expressen les diferències i els conflictes. L'Espanya oficial llavors només sap imposar-se per la força bruta, és la negació de la política democràtica. Com passa ara amb la “qüestió catalana”.

La lamentable actuació del Tribunal Constitucional (TC) va actuar inconstitucionalment contra l'Estatut de Catalunya (2006). S'havia ratificat per referèndum a Catalunya, elaborat i aprovat al Parlament català pel 90% dels diputats i posteriorment modificat i aprovat per les Corts espanyoles. Les nacionalitats històriques van ser reconegudes per l'Estat espanyol i hi va haver un pacte entre l'Estat espanyol i la Generalitat de Catalunya previ a la Constitució. El Partit Popular va promoure el recurs davant del Tribunal Constitucional i alhora va iniciar una campanya contra el català (inclòs el boicot els productes procedents de Catalunya), un dels artífexs va ser Rajoy. Es va manipular el TC, la sentència va ser “interpretativa” i aprovada per 6 vots contra 4. Es va retallar grollerament un text aprovat pel poble català i per les institucions representatives de l'Estat espanyol i de Catalunya (2010). Va ser l'espurna que va encendre la praderia. Hi va haver una reacció catalana, es va considerar humiliant, la indignació va ser de molts i de cada un. No va ser una iniciativa de les institucions o dels partits, va ser un rebuig que va sortir de la majoria de la ciutadania. Si a penes hi havia el 20% d'independentisme en pocs anys va arribar al 50%. La reacció catalana la va provocar el no reconeixement, el menyspreu, l'abús de poder, la negació a qualsevol diàleg per part de PP, Ciutadans i la majoria del dirigents PSOE.

El govern espanyol, el PP i Ciutadans (C’s) han mantingut una línia agressiva i provocadora al llarg d'aquests anys. I també dirigents i barons del PSOE. En comptes de dialogar es va passar de les amenaces a la judicialització sancionadora de les iniciatives polítiques com la consulta “alegal” (2014) que ha processat els principals càrrecs públics catalans. I molt recentment, l'u d'octubre (2017) es va celebrar un referèndum legalitzat pel Parlament de Catalunya però no reconegut ni per govern espanyol ni pel Tribunal Constitucional (TC). Aquesta consulta era el pas previ a la declaració unilateral d'independència regulada per una llei catalana de transitorietat. Però òbviament era percebuda per part de les institucions polítiques de l'Estat com un atemptat a la Constitució i a les essències pàtries espanyoles. Cal tenir en compte que des de l'aprovació de l'Estatut català (2006) i la seva deformació posterior pel TC es van multiplicar declaracions i campanyes “anticatalanes” i l'exaltació de l'espanyolisme ranci amb aromes propis d'altres èpoques sinistres. En els últims anys es va accentuar el “problema català” en els mitjans de comunicació, les TV nacionals i regionals i les TV privades i els diaris d'àmbit estatal. Es van provocar o exagerar fractures socials que denunciaven tot tipus de discriminacions tan falses i absurdes a Catalunya com que no s'ensenyava el castellà, que els originaris d'altres parts d'Espanya serien discriminats, que viurien aïllats del món, etc. A la resta d'Espanya s'han generat rebutjos i desafecció en sectors molt diversos, però també en altres casos tot el contrari.

Viatjo bastant per tot Espanya i trobo una acollida interessada i cordial en mitjans diversos, professionals, universitaris, sindicals o en els moviments socials. Encara que des de Catalunya hem lamentat la manca de professionalitat de molts mitjans de comunicació. La intel·lectualitat i el món acadèmic ha faltat a l'objectivitat i la neutralitat, la gran majoria ha estat còmplice o silenciós. S'ha denunciat la política catalana mitjançant dades falses o molt exagerades per falsejar la realitat més evident gairebé sempre còmplice o silenciosa. Sóc conscient que l'ambient no els és propici. Tot i això ha faltat un cert sentit de responsabilitat. No es pot esperar molt dels mitjans de comunicació i de gran part dels intel·lectuals mediàtics respecte a la causa catalana. És difícil d'entendre fora de Catalunya i és més còmode adaptar-se al discurs oficial. Però almenys no haurien d’afegir llenya al foc amb sectarisme i incomprensió. No obstant això l'independentisme va cometre errors que van convertir l'èxit d'un dia, l'u d'octubre, en un fracàs d'efectes nefastos per a tots i per força temps.

Les forces polítiques catalanes, els partits que es defineixen independentistes i el govern de la Generalitat van cometre, al meu modest parer, tres errors. En primer lloc van plantejar la declaració d'independència com a objectiu principal i a curt termini. El procés català que va iniciar-se el 2010 i va emergir amb força el 2012 la independència gradualment es va imposar a la consulta o referèndum. El 2014 es va fer una consulta alegal, van votar més de dos milions de ciutadans i el govern espanyol no només la va menysprear ni proposar res al respecte, al contrari va iniciar la repressió utilitzant a la Judicatura per penalitzar els governants catalans. Les enquestes posteriors van mostrar que una consulta formal disposaria d'un suport del 70 al 80% però la independència sempre ha rebut un suport que no ha arribat al 50%. En segon lloc davant la negació a un referèndum i a un rebuig absolut a una negociació per arribar a un pacte es va optar directament per la drecera: la declaració d'independència. Possiblement per forçar el diàleg però a la pràctica va ser una iniciativa tan audaç com ingènua. Es va plantejar la declaració d'independència a curt termini, al cap de 18 mesos poc després de la consulta del 2014. No es va avaluar la relació de forces ni la reacció repressora del govern espanyol, ni la incomprensió de l'opinió pública espanyola, ni pocs suports polítics a la resta d'Espanya (només Podem que recolzaven el referèndum però no la independència) ni l'improbable suport internacional, ni la possible fractura social a Catalunya que a poc a poc s'ha manifestat a mesura que s'acostava la imminència de la declaració d'independència . Aparentment no hi havia ni pla B, ni tan sols un pla A un cop declarada la DUI (declaració unilateral d'independència). I en tercer lloc l'últim error precisament quan es va obtenir un gran èxit, la consulta de l'u d'octubre. Era visible que la independència era inviable ara. Totes les forces de l'Estat estaven disposades a liquidar o neutralitzar les institucions, partits i organitzacions independentistes. Es pot morir d'èxit.

 

L'1 d'octubre la Generalitat (el Govern català i el Parlament) i els partits independentistes i les organitzacions ciutadanes com l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium van promoure un referèndum prohibit pel govern espanyol i el Tribunal Constitucional (TC). El conjunt de totes les forces de l'Estat es van mobilitzar: govern, partits estatals (PP, PSOE, Ciutadans, excepte Podem), la Judicatura, l'alta administració, els principals mitjans de comunicació i les forces policials i armades. L'èxit del catalanisme va ser per partida doble. Les entitats ciutadanes van vèncer per partida doble al govern espanyol i a les forces policials. Van estar les urnes, els centres previstos accessibles i els milers d'organitzadors que van atendre dos milions tres-cents mil votants (gairebé la meitat del cens electoral) i bastants milers més no van poder fer-ho a causa de la pressió ambiental o als obstacles de la jornada: les caigudes provocades pel govern espanyol que van dificultar molt la participació i les actuacions violentes de la policia nacional i el govern civil. El segon èxit va ser internacional: el comportament policial, el miler de ferits o contusionats inclosos ancians i nens. Els mitjans de comunicació ho van donar a conèixer a tot el món. L'èxit del referèndum va ser un èxit enorme però el fracàs espectacular del govern espanyol era obvi que anava a reaccionar amb tota la seva força. El Govern català i el seu president van cometre un error fatal: saber parar a temps.

La resistible ascensió de la il·lusió independentista i la perversió del Govern espanyol i de la Judicatura. El Govern català va vincular la consulta de diumenge u d'octubre amb la declaració de la independència. No era un referèndum doncs era lògic que la gran majoria dels no independentistes no anaven a participar en un referèndum legal i els partits estatals (PP, Ciutadans i PSOE) van cridar a no votar. El resultat estava predeterminat, el 90% va votar per la independència. El que va ser una extraordinària mobilització es va convertir en un referèndum falsejat. La Generalitat havia aprovat una llei de transitorietat (suspesa pel Tribunal Constitucional) que havia de donar lloc a una declaració unilateral d'independència (DUI) uns dies després del referèndum. El Govern espanyol va anunciar que anava a intervenir la Generalitat, és a dir cessar el Govern català i controlar el Parlament (article 155 de la Constitució, que no s’havia utilitzat mai). I el fiscal general (nomenat pel Govern espanyol) per la seva part va exposar que la Justícia aplicaria les sancions penals corresponents, per delictes de sedició i de rebel·lió que poden arribar a 30 anys de presó a més de mesures monetàries i patrimonials, les inhabilitacions, la desobediència davant la Justícia, la prevaricació, etc. D'entrada els membres del govern de la Generalitat han estat ja empresonats per la jutgessa d'instrucció. Més que un judici és una venjança. El president i el govern català van optar per la pitjor sortida del parany en què s'havia ficat. La consulta o fals referèndum era defensable i causa del procés judicial seria necessàriament llarg i podria facilitar la negociació política. Però la DUI era un atemptat a la “unitat indissoluble d'Espanya” com diu l'article 2 de la Constitució. Era el que volia el govern del PP i els seus aliats. Tots els aparells de l'Estat estaven disposats a actuar per raons polítiques, jurídiques i també venjatives. L'u d'octubre no el perdonarien. No obstant això la Generalitat tenia una sortida. El president podia dissoldre el Parlament i convocar eleccions i no aprovar formalment el DUI la qual cosa podria evitar l'execució de l'article 155. La qual cosa no era segur però resultaria més costós per al govern del PP ja que segurament trobaria oposició dels socialistes espanyols i seria difícil d'entendre a la Unió europea. No obstant això el tarannà intolerant i provocador del govern espanyol, del PP i de Ciutadans fa preveure el pitjor. El govern espanyol no va voler dialogar sobre res, i menys encara d'independentisme, ni de la modificació de l'estatus existent i sempre es va oposar a cap consulta. Un govern de picaplets que només veuen la lletra convenient de les lleis, polítics corruptes com s'ha demostrat amb la sentència del “sistema Gürtel” (la sentència acusa el conjunt del PP), gossos de presa que en nom del seu partit volen sang ( és suficient veure les seves declaracions en els mitjans) i fiscals i jutges elegits perquè actuïn com a policia política. Avui a Espanya el Govern i el PP i els seus aliats han clavat un punyal al cor de la precària i limitada democràcia espanyola.

Catalunya no és el problema, l'Estat espanyol si que ho és. Cal preguntar-se, per què al llarg de 7 anys el govern espanyol no ha fet propostes als catalans? ¿Per què no ha obert portes de diàleg ni tan sols quan li ho demana el president de la Generalitat dies abans de decidir la suspensió de l'autonomia catalana? També hem de plantejar, per què nombrosos càrrecs públics del PP i Ciutadans i importants dirigents socialistes han excitat l'anticatalanisme, mitjançant demagògia, falsedats i exabruptes? Per què governants que se suposa responsables alimenten les tensions territorials i les fractures socials quan haurien de cohesionar la societat i facilitar la convivència? Si no ho és almenys sembla que es tracta d'una operació d'Estat que va més enllà de Catalunya.

Les dretes espanyoles necessiten “enemics” que li serveixin de bocs expiatoris. Els comunistes ho han estat i de tant en tant encara apareix el fantasma de l'anticomunisme anacrònic. L’ETA abans i el terrorisme yijadista actualment s'utilitzen però no són molt suficients ja que no justifiquen ni la corrupció, ni les polítiques antisocials, ni els privilegis de les elits polítiques i econòmiques. Ara el cap de turc són els catalans, els que pretenen “trencar Espanya”, els suposats culpables de la recessió econòmica que ens aguaita en els propers mesos i el deute espanyol acumulat per la pèssima gestió del govern i del sistema financer. És per desviar la complicitat entre els partits estatals i les corporacions econòmiques, l'escàndol dels privilegis, l'enriquiment i en molts la corrupció dels uns als altres. És l'estratègia dels “progroms”, desviar l'atenció de les classes populars i mitjanes cap a un enemic fictici, al qual s'assenyala com a diferent i pervers. I es justifica l'autoritarisme i la mala gestió pública.

S'endevina també un projecte polític desdemocratitzador i recentralitzador del Govern espanyol i compartit probablement entre PP, Ciutadans i dirigents i barons del PSOE. Els càrrecs públics territorials d'aquests partits aspiren a això, els càrrecs, però no tant les competències. Espanya és un país vulnerable en l'àmbit europeu i la conflictivitat social pot resultar perillosa. Es comença amb Catalunya, la Generalitat i els ajuntaments. Després seguiran amb la resta d'Espanya. Amb altres formes, amb les complicitats dels partits estatals, però per empobrir més la pobra qualitat de la nostra frustrada democràcia. Hi ha una alternativa política? Podria haver-la, amb el PSOE i Podem i els seus aliats perifèrics. I amb un suport parlamentari dels partits de les nacionalitats històriques i amb pedigrí democràtic. Però la direcció actual del PSOE es va tancar a la gàbia dels partits conservadors i les elits econòmiques i de l'alta administració. Tot això arraulit per la bandera vermella i gualda de la monarquia i del franquisme. Units espiritualment tots per l'Espanya indissoluble, l'espanyolisme de la pandereta de la sultana sevillana i el monopoli dogmàtic de l'altiplà intolerant. Es comença per “a per ells”, els catalans. Però després la desdemocratització arribarà a tots els espanyols.

L'Estat espanyol no és la dictadura franquista però té impregnat en moltes capes polítiques, culturals i administratives, moltes idees, comportaments i formes que no són pròpies d'una democràcia madura. La societat catalana i el conjunt de la societat espanyola no s'ho mereixen. És la “societat política” la que ha d’irrompre a l'Estat per reformar-lo. Com en altres moments de canvi el que és legítim de modificar és la llei. ¿El problema pot estar en la Constitució? Probablement, però és la perversió de la legislació que s'ha desenvolupat principalment al llarg de les dues últimes dècades, com la llei mordassa, la llei dels partits polítics, la reforma laboral, la modificació de la Constitució en una nit per facilitar les polítiques excloents i les normes que han anat reduint els marges d'autogovern de les nacionalitats que van culminar amb la sentència del TC que van retallar l'Estatut de Catalunya.

El problema és l'actual Estat espanyol. Una vergonya europea.

Una confessió, l'1 d'octubre vaig sentir una gran felicitat en veure una immensa ciutadania, la meitat del cens electoral, que expressava pacíficament les seves il·lusions mitjançant les urnes i d'altra banda un fons de tristesa malenconiosa per la previsible reacció violenta per part de l'Estat espanyol. Va ser un gran èxit del poble català, o una part molt important del mateix. Però sabent que la felicitat seria molt breu. Sempre he procurat raonar el més fredament possible i em sembla perillós deixar que et portin les emocions en un espai conflictual com és la política. No sóc independentista ni hi estic en contra. Estic convençut de què els pobles d'Espanya no només podem conviure sinó que a més ho fem cada dia. Convivim a Catalunya autòctons de generacions amb els “altres catalans” de Candel, que Pujol va assumir en els anys 60 i va afegir són “catalans els que viuen i treballen a Catalunya”. Són els altres però són d'aquí sense deixar de ser també d'on van arribar els seus pares o avis. Convivim també amb la resta d'Espanya que en gran part ja no hi ha “l'Espanya que utilitza el cap només per envestir” com va escriure Machado. Separar-nos de la societat espanyola per a què? La trama de relacions familiars i amistoses, professionals i comercials, culturals i polítiques, ens fa compartir molt més que diferenciar-nos. Però l'Estat és una altra cosa. L'Estat, l'Espanya oficial, no és l'avantguarda de la democratització. Les moltes capes del sistema polític-jurídic es caracteritzen per la intolerància, per la negació de la diversitat cultural i la pluralitat de poders i de pobles o nacionalitats, per la imposició centralista, la grolleria i la brutalitat, per la complicitat amb els poders econòmics , per la prepotència de les cúpules polítiques i administratives i pel menyspreu per les iniciatives populars. L'Espanya oficial requereix democratitzar una democràcia iniciada i frustrada en la qual romanen i es fan cada vegada més visibles comportaments i estils propis del passat, un passat que emergeix quan s'expressen les diferències i els conflictes. L'Espanya oficial llavors només sap imposar-se per la força bruta, és la negació de la política democràtica. Com passa ara amb la “qüestió catalana”.

La lamentable actuació del Tribunal Constitucional (TC) va actuar inconstitucionalment contra l'Estatut de Catalunya (2006). S'havia ratificat per referèndum a Catalunya, elaborat i aprovat al Parlament català pel 90% dels diputats i posteriorment modificat i aprovat per les Corts espanyoles. Les nacionalitats històriques van ser reconegudes per l'Estat espanyol i hi va haver un pacte entre l'Estat espanyol i la Generalitat de Catalunya previ a la Constitució. El Partit Popular va promoure el recurs davant del Tribunal Constitucional i alhora va iniciar una campanya contra el català (inclòs el boicot els productes procedents de Catalunya), un dels artífexs va ser Rajoy. Es va manipular el TC, la sentència va ser “interpretativa” i aprovada per 6 vots contra 4. Es va retallar grollerament un text aprovat pel poble català i per les institucions representatives de l'Estat espanyol i de Catalunya (2010). Va ser l'espurna que va encendre la praderia. Hi va haver una reacció catalana, es va considerar humiliant, la indignació va ser de molts i de cada un. No va ser una iniciativa de les institucions o dels partits, va ser un rebuig que va sortir de la majoria de la ciutadania. Si a penes hi havia el 20% d'independentisme en pocs anys va arribar al 50%. La reacció catalana la va provocar el no reconeixement, el menyspreu, l'abús de poder, la negació a qualsevol diàleg per part de PP, Ciutadans i la majoria del dirigents PSOE.