Fins els nassos d’uns i altres

Ho diré tan clar i català com sé: n’estic fins els nassos, dels uns i dels altres, i d’aquesta situació estrambòtica en la que ens han ficat els uns i els altres. Sí, ho dic des de la trinxera de l’equidistància, aquesta paraula avui maleïda pels qui fa anys la reivindicaven per situar-se a mig camí entre els socialistes i els convergents.

Estic fins els nassos de l’apropiació indeguda que molts líders i creadors d’opinió independentistes fan del concepte “poble de Catalunya”, i estic fins els nassos de la seva retòrica manipuladora . Deixin de parlar de referèndum, perquè ni els seus mateixos observadors internacionals ho consideren com a tal, i deixin de parlar de mandat de les urnes perquè no n’hi va haver cap. Quan s’arriba a un carreró sense sortida el més lògic és recular i buscar una altra via. L’altra opció és prémer el gas i estampar-se contra la paret. No, gràcies.

Estic fins els nassos del seguidisme dels mitjans catalans respecte a tot el que surt de les ments pensants i boques parlants dels senyors i senyores del sí. Defensarem els mitjans públics en cas d’intervenció, per descomptat, però també s’ha de dir que mai abans, ni en els anys més peluts del pujolisme, havien estat tan dòcils i acrítics amb la gestió del Govern de la Generalitat. Poso un exemple: el Govern va dir que l’1 d’octubre els Mossos havien tancat el doble de col·legis electorals (jo prefereixo dir-ne punts de votació) que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil junts, i que ho havien fet sense cap incident. Si això és veritat, com és possible que no haguem vist ni una sola imatge d’aquests tancaments? Molt senzill. Perquè van comptar com a tancats per part dels Mossos punts de votació que no es van arribar a obrir o bé altres punts on el responsable va anar a entregar les urnes a la comissaria un cop ja estava fet el recompte. Això ho sap tothom. O sigui que en realitat els Mossos no van tancar res, però els mitjans públics continuen repetint com lloros aquesta mena coses (el conte de les pressions perquè les empreses marxin seria un altre exemple) simplement perquè les han dites els bons, i després s’ofenen quan es posa en dubte la seva professionalitat.

També estic fins els nassos de la frivolitat amb què molts polítics catalans recorren al franquisme per atacar Espanya, al seu Govern o al partit del seu Govern. Tenim uns quants fills de la LOGSE que es passen el dia donant lliçons d’antifranquisme i maleint el règim del 78, el mateix que els ha donat la oportunitat d’arribar on han arribat. També la immersió lingüística és filla del 78! Acceptem d’una vegada que som uns privilegiats i que no vivim sota cap dictadura, i la prova i alhora paradoxa és que per això mateix molts líders i tertulians indepes tenen la llibertat de dir que sí que ho és, alguns des de la mateixa tribuna del Congrés! Tanta memòria i sensibilitat que diuen tenir i no s’adonen, o sí però els importa un rave, fins a quin punt representa un insult als milions de persones d’aquest món que veritablement pateixen l’opressió d’un règim despòtic o sanguinari. Em cauria la cara de vergonya si li hagués d’explicar el drama català a un kurd, un sahrauí, un palestí, un txetxè o un rohingya, o en general a qualsevol de la meitat dels habitants del planeta Terra que viuen en condicions de misèria. El món ens mira, sí, i veu que vivim molt bé i que ens queixem de tot. És ridícul.

Ara els altres. Estic fins els nassos del manual de la intolerància de FAES, que tan mal ha fet a la convivència i en canvi tantes majories ha proporcionat al PP. Els seus votants el consideren el garants de la unitat, quan de fet ha estat el principal causant de la desunió, i insisteixo que no parlo del 78, que va ser un model d’acostament i transacció, sinó del funest quadrienni 2000-2004, el de l’Aznarato desenfrenat. Senyors del PP (i de Cs), sense vostès i el seu manual d’estil l’auge indepe seria senzillament inexplicable! En són els màxims responsables, o sigui que si realment pretenen acostar posicions, hauran de començar per canviar la forma que tenen d’entendre Espanya, amb gestos tan simples com permetre l’ús de les llengües cooficials al Senat. No s’adonen del profund repelús que genera la forma amb què acostumen a expressar la seva espanyolitat? Però sobretot genera una enorme repulsió que basin el seu contraatac a l’independentisme amb raonaments tan demagògics i ofensius com que les escoles catalanes adoctrinen, o com que no s’hi ensenya la llengua espanyola o –un altra variant clàssica de l’argumentari FAES– que a Catalunya l’espanyol és una llengua perseguida.

Estic també fins els nassos de la falta de mà esquerra d’aquest govern, acomplexat i acovardit davant la seva ala dura política i mediàtica, i que amb cada nou pas que dona l’únic que aconsegueix és alimentar de raons a la tropa indepe. Abandonin els seus tics inquisitorials, alliberin Sànchez i Cuixart (personatges pels quals no sento cap simpatia i que han gaudit d’una escandalosa sobrerepresentació mediàtica, però que no mereixen aquest tracte, no fotem); condonin la demencial multa del 9N a Mas, Rigau i companyia (tampoc cap simpatia, però no els desitjo la ruïna); retirin el procediment contra Forcadell i la resta de la mesa del Parlament per permetre un debat; donin temps al diàleg congelant almenys unes setmanes el 155... En altres paraules, tirin enrere amb tot, i no ens vinguin amb l’excusa de la separació de poders, que és aplicable en molts casos (si hi ha mig Partit Popular a la banqueta és per alguna cosa), però no en altres (la jutge no hauria decretat la presó incondicional i sense fiança per Sánchez i Cuixart si el fiscal no ho hagués demanat).

Saben en què coincideixen vostès i ells? Doncs que tots dos fan el possible per assimilar Espanya amb el seu partit i la seva capital. Vostès volen una Espanya uniforme. I el mateix volen ells, els indepes, perquè quan més s’assembli Espanya a Madrid i/o al PP, menys catalans voldran formar-ne part. És així de simple i ho és des fa molts anys, la qual cosa els podria haver convidat a reflexionar una mica sobre les seves accions i la seva imatge. Però aquesta evidència mai els va preocupar gaire perquè preferien seguir llegint i escoltant els mitjans i creadors d’opinió que els llepen el pompis quan es posen toreros i els piquen la cresta cada cop que afluixen.

El meu petit via crucis, crec que compartit amb altres, és que en aquest punyetero assumpte només pots estar fins els nassos d’uns i no dels altres. Però alguns ens sentim així, fins els nassos de tot i de tots, o sigui en terra de ningú. Jo refuso les trinxeres, ni sóc indepe ni antiindepe, però al final haurem d’acabar cavant la dels desafectes contumaços al patrioterisme espanyol i al patrioterisme català. Sé d’uns quants que aquesta condició de no alineats la porten molt malament, en un estat d’ofec semidepressiu causat per la fortor a salvapàtries que ens envolta. Per sort, i malgrat aquest gran embolic, les trinxeres són encara permeables i la sang no ha arribat al riu i hem de fer tot el possible perquè no ho faci mai. Els catalans continuem convivint i estimant-nos, alguna vegada els ànims s’encenen i hem de buscar altres temes de conversa, però la cosa no passa d’aquí. Ja ho he dit abans. Ni Madrid és Myanmar ni Barcelona és Aleppo.