L'empanada sanitaria de Guillem López i Casasnovas

El pluriocupat economista del sistema Guillem López i Casasnovas fa un temps que inunda diaris amb desqualificacions cap als qui ell anomena “demagogs de la politiqueria sanitària”. S'uneix així a la patronal sanitària que, constituïda en lobby, va visitar les diferents forces polítiques durant els dies previs al darrer debat parlamentari sobre la situació sanitària. Talment sembla que està fent mèrits per substituir Boi Ruiz en la Conselleria. Particularment cínic és el seu darrer escrit al diari Ara, on barreja la CUP i el Cafèambllet fins a produir un beuratge fastigós. Com que he treballat intensament tant amb la CUP com amb l'Albano i la Marta del Cafèambllet, els demano permís per entrar a la cuina i delatar l'empanada del model sanitari català que aquest senyor defensa, tan difícil de fer entendre als profans i farcida de falsos supòsits, res a veure amb l’exquisida formatjada de la seva terra menorquina.

Pocs números del Cafèambllet, i menys el llibre Artur Mas: on són els meus diners, déu haver llegit quan manté que el Departament de Salut es responsabilitza de la gestió dels serveis sanitaris contractats. Una de les insistències de l'Albano ha estat repetir la resposta parlamentària de l'exconseller Eduard Rius a la diputada Imma Mayol on reconeixia que la Generalitat no finança directament els centres de la Xarxa Hospitalària d'Utilització Pública (ara Siscat) que no són de l'ICS, i per tant no disposa de la informació de les seves subcontractacions, fet que contradiu el compliment de l'ítem assumpció per part de l'administració de les responsabilitats últimes amb la ciutadania i demostra la fugida del dret administratiu reconeguda per tota mena d'instàncies oficials. Tan últimes deuen ser les responsabilitats assumides per l'Administració que encara estan per arribar. Per posar un cas, no ha arribat cap sanció a l'impresentable Maestro de León, que no va operar Justiniano Villarán per la Seguretat Social “perquè no li sortia dels collons”. Per alliçonar-nos sobre el què és i el què no és la privatització, ens vol fer creure, ni més ni menys, que ni la mateixa Thatcher va privatitzar la sanitat perquè no va tocar el rovell de l'ou que fa que una sanitat sigui pública. Que la formatjada no es relliga amb ou, il·lustre professor, sinó amb greix! No ens parla, en canvi, de l'exquisit nivell de transparència administrativa de la sanitat britànica, res a veure amb la que, malgrat les recents modificacions, tenim en la catalana.

Però quan menteix de forma més barroera és quan afirma categòricament que en les formes de concertació sanitària mai no s’ha acceptat cap entitat amb ànim de lucre que cotitzi en borsa o reparteixi dividends. Increïble. A quin país viu el senyor López-Casasnovas? Una de les més afavorides entitats en l'actual fase del procés de privatització català és IDC-Quiron, controlada per fons especulatius que, evidentment, reparteixen dividends i té tres hospitals netament privats que formen part del SISCAT com a fórmula per ser salvats amb diners públics. Quan, des de l'hospital de Girona, vaig denunciar, en nom del meu sindicat, un metge que abandonava la seva feina pública per anar a realitzar-la a la privada a la Clínica Girona, una empresa mercantil que podríem considerar cofundadora de la XHUP, ens van ploure crítiques de tots els costats, principalment de determinat corporativisme que no té res a veure amb el suposat corporativisme que, segons Casasnovas, no vol els consorcis perquè perdria privilegis. Però, mira per on, vam aconseguir la complicitat de la direcció de l'hospital públic. Què diria el senyor Casasnovas que va passar? Crec que no diria res, com no va dir res quan ens va caure a sobre la crisi per molt que ell aconsellava, i segueix aconsellant, el Banc d'Espanya. Li diré jo: els responsables de l'Administració sanitària van substituir el gerent, el director mèdic i el director de recursos humans del Trueta per uns altres càrrecs més dòcils als reals objectius del model sanitari català, és a dir, afavorir la privatització. En efecte, la productivitat dels funcionaris (és així com Casasnovas anomena també els empleats públics de la sanitat, sabent que no són funcionaris, simplement com a forma d'insult) disminueix a mesura que l'interès de l'administració es concentra a afavorir les entitats privades amb ànim de lucre.

El senyor Casasnovas, per molts càrrecs i sous que tingui, per molt que la premsa més oficial el passegi, no pot posar en dubte la tesi doctoral de Raquel Gallego Calderón que defineix el model sanitari català com a un mercat relacional en base a relacions bi i multilaterals de confiança a llarg termini i de poder. Un mercat en el pitjor sentit de la paraula sota el meu punt de vista. Per defensar el model sanitari català, Casasnovas diu que la societat civil, per a ell l'Església, les mútues, altres privades va haver de cobrir la deficient atenció a Catalunya per part del malvat INP, la Seguretat Social, per entendre'ns millor. Sense ànims de salvar aquesta institució franquista, s'ha de dir que l'INP va construir els grans hospitals que actualment gestiona l'ICS, concertant subsidiàriament, és a dir salvant, institucions sanitàries de l'Església, Mútues, altres privades. I la Generalitat va dir prou als hospitals de gestió plenament pública, que no es podia 'atemptar' contra la sanitat concertada, i va lliurar, per posar un cas, l'hospital de Vic, construït amb diners públics, a un consorci públic-privat, amb el conseller delegat d'una adoberia de Móra d'Ebre al seu Consell Rector, que ja em direu què hi pinta.

No cal que Casasnovas busqui coincidències seves amb la CUP. Són inexistents. La societat cooperativa de què parla la CUP no té res a veure ni amb l'Església ni amb les Mútues que ell considera societat civil. I si el beuratge de la CUP no li va bé, i en canvi la gent el vol testar, tingui en compte que prou indigestats estem nosaltres amb trenta-cinc anys d'aquesta empanada. Poc rigorós és dir que l'empanada va ser cuinada per totes les forces polítiques. El mateix consens va obtenir la transició espanyola i prou que està essent qüestionada. I si creu que en la CUP són pocs per fer avançar en el camí de la construcció d'una sanitat 100% pública, compti que, si tinguéssim una democràcia de debò, allò d'una persona un vot, entre altres ingredients, Junts pel Sí, que ja no és CDC sinó quelcom un pèl més cap a l'esquerra, només tindria 54 diputats, la CUP 11, i potser CSQEP seria també necessària per governar. El fet és que, li agradi o no, ara hi ha moltes diputades favorables a un canvi de model sanitari que, per primer cop, moltíssimes persones, i no només de la CUP, hem vist possible, que haurem de decidir en un procés constituent que ha de començar ja, perquè ja no volen ser gestionades per personatges a qui no afecta la crisi perquè aquest i no cap altre és l'objectiu del model que han fabricat.

El pluriocupat economista del sistema Guillem López i Casasnovas fa un temps que inunda diaris amb desqualificacions cap als qui ell anomena “demagogs de la politiqueria sanitària”. S'uneix així a la patronal sanitària que, constituïda en lobby, va visitar les diferents forces polítiques durant els dies previs al darrer debat parlamentari sobre la situació sanitària. Talment sembla que està fent mèrits per substituir Boi Ruiz en la Conselleria. Particularment cínic és el seu darrer escrit al diari Ara, on barreja la CUP i el Cafèambllet fins a produir un beuratge fastigós. Com que he treballat intensament tant amb la CUP com amb l'Albano i la Marta del Cafèambllet, els demano permís per entrar a la cuina i delatar l'empanada del model sanitari català que aquest senyor defensa, tan difícil de fer entendre als profans i farcida de falsos supòsits, res a veure amb l’exquisida formatjada de la seva terra menorquina.

Pocs números del Cafèambllet, i menys el llibre Artur Mas: on són els meus diners, déu haver llegit quan manté que el Departament de Salut es responsabilitza de la gestió dels serveis sanitaris contractats. Una de les insistències de l'Albano ha estat repetir la resposta parlamentària de l'exconseller Eduard Rius a la diputada Imma Mayol on reconeixia que la Generalitat no finança directament els centres de la Xarxa Hospitalària d'Utilització Pública (ara Siscat) que no són de l'ICS, i per tant no disposa de la informació de les seves subcontractacions, fet que contradiu el compliment de l'ítem assumpció per part de l'administració de les responsabilitats últimes amb la ciutadania i demostra la fugida del dret administratiu reconeguda per tota mena d'instàncies oficials. Tan últimes deuen ser les responsabilitats assumides per l'Administració que encara estan per arribar. Per posar un cas, no ha arribat cap sanció a l'impresentable Maestro de León, que no va operar Justiniano Villarán per la Seguretat Social “perquè no li sortia dels collons”. Per alliçonar-nos sobre el què és i el què no és la privatització, ens vol fer creure, ni més ni menys, que ni la mateixa Thatcher va privatitzar la sanitat perquè no va tocar el rovell de l'ou que fa que una sanitat sigui pública. Que la formatjada no es relliga amb ou, il·lustre professor, sinó amb greix! No ens parla, en canvi, de l'exquisit nivell de transparència administrativa de la sanitat britànica, res a veure amb la que, malgrat les recents modificacions, tenim en la catalana.