Sobre l'unionisme

El passat diumenge 12-O va tenir lloc la segona manifestació del unionisme a Catalunya d'ençà que l'any passat van iniciar aquesta litúrgia antisobiranista. Després d'una gran i qüestionada campanya publicitària, i tot i l'habitual ball de xifres que es dona sempre entre els favorables i contraris a aquest tipus d'esdeveniments, tot sembla indicar que la majoria silenciosa catalana que tant recurrentment ha estat esgrimida per part dels sectors més immobilistes no va fer presència a la Plaça Catalunya, pronòstics i polèmiques climatològiques al marge, tal i com els organitzadors, Societat Civil Catalana, pretenien. L'acte, ple de banderes espanyoles, tan constitucionals com preconstitucionals, i que va comptar la intervenció i el suport èxplicit del PP i C's i l'aparició de l'extrema dreta espanyolista, i que va finalitzar amb l'himne d'Espanya, va comptar amb uns 38.000 assistents segons la Guardia Urbana, però diversos mitjans de comunicació s'han fet ressò de que l'any passat l'assistència va ser major. Com s'explica aquest fracàs, tot i l'amplia campanya publicitària i la tensió política del moment amb la proximitat del 9-N? La resposta es troba en la realitat política i social de la societat catalana.

La societat catalana és una societat identitariament molt complexa. La seva particular història n'és la causa. Només cal veure els resultats dels estudis sobre pertinença nacional que es publiquen als baròmetres del CEO. Estudi rere estudi, tot i que hi ha tendències de canvi cap a un major predomini de la identitat exclusivament catalana, ens demostren que el gruix de la població catalana d'una manera o d'una altre i en diferent grau se sent espanyola. Tanmateix, això no s'ha de confondre amb una identitat exclusivament espanyola o una acceptació tàcita del status quo, tal i com fa Societat Civil Catalana, ja que aquests només representen un 10% i un 26,5% de la societat catalana respectivament. Tancar-se en aquests grups l'únic que farà és que el unionisme pugui actuar com una minoria de bloqueig a qualsevol canvi a curt termini, però la seva estratègia resultarà contraproduent per bastir una majoria alternativa al sobiranisme durant els propers anys. Queda clar, doncs, que l'unionisme actual no té la suficient transversalitat, com ha demostrat l'acte a Plaça Catalunya, com per a construir aquesta majoria contraria a la independència.

Un anàlisi de l'últim baròmetre del CEO ens ofereix la dada de que gairebé la meitat dels catalans no se sent independentista i que pràcticament un quart se n'ha fet en els darrers anys, i per tant, se’ls pot adscriure a un independentisme circumstancial; és a dir, no basat en la identitat nacional. Però també ens mostra com la gran majoria d'aquest grup no independentista, excepte els electors del PP i de C'S, estan a favor de que Catalunya decideixi el seu futur i consideren que Catalunya és una nació política. Si a aquesta dada li sumem el darrer estudi de Metroscopia per a El País sobre la situació a Catalunya després de la suspensió cautelar de la consulta del 9-N per part del TC, on s'afirma que el 47% dels enquestats aposta per una tercera via entre la independència i l'status quo, podem establir que hi ha una base social des de la que construir una majoria alternativa a la independència. Però per construir-la, cal que l'unionisme canvi la seva estratègia política i segueixi la línea que li marquen aquests estudis demoscòpics. Una línea basada tres punts: 1) acceptació de que Catalunya és una nació política perquè els catalans així ho han demostrat històricament i en l'actualitat; 2) una proposta de millora de la relació de Catalunya amb la resta d'Espanya que passi per blindar la singularitat catalana; i 3) la resolució d'aquest conflicte polític per mitjà d'una consulta als catalans. Aquests tres punts connecten amb les demandes de la majoria de ciutadans de Catalunya, una majoria, que com ja hem vist no és independentista.

En definitiva, l'unionisme comet un greu error de diagnòstic de la situació política i social associant els no independentistes catalans amb una identitat espanyola excloent i amb una defensa tancada de l'status quo. Per ser una opció alternativa i esdevenir majoritària ha de ser capaç de canviar el discurs, ser més transversal i defensar una sortida pròpia a l'encaix entre Catalunya i Espanya. Simplificant-ho, l'unionisme, si vol triomfar, ha de copiar el model del unionisme escocès (Better Together) i no només pel seu triomf, sinó perquè aquest model és més fidel a la complexitat social i política catalana, i per tant, el més capaç de connectar amb ella.

El passat diumenge 12-O va tenir lloc la segona manifestació del unionisme a Catalunya d'ençà que l'any passat van iniciar aquesta litúrgia antisobiranista. Després d'una gran i qüestionada campanya publicitària, i tot i l'habitual ball de xifres que es dona sempre entre els favorables i contraris a aquest tipus d'esdeveniments, tot sembla indicar que la majoria silenciosa catalana que tant recurrentment ha estat esgrimida per part dels sectors més immobilistes no va fer presència a la Plaça Catalunya, pronòstics i polèmiques climatològiques al marge, tal i com els organitzadors, Societat Civil Catalana, pretenien. L'acte, ple de banderes espanyoles, tan constitucionals com preconstitucionals, i que va comptar la intervenció i el suport èxplicit del PP i C's i l'aparició de l'extrema dreta espanyolista, i que va finalitzar amb l'himne d'Espanya, va comptar amb uns 38.000 assistents segons la Guardia Urbana, però diversos mitjans de comunicació s'han fet ressò de que l'any passat l'assistència va ser major. Com s'explica aquest fracàs, tot i l'amplia campanya publicitària i la tensió política del moment amb la proximitat del 9-N? La resposta es troba en la realitat política i social de la societat catalana.

La societat catalana és una societat identitariament molt complexa. La seva particular història n'és la causa. Només cal veure els resultats dels estudis sobre pertinença nacional que es publiquen als baròmetres del CEO. Estudi rere estudi, tot i que hi ha tendències de canvi cap a un major predomini de la identitat exclusivament catalana, ens demostren que el gruix de la població catalana d'una manera o d'una altre i en diferent grau se sent espanyola. Tanmateix, això no s'ha de confondre amb una identitat exclusivament espanyola o una acceptació tàcita del status quo, tal i com fa Societat Civil Catalana, ja que aquests només representen un 10% i un 26,5% de la societat catalana respectivament. Tancar-se en aquests grups l'únic que farà és que el unionisme pugui actuar com una minoria de bloqueig a qualsevol canvi a curt termini, però la seva estratègia resultarà contraproduent per bastir una majoria alternativa al sobiranisme durant els propers anys. Queda clar, doncs, que l'unionisme actual no té la suficient transversalitat, com ha demostrat l'acte a Plaça Catalunya, com per a construir aquesta majoria contraria a la independència.