Mel i metzines d’aquesta segona transició democràtica

Durant aquests mesos d'intensa campanya electoral ja ho vèiem a venir des de la Confederació d'Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC): diferents activistes veïnals s'apropaven per a dir-me que deixaven la seva associació per a revolucionar uns ajuntaments, alguns dels quals, és veritat, no han estat a l'alçada de la saturació d'emergències socials als barris.

Per tant, després d'aquestes eleccions titllades de «segona transició democràtica» per a moltes noves formacions polítiques, cal reconèixer que el moviment veïnal ha patit forces baixes: una fuga de capital humà i lideratges forts han anat a esperonar noves llistes per oxigenar unes administracions locals colpejades per la corrupció, el capitalisme d'amics, i pel mateix Govern central amb lleis que els han desinflat de pressupost i serveis.

No cal anar molt lluny ni rebuscar gaire: trobem aquest cas en la llista guanyadora de les eleccions de Barcelona, BcnEnComú, liderada per cares conegudes dels barris. La mateixa Ada Colau i algunes de les seves companyes de llista –per cert, moltes dones–  formaven part de joves fornades d'activistes veïnals. També ha estat així a Madrid, on l'antic president de la bel·ligerant Federación Regional de Asociaciones Vecinales de Madrid, Nacho Murgui, és el segon de Ahora Madrid, liderada per a Manuela Carmena. I gairebé a cada municipi s'ha multiplicat aquest fenomen que ja es va donar en les primeres eleccions democràtiques de 1979.

Davant d'aquesta transferència de capital veïnal cal fer una mirada retrospectiva al passat, quan molts i moltes activistes van omplir els quadres polítics i tècnics de les administracions públiques d'aquella jove democràcia. 

Les conseqüències d'aquella fuga de cervells veïnals va tenir un to clarobscur: d'un cantó, es van institucionalitzar demandes històriques socials que van aportar un salt molt rellevant a la qualitat de vida del veïnat. Per exemple, els centres de salut reproductiva de les dones, havia estat una lluita clandestina del moviment feminista però també de les nostres vocalies de dones, i ara són una realitat ben consolidada en els Centres d'Atenció Primària.

Ara bé, la creu de la mateixa moneda va ser l'escolament de lideratges i continguts de molts moviments socials, no només el veïnal.

Davant d'aquest fenomen cal tenir clar que, malgrat que veus amigues ara formaran part dels ajuntaments, el nostre camp de batalla, el de les associacions veïnals, ha de seguir essent els barris, la nostra trinxera. No hem de baixar la guàrdia, perquè la mel de tenir companyes i companys als ajuntaments, va convertir-se també en la nostra dolça metzina en el passat.

Des del moviment veïnal cada vegada tenim més seguretat en el fet que cal cercar complicitats amb altres moviments socials, que colze a colze estan lluitant amb nosaltres contra el desmantellament de la sanitat pública, de l'educació pública en català; per la lluita real d'un accés digne a l'habitatge i als subministres bàsics com llum, aigua i gas.

Cal tornar a ser moltes i molts: el ball torna a començar. I no s'atura aquí. Perquè la dignitat del veïnat, no es lluita des de cap oficina, sinó a la plaça o a la cantonada, d'on veiem sortir el sol cada dia.

Durant aquests mesos d'intensa campanya electoral ja ho vèiem a venir des de la Confederació d'Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC): diferents activistes veïnals s'apropaven per a dir-me que deixaven la seva associació per a revolucionar uns ajuntaments, alguns dels quals, és veritat, no han estat a l'alçada de la saturació d'emergències socials als barris.

Per tant, després d'aquestes eleccions titllades de «segona transició democràtica» per a moltes noves formacions polítiques, cal reconèixer que el moviment veïnal ha patit forces baixes: una fuga de capital humà i lideratges forts han anat a esperonar noves llistes per oxigenar unes administracions locals colpejades per la corrupció, el capitalisme d'amics, i pel mateix Govern central amb lleis que els han desinflat de pressupost i serveis.