I si a més de feminitzar, despatriarcalitzem la política?

La política està dominada per la cultura de la masculinitat, en paraules de Joni Lovenduski. Tant la vida quotidiana com els processos de l’administració pública, i els espais de representació i participació no són neutres respecte al gènere, reprodueixen estereotips i donen cabuda a múltiples formes de dominació/subordinació i violències.

Aquí ens referim específicament a la nova política que, malgrat el seu caire ciutadanista i pel seu interès per les qüestions de gènere, no està fent esforços per “despatriarcalitzar” eliminar o capgirar els discursos, normes i dinàmiques que alimenten les desigualtats de gènere. Amb aquest article volem contribuir als debats actuals entorn a la feminització de la política i aprofundir en aspectes assenyalats per dones com Carmen Castro, entre d’altres.

La política formal, la de les institucions i els partits polítics, presenta una subestimació del què poden aportar les dones i una sobrerepresentació masculina. Els discursos d’aquesta política massa sovint no tenen present temes que situen en el centre a les persones i a la vida quotidiana, que sempre han estat en les arrels de les vindicacions feministes.

A més, la forma de fer política com les assemblees reprodueix privilegis masculins i maneres de fer patriarcals, com la presa de paraules, obstacles per a la plena participació de les dones i pel seu empoderament individual i col·lectiu.

Volem que més dones participin en la política però també pensem en garantir noves formes de fer que permetin la participació directa, incloguin demandes fins ara no legitimades com a polítiques, incorporin dinàmiques que rebutgin les dominacions masclistes, treballin per espais sense discriminacions envers totes les persones, i no ignorin com les desigualtats de gènere es reprodueixen a molts nivells.

Entenem que tant la feminització de la política com la seva despatriarcalització són claus per assolir aquests reptes. Ambdues s’han de conjugar per a no caure en visions essencialistes, binàries i estereotipades del gènere, pel fet de ser dona o home. El gènere és un concepte en construcció, canviant i flexible, i els valors que es van construint no han de ser adjudicats de forma determinista al sexe de les persones.

La nostra visió del gènere ha de ser útil per incorporar a tothom en la participació política, la presa de decisions i la construcció de la societat que volem. A més ha de lligar-se sempre a les experiències múltiples de dones i homes, integrant les desigualtats amb les seves arrels de classe, ètnia, identitat i orientació sexual, cicles de vida o diversitats funcionals. També posant de manifest la vessant estructural d’aquestes interseccions.

És a dir, la política feminista passa també per remoure els sistemes d’opressió on es troba inserida la política d’avui en dia: l’heteropatriarcat, el racisme, insostenibilitat ambiental, i la tremenda desigualtat i pobresa econòmica fruït del neoliberalisme.

Pel que fa la feminització, hem d’anar en compte per no caure en determinismes biològics i pensar que la societat constitueix un reflex fidel de la biologia, atorgant a les dones conductes universals a totes les persones per a legitimar discriminacions i exclusions. Per exemple, quan es parla de l’ètica de la cura.

Feminitzar vol dir incrementar el nombre de dones en la participació política formal, i dels homes que no han tingut cabuda en el model de masculinitat prevalent. Vol dir incorporar aquelles a les que el binarisme de gènere impedeix la seva existència plena, com les persones trans. I és que l’acció positiva, la paritat o les quotes són imprescindibles, però no suficients.

Per tant, hem d’anar un pas més enllà de l’increment de la participació femenina o els lideratges femenins, i despatriarcalitzar la política. Que les dones no hagin estat visibilitzades en la política formal té moltes explicacions i conseqüències. Però sobre tot no vol dir que no hagin fet política. L’acció política de les dones ve de llarg i situa en el centre problemes de la vida de totes les persones que requereixen d’una actuació conjunta de la societat.

A més, també han tractat temàtiques que sempre s’han entès dins de la política convencional: globalització, economia, pobresa, habitatge, educació o cultura. Les lluites feministes han aconseguit introduir en la agenda política qüestions socials com la cura, el treball domèstic, la reorganització del temps, o les polítiques que tracten les intimitats i els cossos. Això s’ha dut a terme amb aliances amb altres moviments com l’ecologista, les lluites a l’entorn de la reproducció social o el pacifisme.

Les mobilitzacions feministes han produït formes d’acció comunitària que donen sentit a la sobirania de les persones: els menjadors col·lectius, les xarxes de solidaritat i suport mutu i l’aprovisionament de productes de primera necessitat. Les estructures polítiques –de les institucions i dels partits, també de Podem– han de ser despatriarcalitzades per garantir un funcionament equitatiu per a tothom.

Això significa treballar per espais lliures de totes les formes de manifestacions masclistes, una reorganització del temps que faci possible la coresponsabilitat de l’organització i la conciliació de totes i tots, el repartiment igualitari de tasques –i no només de la presa de decisions-, l’ús d’un llenguatge inclusiu i dels mecanismes adients per a obtenir espais d’acció política solidaris que garanteixin el suport, l’aprenentatge i la cura de totes les persones.

Creiem que s’ha de feminitzar, i sobre tot, despatriarcalitzar. Això significa que les construccions de gènere han de canviar les normes i les formes patriarcals que estructuren el nostre discurs d’una manera tan profunda que sovint no les notem. Això vol dir eliminar les opressions de gènere, tant les tradicionals com les que apareixen de nou o reapareixen, les de caràcter immaterial i material, els privilegis masculins, l´explotació laboral relativa al gènere i la sexual, l’educació masclista, així com la manca de veu de dones i nenes en els àmbits econòmic, cultural, social i polític.

La política està dominada per la cultura de la masculinitat, en paraules de Joni Lovenduski. Tant la vida quotidiana com els processos de l’administració pública, i els espais de representació i participació no són neutres respecte al gènere, reprodueixen estereotips i donen cabuda a múltiples formes de dominació/subordinació i violències.

Aquí ens referim específicament a la nova política que, malgrat el seu caire ciutadanista i pel seu interès per les qüestions de gènere, no està fent esforços per “despatriarcalitzar” eliminar o capgirar els discursos, normes i dinàmiques que alimenten les desigualtats de gènere. Amb aquest article volem contribuir als debats actuals entorn a la feminització de la política i aprofundir en aspectes assenyalats per dones com Carmen Castro, entre d’altres.