Al negoci subvencionat de la neu, qui fa el negoci?

De les nou estacions d’esquí alpí existents a Catalunya, el govern català ja en posseeix i gestiona cinc a través de l’empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat, a les quals es podria sumar molt aviat la sisena (Boí Taüll), totes adquirides als anteriors propietaris per manca de rendibilitat, en situació de fallida. Es tracta de la Molina, Vall de Núria, Espot, Port Ainé i Vallter. Només resten a mans privades Baqueira-Beret, la Masella i Port del Comte. L’argument d’ajudar amb inversió de diners públics les desafavorides poblacions de muntanya no pot encobrir eternament els interessos privats del sector immobiliari (la venda d’apartaments i urbanitzacions) ni subvencionar per sempre un determinat model turístic, com si les estacions d’esquí fossin un servei públic o un equipament col.lectiu.

Amb menys raó encara a un país al qual a començaments de desembre les pistes no poden obrir per manca de fred suficient per engegar els canons de neu artificial, al qual la pràctica de l’esquí sempre ha estat minoritària, al qual els esports de neu no han obtingut des de fa 22 anys cap medalla olímpica (des del bronze de Blanca Fernández Ochoa a Albertville’92), al qual la línia ferroviària de transport públic Barcelona-Puigcerdà continua sense rebre la mateixa atenció de l’administració que la concessió privada del túnel de peatge del Cadí, i al qual es troben a l’abast les veïnes estacions andorranes, nord-catalanes i aragoneses, sense ni tan sols necessitat d’arribar a les clàssiques dels Alps.

L’esquí català és una activitat majoritàriament tutelada pel govern pel fet de considerar-lo un motor econòmic a les comarques interessades, com si no fossin igualment un motor econòmic totes les altres empreses en dificultats al conjunt de sectors productius. S’ajuden en la mateixa proporció altres sectors d’activitat, a la muntanya o a la ciutat, amb una implicació tan directa del govern?

El secretari d’Infraestructures i Mobilitat de la Generalitat, Ricard Font, reconeix que la gestió del negoci de la neu per part del govern català “s’ha plantejat amb criteris d’empresa privades”, sense diferències substancials vinculades amb la titularitat pública. Fins i tot l’Ajuntament de Barcelona acaba de signar un conveni de col.laboració amb l’Associació Catalana d’Estacions d’Esquí i Activitats de Muntanya (ACEM) per promocionar l’esquí com activitat extraescolar. Permetrà que una xifra irrisòria de mil escolars de la capital catalana vegin subvencionades les sortides d’un o dos dies a la neu.

El tracte preferencial rebut amb insistència pel negoci de la neu amb l’argument al.ludit de l’ajuda a les comarques de muntanya no ha impedit que la xifra de forfaits venuts a les pistes continuï disminuint durant els últims anys.

De les nou estacions d’esquí alpí existents a Catalunya, el govern català ja en posseeix i gestiona cinc a través de l’empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat, a les quals es podria sumar molt aviat la sisena (Boí Taüll), totes adquirides als anteriors propietaris per manca de rendibilitat, en situació de fallida. Es tracta de la Molina, Vall de Núria, Espot, Port Ainé i Vallter. Només resten a mans privades Baqueira-Beret, la Masella i Port del Comte. L’argument d’ajudar amb inversió de diners públics les desafavorides poblacions de muntanya no pot encobrir eternament els interessos privats del sector immobiliari (la venda d’apartaments i urbanitzacions) ni subvencionar per sempre un determinat model turístic, com si les estacions d’esquí fossin un servei públic o un equipament col.lectiu.

Amb menys raó encara a un país al qual a començaments de desembre les pistes no poden obrir per manca de fred suficient per engegar els canons de neu artificial, al qual la pràctica de l’esquí sempre ha estat minoritària, al qual els esports de neu no han obtingut des de fa 22 anys cap medalla olímpica (des del bronze de Blanca Fernández Ochoa a Albertville’92), al qual la línia ferroviària de transport públic Barcelona-Puigcerdà continua sense rebre la mateixa atenció de l’administració que la concessió privada del túnel de peatge del Cadí, i al qual es troben a l’abast les veïnes estacions andorranes, nord-catalanes i aragoneses, sense ni tan sols necessitat d’arribar a les clàssiques dels Alps.