Els aficionats a la història han assenyalat el paral·lelisme entre el 6 d'octubre de 1934 i els esdeveniments d'aquestes últimes setmanes. Proclamació de l'Estat Català, suspensió de l'autonomia pel govern Espanyol, empresonament, judici i condemna per sedició del President Companys i el seu govern. En general, aquells aficionats a la història no porten el paral·lelisme més enllà i s'aturen en aquest punt. Però seria bo recordar la seqüència dels fets posteriors: governador militar a Catalunya, nomenament d'un Consell de la Generalitat integrat per polítics de la dreta, eleccions generals al febrer 1936 amb victòria del Front Popular a tot Espanya i a Catalunya, amnistia immediata per a Companys i els seus consellers i retorn triomfal de Companys a la presidència de la Generalitat el març de 1936. Uns mesos després, es produïa el cop d'Estat que va conduir a la guerra civil. Se'ns ha dit que la història no sol repetir-se. Entre d'altres motius, perquè canvien els actors i els contextos. Però no està de més prendre algunes precaucions per si de cas.
La situació actual té caràcter crític, en el sentit literal del terme. Pot decantar-se en un sentit o en un altre en funció de contingències imprevistes. Però també depèn en gran mesura de les decisions que es puguin adoptar pels actors principals. Al meu parer, s'ha arribat fins aquí perquè aquests actors van calcular malament les seves respectives forces i van entendre equivocadament que tenien totes les de guanyar. El govern de Rajoy i els seus suports s'han parapetat en l'arsenal jurídic-penal-policial, amb legitimitat discutible per ser benèvols envers la seva elaboració oportunista. I el president Puigdemont i la majoria política que l'acompanya han recorregut bàsicament a la gestió d'un “relat” simbòlic i emocional que els afavoreix, però sense càlcul raonat del que tenien davant. Per aquest motiu, han jugat clarament a favor seu la mobilització ciutadana i la violència desmesurada -fins i tot l’acarnissament- de les forces estatals de seguretat contra persones que desitjaven expressar la seva opinió política de manera pacífica. La destrossa produïda en tots els àmbits costarà de reparar, sigui quin sigui el desenllaç.
¿Hi ha la possibilitat de no augmentar els danys que ocasiona perllongar ara la tensió estèril d'aquestes últimes setmanes? Entenc que l'única oportunitat resideix en una transacció de partida: acceptar un referèndum amb garanties a canvi de la renúncia a una declaració unilateral d'independència. El referèndum amb garanties figurava entre les possibilitats estudiades per experts juristes en els prolegòmens d'aquest llarg contenciós. El van avalar, entre d'altres, el desaparegut constitucionalista Rubio Llorente, amb títols més que sobrats -Tribunal Constitucional, Consell d'Estat- per a ser escoltat. És necessària per a això una correcció en la Llei Orgànica 2/1980 sobre el Referèndum? Feu ja aquesta modificació sense més dilació. Davant dels escrúpols literalistes d'alguns, per què no utilitzar la mateixa “imaginació jurídica” que es va emprar a finals de 1980 per tractar el cas d'Andalusia en contradicció amb les previsions legals del moment?
El PSOE de Sánchez té a hores d'ara l'oportunitat d'encapçalar la presentació de la corresponent proposició de llei al Congrés al capdavant d'una majoria parlamentària, en el cas que el govern minoritari de Rajoy no prengués la iniciativa de fer-ho pel seu compte. El PSOE disposaria probablement dels vots de la majoria del Congrés si persuadís a ERC que aquest referèndum comptaria amb garanties avalades per instàncies internacionals. Aquesta mateixa majoria parlamentària podria superar un veto del Senat si la decisió del Congrés no hagués rebut l'assentiment o l'abstenció del Partit Popular. El resultat del referèndum donaria lloc a la negociació dels governs respectius per establir l'execució del resultat, ja fos la separació, ja fos una relació renovada entre Estat i Generalitat.
Les probabilitats d'una sortida negociada a l'embolic no són molt altes. No obstant això, és responsabilitat dels dirigents polítics de explorar-les a fons quan estan en joc béns col·lectius com els que estan en joc en aquests moments. No hi ha dubte que els sectors més radicals en les dues ribes estan pressionant per trencar definitivament els vincles existents: els trencaria l'aplicació de l'art. 155 -encara que sigui per la porta del darrera- i els trencaria la declaració unilateral d'independència. Compensar aquesta tensió entre extrems obliga a explorar espais intermitjos. I fer-ho immediatament, no sense renúncies d'envergadura per totes les parts. És massa exigir perspectiva històrica per evitar de nou errors de cost incalculable?
Epíleg.- Avui, dijous 5 d'octubre, sembla que sí és massa tard per intentar el que proposava en l'article de dilluns. No ho és, en canvi, per recordar de nou la seqüència de 1934: estat de guerra (o d'alarma), suspensió de l'autonomia, condemna per sedició i empresonament del president de la Generalitat i els seus consellers, eleccions generals al febrer de 1936 amb victòria de l'esquerra, retorn triomfal de Companys a la presidència, etc. etc. No crec massa en una visió cíclica de la història. Però, fins i tot com a farsa -segons deia Marx la repetició pot comportar costos immensos.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
