El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
A La Palestina com a metàfora (Palma: Lleonard Muntaner, 2012) Mahmud Darwix recorda una conversa entre Jean Genet i Juan Goytisolo. El primer li diu a l’altre que «no hi ha idea més absurda i estúpida que la pàtria, excepte per a aquells que en són privats, com els palestins». I el segon pregunta: «Què passarà quan els palestins tinguin pàtria?». I el primer li respon: «Doncs que tindran tot el dret de llançar-la per la finestra». Ara que aquest record de Darwix pot encalçar-nos i entrar fins allà on més ens cou —i aviam si cura—, un d’aquests que fa pensar: Pompeu Gener —l’espellifat elegant Fra Feliu Piu de Sant Guiu. Encara que dels seus textos en traspuï un positivisme sovint exacerbat, El catalanismo literario resulta, sortosament, de difícil encaix. S’hi parla d’un tipus català pertinaç, rebel·lat, independent i tossut, «de una temeridad titánica que lo convierte en protesta viva de toda traba impuesta y de toda ley en cuya confección no ha intervenido» i que engalta amb orgull el proverbi que diu que «cada catalán tiene un rey en su cuerpo», ja que, com la història demostra, no ha permès reis, només comtes. S’hi parla també de lluites a balquena i de guerres a dojo. Del sentiment autonòmic i d’una personalitat combatuda que «no ha hecho más que acentuarse y endurecerse por el fuego de los combates» i pels «trabucazos de sus guerrilleros» que «no son más que el eco lejano de las tremendas explosiones volcánicas de la formación geológica del país». D’uns catalans que, a més, mostren una tendència a l’aparença i a la pompa més interessada i xarona: «Todo lo han medido por la cantidad y han menospreciado las letras, las ciencias, y aún las artes; sólo se han amparado de éstas últimas, para darse cierto tono, introduciendo en ellas un mal gusto feroz; han sido ricos con costumbres de pobres», i que han arrabassat la musa catalana dels salons per estimbar-la «en las alquerías, en los talleres y en las tabernas». Un panorama, doncs, de sots feréstecs, de violència lligada a la terra, de lluites enteses com a quelcom d’essencial —de natural—, un panorama escarritxat de les idees racials del positivisme —més tard transformades algunes en monstres colossals— i un panorama més desolador que res més que sembla que no pugui concordar mai de la vida amb això altre que també diu Gener en el mateix text: que la literatura catalana «cante el hombre en todos sus estados, en todas sus manifestacions, que no se amuralle en lo catalán como los chinos en la China, que sea menos local, que por ser más humana no dejará de ser catalana» i que «el catalanismo se haga instruído, moderno y humano». Gener, que viatjà per Europa, que féu llargues estades a París, que estigué vinculat al republicanisme federal, que col·laborà en revistes com L’Avenç i L’Esquella de la Torratxa, que opinà sobre temes diversos amb una llibertat de pensament que, de tan original, és descarada i estrafolària, Gener s’encalla a vegades en un xovinisme perillós i, al mateix temps, ens ensenya com es fa per sortir-ne. Darwix, més concís, afirma que «jo sóc la meva llengua» i que això ni l’engavanya ni el fa sentir especialment orgullós. Vet aquí.
A La Palestina com a metàfora (Palma: Lleonard Muntaner, 2012) Mahmud Darwix recorda una conversa entre Jean Genet i Juan Goytisolo. El primer li diu a l’altre que «no hi ha idea més absurda i estúpida que la pàtria, excepte per a aquells que en són privats, com els palestins». I el segon pregunta: «Què passarà quan els palestins tinguin pàtria?». I el primer li respon: «Doncs que tindran tot el dret de llançar-la per la finestra». Ara que aquest record de Darwix pot encalçar-nos i entrar fins allà on més ens cou —i aviam si cura—, un d’aquests que fa pensar: Pompeu Gener —l’espellifat elegant Fra Feliu Piu de Sant Guiu. Encara que dels seus textos en traspuï un positivisme sovint exacerbat, El catalanismo literario resulta, sortosament, de difícil encaix. S’hi parla d’un tipus català pertinaç, rebel·lat, independent i tossut, «de una temeridad titánica que lo convierte en protesta viva de toda traba impuesta y de toda ley en cuya confección no ha intervenido» i que engalta amb orgull el proverbi que diu que «cada catalán tiene un rey en su cuerpo», ja que, com la història demostra, no ha permès reis, només comtes. S’hi parla també de lluites a balquena i de guerres a dojo. Del sentiment autonòmic i d’una personalitat combatuda que «no ha hecho más que acentuarse y endurecerse por el fuego de los combates» i pels «trabucazos de sus guerrilleros» que «no son más que el eco lejano de las tremendas explosiones volcánicas de la formación geológica del país». D’uns catalans que, a més, mostren una tendència a l’aparença i a la pompa més interessada i xarona: «Todo lo han medido por la cantidad y han menospreciado las letras, las ciencias, y aún las artes; sólo se han amparado de éstas últimas, para darse cierto tono, introduciendo en ellas un mal gusto feroz; han sido ricos con costumbres de pobres», i que han arrabassat la musa catalana dels salons per estimbar-la «en las alquerías, en los talleres y en las tabernas». Un panorama, doncs, de sots feréstecs, de violència lligada a la terra, de lluites enteses com a quelcom d’essencial —de natural—, un panorama escarritxat de les idees racials del positivisme —més tard transformades algunes en monstres colossals— i un panorama més desolador que res més que sembla que no pugui concordar mai de la vida amb això altre que també diu Gener en el mateix text: que la literatura catalana «cante el hombre en todos sus estados, en todas sus manifestacions, que no se amuralle en lo catalán como los chinos en la China, que sea menos local, que por ser más humana no dejará de ser catalana» i que «el catalanismo se haga instruído, moderno y humano». Gener, que viatjà per Europa, que féu llargues estades a París, que estigué vinculat al republicanisme federal, que col·laborà en revistes com L’Avenç i L’Esquella de la Torratxa, que opinà sobre temes diversos amb una llibertat de pensament que, de tan original, és descarada i estrafolària, Gener s’encalla a vegades en un xovinisme perillós i, al mateix temps, ens ensenya com es fa per sortir-ne. Darwix, més concís, afirma que «jo sóc la meva llengua» i que això ni l’engavanya ni el fa sentir especialment orgullós. Vet aquí.