El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
L’any 1645, Quevedo, induït per la Guerra dels Segadors, escrivia que «en tanto que en Cataluña quedara un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra». A redós de la noblesa castellana, l’escriptor madrileny del Segle d’Or etzibava un atac frontal a un dels territoris del que era, només teòricament, una unió entre iguals. Amb la consolidació de les monarquies absolutes i amb un Occident que queda dividit en dos —l’Europa catòlica i l’Europa protestant—, la monarquia hispànica s’erigeix com la més fidel aliada de Roma a l’hora de bastir l’artilleria inquisitorial de la Contrareforma. La monarquia esdevé el braç armat de la fe catòlica i l’Església la legitimació del poder absolut, fent indestriables, doncs, les esferes política i religiosa. El poder es concentra a Castella, que s’enriqueix a Amèrica, i les classes altes s’hi subordinen del tot, esdevenint còmplices de les polítiques destinades a homogeneïtzar la diversitat política, lingüística i cultural de la Península. En aquest context apareixen a dojo arengues anticatalanes i abrandadament centralistes, les quals desemboquen en virulentes escomeses contra el que es consideren, aquest cop en paraules de l’espanyol i espanyolitzador Juan Gómez de Adrín (segle XVII), «accidentes de idiomas» i «dialectos» de la «lengua común». La castellana. La del domini. Un cop establert el pacte entre les cúpules dirigents de l’una i de l’altra institució, l’edifici social queda intocable: les classes baixes continuen essent baixes i com més cap a baix molt millor. La predicació, que al segle XVII encara té un enorme poder de convocatòria, esdevé l’activitat amb què l’Església ensinistra el poble. Així, l’Església i la monarquia vehiculen l’exaltació de la llengua castellana tot introduint als Països Catalans una jerarquia eclesiàstica que, en el cas dels càrrecs més alts, és majoritàriament castellana o, si més no, afí a la monarquia espanyola. Ara que Castella no s’enriqueix ni a Amèrica ni a enlloc i que la barca s’enfonsa; ara que capellans i Borbons, abanderats de gavina i banquers, continuen de festa i ben junts; ara que es perpetua allò del al pa pa i al vi vi i el pobre és més pobre i el ric és més ric; ara que a Catalunya es va gestant «prou» i es va gestant canvi, les pedrades de Quevedo i la malícia De Adrín ressonen salvatgement en les paraules del ministre. Wert, el toro brau que es rebolca en el càstig, s’ha empassat uns quants segles d’intolerància i ha sortit a la plaça per tornar-los a escopir a l’espanyolífera i espanyolitzaire manera: poc llesta i brutal. Aquesta vegada serà la darrera.
L’any 1645, Quevedo, induït per la Guerra dels Segadors, escrivia que «en tanto que en Cataluña quedara un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra». A redós de la noblesa castellana, l’escriptor madrileny del Segle d’Or etzibava un atac frontal a un dels territoris del que era, només teòricament, una unió entre iguals. Amb la consolidació de les monarquies absolutes i amb un Occident que queda dividit en dos —l’Europa catòlica i l’Europa protestant—, la monarquia hispànica s’erigeix com la més fidel aliada de Roma a l’hora de bastir l’artilleria inquisitorial de la Contrareforma. La monarquia esdevé el braç armat de la fe catòlica i l’Església la legitimació del poder absolut, fent indestriables, doncs, les esferes política i religiosa. El poder es concentra a Castella, que s’enriqueix a Amèrica, i les classes altes s’hi subordinen del tot, esdevenint còmplices de les polítiques destinades a homogeneïtzar la diversitat política, lingüística i cultural de la Península. En aquest context apareixen a dojo arengues anticatalanes i abrandadament centralistes, les quals desemboquen en virulentes escomeses contra el que es consideren, aquest cop en paraules de l’espanyol i espanyolitzador Juan Gómez de Adrín (segle XVII), «accidentes de idiomas» i «dialectos» de la «lengua común». La castellana. La del domini. Un cop establert el pacte entre les cúpules dirigents de l’una i de l’altra institució, l’edifici social queda intocable: les classes baixes continuen essent baixes i com més cap a baix molt millor. La predicació, que al segle XVII encara té un enorme poder de convocatòria, esdevé l’activitat amb què l’Església ensinistra el poble. Així, l’Església i la monarquia vehiculen l’exaltació de la llengua castellana tot introduint als Països Catalans una jerarquia eclesiàstica que, en el cas dels càrrecs més alts, és majoritàriament castellana o, si més no, afí a la monarquia espanyola. Ara que Castella no s’enriqueix ni a Amèrica ni a enlloc i que la barca s’enfonsa; ara que capellans i Borbons, abanderats de gavina i banquers, continuen de festa i ben junts; ara que es perpetua allò del al pa pa i al vi vi i el pobre és més pobre i el ric és més ric; ara que a Catalunya es va gestant «prou» i es va gestant canvi, les pedrades de Quevedo i la malícia De Adrín ressonen salvatgement en les paraules del ministre. Wert, el toro brau que es rebolca en el càstig, s’ha empassat uns quants segles d’intolerància i ha sortit a la plaça per tornar-los a escopir a l’espanyolífera i espanyolitzaire manera: poc llesta i brutal. Aquesta vegada serà la darrera.