Pensar la seguretat amb #EfecteCanVies

Els darrers dos dies l’actualitat política catalana ha estat molt pendent de l’#EfecteCanVies. Se succeeixen les portades, les tertúlies i les columnes d’opinió sobre el desallotjament del Centre Social Okupat de Can Vies al barri de Sants de Barcelona i sembla ser que un dels únics denominadors comuns dels discursos és el concepte de conflicte. Sobre Can Vies cal parlar de conflicte però els seus termes no es poden reduir a les destrosses i als aldarulls, sinó que calen anàlisis que superin l’etern debat sobre els contenidors.

En primer lloc la gestió de l’Ajuntament de Barcelona està essent nefasta: desallotjar un espai clau dels moviments socials del barri de Sants i de la ciutat, trencant les negociacions que feia temps que estaven donant-se i al·legar pressions per part de TMB i que sembla que aquesta mateixa nit han sigut represes; desplegar un operatiu del cos de Mossos d’Esquadra desproporcionat i amb pràctiques policials exageradament contundents en el marc de la manifestació de protesta; i finalment, enderrocar l’edifici del Centre Social.

L’alcalde Trias, amb un discurs que obre la possibilitat del diàleg, repeteix fins a la sacietat que no negociarà mentre hi hagi aldarulls; el regidor del Districte Jordi Martí, de qui fa dies que es demana la dimissió, recorre els platons de televisió condemnant la violència i, quan baixa el nivell de tensió, aprofita per anunciar el Pla Paral·lel i l’enllumenat mode “smart city” que posarà a l’avinguda i que costarà a la ciutadania més diners que tots els contenidors cremats en la darrera dècada a Barcelona.

En aquest marc, i encara amb la ressaca de la ja anomenada popularment com a “festa de la democràcia”, voldria aportar alguns apunts sobre seguretat i ordre públic.

Per una banda el ja famós #EfecteCanVies no és només una resposta per la pèrdua d’un espai simbòlic, sinó que és el qüestionament d’un model de ciutat que no té lloc pels moviments socials ni pels espais alliberats. Barcelona és una ciutat que alberga moltes ciutats invisibles fetes de persones, històries, somnis i realitats però el model Barcelona només respon a una determinada part d’aquests mons. La Barcelona maca és la de la gent amb poder adquisitiu, de la gent que ve de vacances i de la gent que es lucrarà amb els casinos i l’economia de la màfia al Barcelona World. Aquesta contradicció és cada cop més ferotge, ja que cada dia són menys els passatgers que poden comprar el bitllet de tren de la Marca Barcelona, del Passeig de Gràcia i de les òperes al Liceu. La Barcelona del 99% fa equilibris per arribar a final de mes, no pot pagar el transport públic, està a l’atur o amb feines temporals intermitents i veu com l’habitatge fa llustres que ha deixat de ser un dret per esdevenir un martiri.

En termes de seguretat ciutadana i d’ordre públic, que és l’assumpte que sembla que més preocupa aquests dies a les tertúlies i als despatxos, la dicotomia eternament enfrontada cada dia pren més força, obrint una escletxa que no para de créixer i que mina la cohesió i la possibilitat de viure en una ciutat comuna. La seguretat, com moltes altres dimensions de la vida pública de les ciutats i de les societats, emana d’un pacte social que ha d’incloure a totes les persones i grups que conviuen en un territori i, a Barcelona, el pacte fa temps que té goteres.

Per altra banda, aquest pacte social no només està trencat, sinó que s’han dinamitat la majoria dels vincles socials que l’articulaven. Els moviments socials, el teixit veïnal i les organitzacions de la ciutat de Barcelona, fa dècades que treballen per a construir ponts, justícies i solucions col·lectives a les desigualtats, als conflictes i a les necessitats. Tot i això, el consistori no dóna resposta a les demandes i, per tant, en termes fàctics no reconeix aquest teixit com agent polític legítim –s’ha de veure com es desenvolupen les negociacions acabades de recuperar amb Can Vie. En aquest sentit, els vincles estan trencats en la mesura en la que els mecanismes polítics de participació ni són eficients, ni són d’entrada i retorn. L’Ajuntament actua, els moviments protesten, l’Ajuntament continua actuant, els moviments continuen protestant. Aquesta lògica desgastant, absurda i que tan sols aconsegueix canvis miserables després de processos llarguíssims i feixucs, no només desgasta la confiança en un Ajuntament que ofereix diàleg quan ja ha tirat Can Vies a terra, sinó que trenca tot horitzó de consens o d’acord. És en aquest punt, en el que la resposta organitzada amb pràctiques de desobediència esdevé una forma obligada de diàleg polític, una via que, imposada per la ignorància i la falta de voluntat de l’equip de govern, esdevé l’única manera de fer sentir les veus dels que no importen. Així, tornant al concepte de seguretat, la resposta policial a un fenomen social tant dramàtic, només aguditza el conflicte i l’esquerda política. Avui és el barri de Sants, però demà serà Sabadell si es fa efectiu el desallotjament de les 146 persones que viuen al bloc de l’Obra Social de la PAH.

La seguretat és un concepte integral que fa referència a la garantia dels drets fonamentals i a la gestió dels conflictes amb la finalitat de potenciar el benestar col·lectiu. Limitar la seguretat a una qüestió d’ordre públic implica, per un costat, prioritzar el mobiliari urbà i la seguretat vial a la garantia de drets. D’altra banda, també suposa entendre la seguretat com a repressió de la dissidència, en la mesura en què enlloc d’abordar els conflictes incorporant les necessitats i demandes de totes les parts, s’utilitzen els cossos de seguretat públics per abordar-los a cops de pal.

Finalment, cal analitzar també l’#EfecteCanVies amb una mirada que incorpori la crisi de règim que fa temps que s’està vivint a casa nostra i que, tornant als moviments socials, es va manifestar i exposar des de múltiples perspectives a la primavera del 2011, quan les places de totes les ciutats i pobles de l’Estat Espanyol es van omplir de tendes de campanya i de persones indignades en un dels moviments de desobediència civil pacífica que més propostes ha formulat en els darrers cicles polítics i que menys repercussió formal ha tingut a les institucions. S’ha d’entendre que el 15M, entre moltes d’altres coses, va popularitzar una palanca política que explica molts dels moviments que s’han fet forts a partir de llavors: quan la llei no és justa, és legítim desobeir.

En aquest sentit, el concepte de seguretat es reconfigura cap a la capacitat que tenen els col·lectius i organitzacions de respondre i garantir les necessitats de les persones: la PAH amb l’habitatge; Tanquem els CIEs amb la defensa dels Drets Humans dels Interns dels Centres d’Internament d’Estrangers; els Centres Socials com Can Vies amb la funció d’articular i potenciar projectes de barri; etc. Per tant, la seguretat entesa com a garantia de drets i allunyada dels cops de porra dels cossos de seguretat pública, avui passa per la capacitat que tenen els i les ciutadanes autoorganitzades de respondre amb la construcció de projectes i mobilitzacions que dibuixin horitzons de solidaritat i de suport mutu en front de la por de la misèria.

Què cal fer a partir d’ara? I, en termes de seguretat ciutadana, com es respon als vespres de focs i casseroles?

La resposta ni és senzilla, ni és ràpida, ni està sobre la taula, però de ben segur que no és policial i que es comença a dilucidar a partir de l’anunci de la nova etapa de negociacions i de la reconstrucció de Can Vies per part de l’Assemblea del CSA. El que s’ha de considerar és que la solució ha de passar per reconèixer que hi ha en joc molt més que nits sense soroll d’helicòpter i contenidors que arribin a l’alba. Que la solució ha de passar perquè el consistori cedeixi en algunes qüestions i assumeixi responsabilitats polítiques.

I, sense dubte, la solució ha de passar per reconèixer que a Sants ha esclatat la lluita pel dret a la ciutat quan les orelles del pastor són sordes; la lluita per la dignitat del carrer quan l’especulació afoga els espais de vida; la lluita dels comptes pendents quan la màfia campa tranquil·la pels passadissos del Palau de la Música mentre la misèria s’amuntega als caixers automàtics.

Els darrers dos dies l’actualitat política catalana ha estat molt pendent de l’#EfecteCanVies. Se succeeixen les portades, les tertúlies i les columnes d’opinió sobre el desallotjament del Centre Social Okupat de Can Vies al barri de Sants de Barcelona i sembla ser que un dels únics denominadors comuns dels discursos és el concepte de conflicte. Sobre Can Vies cal parlar de conflicte però els seus termes no es poden reduir a les destrosses i als aldarulls, sinó que calen anàlisis que superin l’etern debat sobre els contenidors.

En primer lloc la gestió de l’Ajuntament de Barcelona està essent nefasta: desallotjar un espai clau dels moviments socials del barri de Sants i de la ciutat, trencant les negociacions que feia temps que estaven donant-se i al·legar pressions per part de TMB i que sembla que aquesta mateixa nit han sigut represes; desplegar un operatiu del cos de Mossos d’Esquadra desproporcionat i amb pràctiques policials exageradament contundents en el marc de la manifestació de protesta; i finalment, enderrocar l’edifici del Centre Social.