La política de 'frau' Merkel es revela com l’autèntic frau

La gestió de l’actual crisi econòmica a Europa ha estat imposada per la política conservadora d’austeritat dels pressupostos públics i de retallades socials de la cancellera del país hegemònic a la Unió Europea (el més extens i més poblat de tots, després de la reunificació del 1990). La política dictada per Angela Merkel s’ha revelat errada. La seva fórmula no ha solucionat el problema candent de la recessió i ha estès la precarietat, però la doctrina alemanya imperant manté la rigidesa del poble dominant (Herrenvolk). En democràcia el concepte d’hegemonia ha d’implicar la capacitat de crear consensos. Alemanya no pot fer el que vulgui amb els seus socis, tots més petits que ella. Un lideratge que només beneficia el líder deriva en tirania.

El govern de la cancellera Merkel s’ha apressat a amenaçar els ciutadans grecs amb la possibilitat de veure’s exclosos de la Unió Europea i dels programes de rescat econòmic, si a les eleccions anticipades del 25 de gener voten l’esquerra radical de la coalició Syriza. Aquesta força política, al capdavant de les intencions de vot, es declara partidària de renegociar les condicions draconianes del retorn del deute, sense la qual cosa el país no pot sortir del marasme al qual s’ha vist conduït per aquella política errada d’austeritat.

Europa torna a ser un continent marcat per la voluntat alemanya de domini, primer amb el militarisme i avui amb l’economia. El desenllaç d’aquell militarisme és ben conegut, el del domini econòmic comença a ser-ho. El país que ha destruït Europa dues vegades en un segle pot repetir amb formes diferents el mateix error de costos inhumans.

Els deutes s’han de pagar, tot i així aquesta norma ha conegut excepcions contínues, començant per la pròpia Alemanya. John Maynard Keynes escrivia l’endemà de la Primera Guerra Mundial: “La política de reduir Alemanya a la servitud durant una generació, d’envilir la vida de milions de sers humans i privar tota una nació de la felicitat seria odiosa i detestable, malgrat que fos possible i ens enriquís a nosaltres”. El deute de 226.000 milions de marcs-or que li va ser imposat pels aliats l’any 1919 com a reparacions de guerra per frenar el seu expansionisme va ser renegociat el 1930, reduït a la meitat i tot seguit condonat en un 98 % per l’anomenada Moratòria Hoover i la Conferència de Lausana.

L’endemà de la Segona Guerra Mundial, el Pla Marshall va inundar de dòlars la reconstrucció del país que n’havia devastat uns quants al seu voltant i a ell mateix. El país més rescatat de tots ha estat precisament Alemanya.

L’actual endeutament públic i privat dels països de la Unió Europea, especialment els del sud, no deriva dels crèdits contrets a la lleugera, sinó d’un comportament delictiu del sistema financer, en particular l’alemany arreu d’Europa. Els bancs alemanys es trobaven en superàvit a causa de la socorreguda política antinflacionista al seu país, la qual frenava i frena el consum intern. Van optar per fer negoci amb crèdits massius als bancs de la resta d’Europa. Els crèdits van ser destinats a obtenir beneficis ràpids de les bombolles immobiliàries i especulatives, no pas a un desenvolupament equilibrat.

Les condicions draconianes dels rescats concedits als països endeutats no han reconegut el mal d’origen. S’han preocupat primordialment que els bancs, començant pels alemanys, recuperin allò que van dilapidar, encara que sigui a costa d’escanyar una part important de la població. Aquells que van viure i continuen vivint per damunt de les possibilitats són els bancs, l’economia financera especulativa que, sense crear cap valor social, ha generat un increment accelerat de la desigualtat.

A la pròpia Alemanya, l’atur és avui només del 6,7% de la població activa. Però dels 43 milions d’alemanys que treballen, 7,6 milions tenen una minifeina amb salaris que no superen els 450€ mensuals i es troben al llindar de la pobresa (979 € mensuals, segons el barem mínim fixat per la Unió Europea). La política de frau Merkel, que governa en coalició amb els socialistes, rep els sufragis dels electors alemanys que es consideren privilegiats en comparació amb la resta d’Europa. Tampoc això no els vacuna contra els errors.

La gestió de l’actual crisi econòmica a Europa ha estat imposada per la política conservadora d’austeritat dels pressupostos públics i de retallades socials de la cancellera del país hegemònic a la Unió Europea (el més extens i més poblat de tots, després de la reunificació del 1990). La política dictada per Angela Merkel s’ha revelat errada. La seva fórmula no ha solucionat el problema candent de la recessió i ha estès la precarietat, però la doctrina alemanya imperant manté la rigidesa del poble dominant (Herrenvolk). En democràcia el concepte d’hegemonia ha d’implicar la capacitat de crear consensos. Alemanya no pot fer el que vulgui amb els seus socis, tots més petits que ella. Un lideratge que només beneficia el líder deriva en tirania.

El govern de la cancellera Merkel s’ha apressat a amenaçar els ciutadans grecs amb la possibilitat de veure’s exclosos de la Unió Europea i dels programes de rescat econòmic, si a les eleccions anticipades del 25 de gener voten l’esquerra radical de la coalició Syriza. Aquesta força política, al capdavant de les intencions de vot, es declara partidària de renegociar les condicions draconianes del retorn del deute, sense la qual cosa el país no pot sortir del marasme al qual s’ha vist conduït per aquella política errada d’austeritat.