Finalment el sí a l'aprovació dels pressupostos s'ha imposat amb claredat al sí de la CUP Crida Constituent. La militància ha decidit i la qüestió és inapel·lable. La voluntat d'aquestes reflexions no és més que compartir la preocupació per les conseqüències de la decisió. La situació era enormement complexa i, malgrat ser fruit del xantatge convergent i la vergonyosa inhibició d'ERC, en aquest jardinet ens hi vam posar solets. Quan ens vam plantar davant el 'Mas o Març' vam errar en la sortida. La presidència alternativa a Mas havia de servir per moure el taulell, no per canviar un convergent per un altre. Malgrat tot, allò va fer palès que l'hegemonia convergent no tenia una salut de ferro, sinó que més aviat estava tocada.
El no als pressupostos del 2016 va permetre sacsejar el taulell i canviar el rumb de la partida. La celebració d'un referèndum d'autodeterminació, objecte de crítica ferotge i de mofa per a molts, s'ha acabat imposant com a l'única sortida a l'atzucac democràtic en el qual es troba el “procés”. La qüestió de confiança de Puigdemont, plantejada com un desafiament i una humiliació a la CUP, va tenir l'efecte contrari: el govern va assumir el referèndum i aquest ha passat a ser l'objectiu de la legislatura, un resultat que havia quedat enterbolit per una majoria no absoluta del 27-S de difícil interpretació. Malgrat tot, la qüestió dels pressupostos no estava resolta i el govern ha utilitzat el referèndum com a element de xantatge per assegurar la seva aprovació. Que el referèndum hagi estat moneda de canvi d'uns pressupostos autonòmics diu molt del compromís del govern i de la seva intenció de materialitzar-lo. De fet, les dues grans incògnites segueixen estant sobre la taula: com es farà un referèndum amb l'estat en contra sense repetir un 9N? En cas de guanyar el sí, com s'executarà el mandat? Ara com ara no hi ha respostes i, de fet, el més calent sembla encara a l'aigüera. A vuit mesos vista, això no hauria de ser preocupant, hauria de ser motiu d'alarma.
S'han dit moltes coses a favor i en contra dels pressupostos, però el cert és que el motiu per aprovar-los ha estat un: fer possible el referèndum i deixar sense excuses a Junts pel Sí per no fer-lo. Així s'ha traduït, de fet, en el propi anunci de la decisió: sí condicional (algun dia deixarem d'adjectivar les coses per autojustificar-nos...). A parer meu això planteja alguns errors de partida que no ens haurien d'haver passat per alt col·lectivament. El principal, que la decisió i la justificació accepten el marc imposat pel govern: sense pressupostos no hi ha referèndum, com si aquests calguessin per fer-lo. Hem donat la raó al govern. De nou, teníem l'oportunitat de capgirar la situació però aquesta vegada hem optat per no fer-ho.
El xantatge del govern podria haver tingut com a resposta el plantejament d'un repte polític que desbordés els termes en els quals s'havia plantejat. Calia trencar el seu marc polític i situar-los a ells en la disjuntiva real: només el president pot convocar eleccions; d'ell i de ningú més depèn signar el decret de convocatòria d'eleccions autonòmiques o, per contra, el de convocatòria del referèndum. I això no té, ni ha tingut mai, res a veure amb els pressupostos. El sí als comptes, però, renuncia a plantejar la qüestió en aquests termes i, de fet, dóna molt més oxigen al govern del què podria semblar a priori. El cert és que la celebració del referèndum no és cap condició per aprovar els pressupostos. En dues setmanes els comptes estaran aprovats i el referèndum no s'haurà ni convocat, ni per descomptat celebrat. Quina és exactament la condició? Cap ni una.
Amb els pressupostos aprovats el govern pot desplegar la seva agenda política sense problemes. Per a l'aprovació de lleis al Parlament ja ha demostrat en nombroses ocasions que no necessita per a res a la CUP, ans al contrari, se la treu de sobre. En qüestions de classe la geometria variable fa meravelles, com amb les votacions sobre Barcelona World o els concerts a l'Opus Dei. Davant d'això, quin element de pressió li queda a la CUP en l'àmbit parlamentari? Cap. Aquest és el principal error en clau independentista. Junts pel Sí té via lliure per governar el 2017 amb uns pressupostos ja concebuts per ser prorrogats l'any 2018, quelcom que reforça amb el caràcter de llei òmnibus que suposa la llei d'acompanyament. El govern ja no necessita per a res els 10 diputats de la CUP per estirar la legislatura fins a principis del 2019. Però si alguna cosa tenen clara és que no pensen assumir la culpa de tot. A partir d'aquí ja s'albira la nova pantalla: la data i la pregunta (déjà vu, oi?).
Al final, la renúncia ideològica i el sacrifici social esdevenen un harakiri polític per a l'Esquerra Independentista, i tot plegat per poc o res. Tant de bo m'equivoqui de dalt a baix, però ara per ara que ningú demani combregar amb rodes de molí. Com vam dir quan alguns van anar a suplicar un acord a l'estat, us esperem a l'andana.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
