Podemos en un país de nacions

En un sol cap de setmana, tres forces polítiques espanyoles han plantejat quina és la seva oferta a Catalunya. És un plantejament difús, ambigu, però que serveix per intuir futures concrecions. El Partit Popular s'enroca en la Constitució. És el seu sostre i es limitarà a guanyar temps abans d'afrontar qualsevol reforma. El PSOE, després del seu Consell Federal, reivindica la reforma constitucional. I, de nou, el discurs de Susana Díaz, la presidenta andalusa, i de Miquel Iceta, el líder del PSC, tenen poc a veure, malgrat que tots dos interpreten la declaració de Granada, el full de ruta socialista per afrontar un nou marc territorial a Espanya. És a dir, un futur federal sense que quedi clar quin serà l'estatus de Catalunya en el seu si, ni, fins i tot, si serà reconeguda com a nació.

La tercera proposta és la més nova en tots els sentits. Perquè neix d'un partit en formació i perquè amplia un reconeixement que fins ara era minoritari a Espanya. Pablo Iglesias, en el seu primer discurs com a secretari general de Podemos, va definir Espanya com “un país de nacions”. Espanya és molt més que un Estat, “és un país”. I està format per “nacions”. Mai ningú amb possibilitats de ser força de govern havia anat tan lluny a Espanya. La paraula nació, en boca d'un politòleg, té un sentit molt rellevant. Però, un cop formulada la frase, vol dir que Pablo Iglesias accepta el 'dret d'autodeterminació'? Aquí la resposta es difumina: “estem d'acord en el dret a decidir-ho tot; volem un procés constituent”.

Podem es presenta com “l'únic partit que pot reconstruir ponts amb Catalunya” i la pregunta és si aquesta voluntat arriba ja massa tard. L'independentisme està fent comptes. Sap que necessita sumar més vots per trencar l'empat que s'ha instal·lat en la política catalana. Alguns càlculs parlen de 300.000 nous partidaris de la independència per decantar la balança. Sap que un canvi radical en la política espanyola pot resultar un fre per al sostingut creixement sobiranista dels últims anys. L'actitud del PP ha funcionat com una 'fàbrica d'independentistes'. I ara arriba Podemos amb una proposta que pot seduir una part de l'opinió pública catalana que no es va creure l'oferta federal del PSOE o que mai va percebre la força suficient en Izquierda Unida.

Més enllà de les xifres, la veritat és que Podemos canvia l'escenari a Espanya i a Catalunya. Evidentment, la desafecció respecte a l'Estat no és la mateixa amb un partit que vol espanyolitzar els nens catalans o un altre que tanca els seus mítings amb L'Estaca de Lluís Llach. Per a una part important de la població catalana, la qual ja ha desconnectat mental i anímicament d'Espanya, totes les promeses, tots els gestos, arriben tard. Per altra, molt àmplia també, les paraules que aquests dies s'escolten en boca dels líders de Podemos sonen raonables. L'esperança és que, si un dia són decisius, les promeses no es quedin en paraules.

En un sol cap de setmana, tres forces polítiques espanyoles han plantejat quina és la seva oferta a Catalunya. És un plantejament difús, ambigu, però que serveix per intuir futures concrecions. El Partit Popular s'enroca en la Constitució. És el seu sostre i es limitarà a guanyar temps abans d'afrontar qualsevol reforma. El PSOE, després del seu Consell Federal, reivindica la reforma constitucional. I, de nou, el discurs de Susana Díaz, la presidenta andalusa, i de Miquel Iceta, el líder del PSC, tenen poc a veure, malgrat que tots dos interpreten la declaració de Granada, el full de ruta socialista per afrontar un nou marc territorial a Espanya. És a dir, un futur federal sense que quedi clar quin serà l'estatus de Catalunya en el seu si, ni, fins i tot, si serà reconeguda com a nació.

La tercera proposta és la més nova en tots els sentits. Perquè neix d'un partit en formació i perquè amplia un reconeixement que fins ara era minoritari a Espanya. Pablo Iglesias, en el seu primer discurs com a secretari general de Podemos, va definir Espanya com “un país de nacions”. Espanya és molt més que un Estat, “és un país”. I està format per “nacions”. Mai ningú amb possibilitats de ser força de govern havia anat tan lluny a Espanya. La paraula nació, en boca d'un politòleg, té un sentit molt rellevant. Però, un cop formulada la frase, vol dir que Pablo Iglesias accepta el 'dret d'autodeterminació'? Aquí la resposta es difumina: “estem d'acord en el dret a decidir-ho tot; volem un procés constituent”.