El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Mentre feia zapping al voltant de la retransmissió dels premis Goya no podia deixar de pensar en un punt bàsic i escruixidor. El cinema espanyol té actualment un 19% de quota de mercat a les pantalles del país (17,8 milions d’entrades venudes el 2015) i el cinema francès un 46% a les del país veí (amb 206 milions d’entrades venudes el mateix any per les pel.lícules nacionals). La diferència és tremenda i es deu a la política cultural de cadascun dels dos governs.
La política d’Estat en matèria cultural va ser impulsada pel general De Gaulle, amb un Ministeri de la Cultura confiat a l’escriptor André Malraux, que es va mantenir al càrrec durant deu anys. El president Mitterrand només va haver de seguir la petjada. El seu ministre de Cultura, Jack Lang, va veure multiplicat per sis el pressupost del departament durant els dotze anys de mandat.
Actualment, el ministeri francès de Cultura ha disposat l’any 2015 de 14.000 milions d’euros de pressupost (la meitat provinents de l’Estat i l’altra meitat de les administracions públiques locals i regionals). A Alemanya el mateix pressupost era de 8.000 milions (aportat majoritàriament pels länder). Al Regne Unit l’Arts Council rebia 840 milions i a Espanya el ministeri del ram 715 milions. La diferència torna a ser tremenda, escruixidora.
França és avui el país europeu que produeix més pel.lícules i ven més entrades de cinema, gràcies a la reglamentació estatal que ho protegeix a través d’un marc fiscal propi. També és el segon exportador mundial de pel.lícules. L’any 2013 el govern francès no només va descartar la pujada de l’IVA del 7% al 10%, sinó que encara el va rebaixar al 5% per al cinema, el teatre i els llibres. A Espanya el govern del PP va augmentar-lo del 8% al 21%.
Tal com va ironitzar el presentador de la gala dels Goya, Dani Rovira: “Entenc que no es baixi el 21% de l'IVA cultural, us explico per què. Si no abaixen l'IVA de comprar-se un iot a mi m'és igual, perquè no en tinc. Doncs el mateix li passa a Cristóbal Montoro amb la cultura”.
A França André Malraux va crear des del 1959 el Centre National du Cinéma, amb un Fons de Suport a la Producció que avui administra 500 milions d’euros anuals, procedents de taxes sobre beneficis televisius, venda de vídeos i d'entrades de cinema. Les televisions franceses estan obligades per llei a emetre, especialment a les hores de màxima audiència, un 60% de pel.lícules europees, de les quals un 40% en llengua original francesa.
D’aquesta manera França produeix avui el 22% de les pel.lícules rodades als 28 països de la Unió Europea i té la quota de pantalla més elevada de tots. Se’n diu, repeteixo, política cultural.
Mentre feia zapping al voltant de la retransmissió dels premis Goya no podia deixar de pensar en un punt bàsic i escruixidor. El cinema espanyol té actualment un 19% de quota de mercat a les pantalles del país (17,8 milions d’entrades venudes el 2015) i el cinema francès un 46% a les del país veí (amb 206 milions d’entrades venudes el mateix any per les pel.lícules nacionals). La diferència és tremenda i es deu a la política cultural de cadascun dels dos governs.
La política d’Estat en matèria cultural va ser impulsada pel general De Gaulle, amb un Ministeri de la Cultura confiat a l’escriptor André Malraux, que es va mantenir al càrrec durant deu anys. El president Mitterrand només va haver de seguir la petjada. El seu ministre de Cultura, Jack Lang, va veure multiplicat per sis el pressupost del departament durant els dotze anys de mandat.