Rics i rucs

Leer versión en castellano

Imagineu-vos, per exemple, un home ric que no és el més ric però sí bastant. Imagineu-vos que cobra dels bancs i del rei, per exemple. Imagineu-vos, a més, que l’home ric s’hi va enfilant, per l’escala que ajunta el rei amb els bancs i els bancs amb el rei —que és una escala lluenta i amb dents— i que l’home és l’amic i l’amat primer de l’un, llavors dels altres, i que al final es fa tan amic de tothom que ni es veu on comença l’osset de la cua del primer ni on s’acaba la llengua dels segons. Imagineu-vos que un dia el pobre home tan ric es desperta tristíssim. Corferit i alacaigut, per exemple. Imagineu-vos que li agafa el rampell d’anar fins a mar per prendre l’aire i revifar. Imagineu-vos que allà s’hi troba un vell esparracat i mig nu, estrafolari del tot, i que només té un capell, un tros de pa i una copa de fusta. Imagineu-vos que el vell és Diògenes el Cínic o d’una mena de manera semblant. Imagineu-vos, doncs, que, tot seguit, el jaio mig boig es mira el ric directe als ulls i li diu que a ell, la pobresa en persona, els diners no li calen però que, en canvi, a ell que és tan ric, de diners n’hi fan falta. Després li toca la història del viatge fabulós —on la gent va a parar a una altra banda per aprendre lliçons. En aquesta, l’home ric s’esbaralla amb Fortuna —a qui acusa d’haver-lo estampat en la misèria pregona— i escolta la lliçó de Prudència (un estil de Filosofia de Boeci passada segurament per l’adreçador de l’hegemonia cristiana). Així, la lliçó no és la lliçó esburbada i abstracta de Filosofia, sinó la de la Providència divina: si l’home tan ric ara és pobre és perquè les adversitats creades per Fortuna han fet d’instrument per posar-lo a prova, ja que el mal no existeix i és només l’absència de bé... I hala! Deixant de banda la cristianització de la mestra al·legòrica, el que interessa és que l’home tan ric, tot i haver-se embadalit amb la intel·ligent confessora, no n’aprèn res, de la seva lliçó, que és una lliçó que, en el fons, més guapament, críptica i intel·ligent ja li havia anticipat el vell de la platja: que el bé suprem no és la riquesa —i que s’escampi la que hi ha—. L’obra en qüestió és el Llibre de Fortuna e Prudència (de poc abans del 1381) i la idea, rics i rucs d’ara i de sempre, més que un tòpic repetit de molt abans de Bernat Metge, és un tòpic —lloc comú— massa obert, de tan llest, per a vosaltres.

Leer versión en castellano

Imagineu-vos, per exemple, un home ric que no és el més ric però sí bastant. Imagineu-vos que cobra dels bancs i del rei, per exemple. Imagineu-vos, a més, que l’home ric s’hi va enfilant, per l’escala que ajunta el rei amb els bancs i els bancs amb el rei —que és una escala lluenta i amb dents— i que l’home és l’amic i l’amat primer de l’un, llavors dels altres, i que al final es fa tan amic de tothom que ni es veu on comença l’osset de la cua del primer ni on s’acaba la llengua dels segons. Imagineu-vos que un dia el pobre home tan ric es desperta tristíssim. Corferit i alacaigut, per exemple. Imagineu-vos que li agafa el rampell d’anar fins a mar per prendre l’aire i revifar. Imagineu-vos que allà s’hi troba un vell esparracat i mig nu, estrafolari del tot, i que només té un capell, un tros de pa i una copa de fusta. Imagineu-vos que el vell és Diògenes el Cínic o d’una mena de manera semblant. Imagineu-vos, doncs, que, tot seguit, el jaio mig boig es mira el ric directe als ulls i li diu que a ell, la pobresa en persona, els diners no li calen però que, en canvi, a ell que és tan ric, de diners n’hi fan falta. Després li toca la història del viatge fabulós —on la gent va a parar a una altra banda per aprendre lliçons. En aquesta, l’home ric s’esbaralla amb Fortuna —a qui acusa d’haver-lo estampat en la misèria pregona— i escolta la lliçó de Prudència (un estil de Filosofia de Boeci passada segurament per l’adreçador de l’hegemonia cristiana). Així, la lliçó no és la lliçó esburbada i abstracta de Filosofia, sinó la de la Providència divina: si l’home tan ric ara és pobre és perquè les adversitats creades per Fortuna han fet d’instrument per posar-lo a prova, ja que el mal no existeix i és només l’absència de bé... I hala! Deixant de banda la cristianització de la mestra al·legòrica, el que interessa és que l’home tan ric, tot i haver-se embadalit amb la intel·ligent confessora, no n’aprèn res, de la seva lliçó, que és una lliçó que, en el fons, més guapament, críptica i intel·ligent ja li havia anticipat el vell de la platja: que el bé suprem no és la riquesa —i que s’escampi la que hi ha—. L’obra en qüestió és el Llibre de Fortuna e Prudència (de poc abans del 1381) i la idea, rics i rucs d’ara i de sempre, més que un tòpic repetit de molt abans de Bernat Metge, és un tòpic —lloc comú— massa obert, de tan llest, per a vosaltres.