El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
En aquest any 2014 en què la Història ens convoca, tal com proclama la propaganda institucional de la Generalitat, també procedeixen d'altres aniversaris rodons com el vuitantè d'Els fets del 6 d'Octubre de 1934. Quan el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l'Estat Català. Des d'un present convuls i confús, ens ve com anell al dit una de les sentències més conegudes de Karl Marx, analitzant el 18 Brumari de Lluís Bonaparte: “Hegel diu que tots els grans esdeveniments i personatges de la història universal ocorren dues vegades. Tanmateix, es va oblidar d'afegir: la primera vegada com a tragèdia i la segon com a farsa”.
La ruptura per part del president Lluís Companys de la legalitat republicana va suposar no només la pèrdua de l'autogovern assolit des del 14 d'abril de 1931, sinó una repressió institucional (la dissolució de les corporacions locals democràtiques) i social (els milers de camperols desnonats de les terres conreades) aterridora, que influirà en la violència política de la revolució social de 1936 i de la contrarevolució franquista del 1939 Poca broma!
Fa sis anys es publicava el dietari (Abans del Sis d'Octubre) d'Amadeu Hurtado, l'home de confiança dels presidents Macià i Companys. El prestigiós advocat i ferm republicà ens alliçonava a favor de la política pactista de 1931 i en contra de la política de confrontació de 1934. Així mateix, la lliçó apresa per Josep Tarradellas (explicitada una vegada més per Joan Esculies en un llibre recent, ¡Evitar l'error de Companys!) era que la Generalitat no havia de prendre partit en les disputes espanyoles, subratllant la clau espanyola d'uns 'fets' sovint presentats com a exemple paradigmàtic de la confrontació entre Catalunya i l'Estat espanyol.
Vuitanta anys després, la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut, les polítiques d'austeritat i l'immobilisme del govern del PP han esperonat l'efervescència independentista fins al punt d'empènyer el president Mas i CDC a disputar el lideratge independentista a Oriol Junqueres i ERC, tot i la davallada electoral del partit fundat per Jordi Pujol en les últimes eleccions europees i reiterada en les diversos sondejos electorals. En tot cas, la implosió previsible del sistema de partits a Catalunya s'avança, com gairebé sempre, a la de l'Espanya electoral de 2015.
Tot apunta que avui la sang no arribarà al riu i que la farsa s'imposarà a la tragèdia en la política catalana i espanyola. La farsa teatralitzada d'un govern que convoca una consulta pensant en unes eleccions plebiscitàries, que són el parany perfecte perquè la gent d'esquerres voti a la dreta. La farsa manipuladora d'uns alcaldes que porten un mandat d'exigència democràtica per poder votar i criden a la independència. La farsa punyent de l'ANC i d'Òmnium que fan campanya amb samarreta groga (el color de l'escola pública i de qualitat) per un país millor amb la consellera Irene Rigau, responsable de les més grans retallades en l'escola pública mentre destina milions d' euros a les escoles d'elit de l'Opus Dei.
Marx i Engels també ens adverteixen d'un espectre que recorre Europa i que, a casa nostra, pot espantar els farsants dels parlaments i consistoris.
En aquest any 2014 en què la Història ens convoca, tal com proclama la propaganda institucional de la Generalitat, també procedeixen d'altres aniversaris rodons com el vuitantè d'Els fets del 6 d'Octubre de 1934. Quan el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l'Estat Català. Des d'un present convuls i confús, ens ve com anell al dit una de les sentències més conegudes de Karl Marx, analitzant el 18 Brumari de Lluís Bonaparte: “Hegel diu que tots els grans esdeveniments i personatges de la història universal ocorren dues vegades. Tanmateix, es va oblidar d'afegir: la primera vegada com a tragèdia i la segon com a farsa”.
La ruptura per part del president Lluís Companys de la legalitat republicana va suposar no només la pèrdua de l'autogovern assolit des del 14 d'abril de 1931, sinó una repressió institucional (la dissolució de les corporacions locals democràtiques) i social (els milers de camperols desnonats de les terres conreades) aterridora, que influirà en la violència política de la revolució social de 1936 i de la contrarevolució franquista del 1939 Poca broma!