Sobiranisme en 3D

El nou escenari electoral demana a crits un matís. Una de les paraules que darrerament hem après a dir més de vint cops al dia és “sobiranisme” (i llurs declinacions “moviment sobiranista”, “desafío soberanista”, etc). Es refereix al moviment social de caire polític que reivindica el dret a decidir del poble català, sovint donant per entès que això passa en primer lloc per la creació d'un Estat català independent o altament autònom de l'Estat espanyol. El sobiranisme no és exclusiu de Catalunya sinó que existeix en major o menor intensitat en famílies culturals, territorials i polítiques (nacions) sense Estat d'altres geografies, Quebec, Escòcia, el País Basc, les més conegudes. Però també el Kurdistan, Palestina, Galícia, Kosovo o diferents indrets de l'Amazonia.

A la Península Ibèrica, el sobiranisme està clarament confrontat políticament a un moviment que comença a ser conegut com “unionisme”. Es pot vestir de “constitucionalisme” però en realitat sembla significar '“espanyolisme” amb accent castellà. Sovint aquest unionisme procedeix de persones conservadores, tot i que també és fàcil de percebre'l en les esquerres d'arreu de l'Estat (no totes) que veuen el sobiranisme com una manipulació de les èlits catalanes, i per què no dir-ho, també perquè desafia profundament la seva identitat de “Nación” que han après de petits. Entre els sectors progresistes que acullen millor la diversitat peninsular, el federalisme predomina com a versió més convivencial de l'unionisme.

El moviment espanyolista és hores d'ara més poderós que el sobiranista, tant en nombre d'efectius com perquè acaparen les institucions de l'Estat central. Alguns partits moderadament sobiranistes també controlen administracions públiques autonòmiques com la Generalitat o el Govern Basc. Atesa la diferència de poder institucional, la força dels moviments sobiranistes se situa més aviat als carrers, a la petita institucionalitat (ajuntaments, associacions, empreses, etc), o en aliances internacionals. Per això la importància de l'ANC, Òmnium Cultural, l'AMI o la diplomàcia ciutadana.

Ara bé, emergeix l'articulació d'una tercera corrent a la que hauríem d'anomenar “supersobiranisme” o “sobiranisme 3D” . El sobiranisme 3D, esgrimeix el “dret a decidir-ho tot”, però “tot-tot”, emfatitzant que la sobirania rau en els pobles, les persones i els cossos. Afirma que els Estats són sobirans en la mesura que representen pobles, persones i cossos. Rebutja l'ús que de l'Estat en fan determinats grups d'interès privat, siguin Ponts Aeris, banquers, Aznars, Pujols, Closos, Millets o Aguirres. Reivindica així l'Estat o qualsevol comunitat amb regles i projecte, però en desconfia. Pren expressions territorials com la lluita local contra la MAT, cosmopolites com el moviment per la justícia climàtica, i alhora temàtiques com ara la sobirania alimentària, l'energètica, el dret a l'habitatge, a la salut universal, la multiculturalitat, etc.

En conseqüència, el sobiranisme 3D se sol oposar frontalment a l'unionisme conservador i al patrioterisme. Però el supersobiranisme tampoc se sent gens còmode amb el sobiranisme 1D, un sobiranisme restringit exclusivament a la cosa nacional que bloqueja o despista la presa d'altres decisions importants. Així doncs, el soberanisme 3D troba totalment legítim que qualsevol poble decideixi sobre la seva qüestió nacional. És internacionalista i coherentment solidari amb altres pobles, amb altres grups socials excepte els que colonitzen. Però a diferència del sobiranisme 1D, no es limita només a l'eix nacional ni ho aposta tot a la independència i a la creació d'un nou. Reacciona davant de la pèrdua de poder de la gent enfront als mercats internacionals (que en realitat són rics organitzats), de les màfies velles i noves, del patriarcat, de l'anticooperació transnacional i altres formes de dominació que considera inacceptables. Ho fa exigint per exemple que el diner públic es destini abans a cobrir urgències socials de la seva gent que a rescatar bancs i a contentar inversors internacionals en concepte del servei del deute i de cadenats del règim neoliberal global.

Perquè aquestes dimensions importen, afirmen que no s'ha de pagar el deute que han contret il.legítimament bancs i dirigents estafadors, com esgrimeix la PACD. Observa la pèrdua de sobirania que es produeix pel paulatí procés de financiarització de l'economia i propugna la creació de comunitats (és comunitarista que no comunista) de resistència i esperança com ara la PAH o l'Aliança contra la Pobresa Energètica i de reivindicació d'allò públic, com la Marea Blanca. Crea cooperatives de consum, de treball, d'energia neta i democràtica, de producció cultural i agrícola, de criança compartida o impulsa la banca ètica. Per això s'oposa a acords secrets inter-estatals com ara el TTIP entre la Unió Europea i els Estats Units per afavorir negocis privats en detriment de la gent, la natura i les administracions democràtiques. Saben que els Estats, les seves lleis i institucions són sovint segrestats per grups de poder i diverses èlits extractives. La Via Campesina lluita per la reforma agrària a favor dels petits camperols en països on predomina el latifundisme oligarca. Els indígenes zapatistes a Mèxic o el moviment del 15M o Occupy, molt diferents entre sí, també son moviments supersobiranistes.

Aquesta lògica del sobiranisme multidimensional reivindicat des d'alguns importants moviments socials s'està convertint en opció electoral i de la nova política. S'oposa a l'unionisme però avança per l'esquerra a l'anomentat front sobiranista, tot i criticant-lo de discrecional i com diu l'Ada Colau, de molt poc seriós. Per això des d'espais com Barcelona o Terrassa en Comú, però des de fa temps les CUP, del Procés Constituent, i de forma titubejant en allò nacional Podemos, la Federació d'Izquierda Unida i Equo, s'està d'acord amb el dret a decidir, però el dret a decidir-ho absolutament tot.

El nou escenari electoral demana a crits un matís. Una de les paraules que darrerament hem après a dir més de vint cops al dia és “sobiranisme” (i llurs declinacions “moviment sobiranista”, “desafío soberanista”, etc). Es refereix al moviment social de caire polític que reivindica el dret a decidir del poble català, sovint donant per entès que això passa en primer lloc per la creació d'un Estat català independent o altament autònom de l'Estat espanyol. El sobiranisme no és exclusiu de Catalunya sinó que existeix en major o menor intensitat en famílies culturals, territorials i polítiques (nacions) sense Estat d'altres geografies, Quebec, Escòcia, el País Basc, les més conegudes. Però també el Kurdistan, Palestina, Galícia, Kosovo o diferents indrets de l'Amazonia.

A la Península Ibèrica, el sobiranisme està clarament confrontat políticament a un moviment que comença a ser conegut com “unionisme”. Es pot vestir de “constitucionalisme” però en realitat sembla significar '“espanyolisme” amb accent castellà. Sovint aquest unionisme procedeix de persones conservadores, tot i que també és fàcil de percebre'l en les esquerres d'arreu de l'Estat (no totes) que veuen el sobiranisme com una manipulació de les èlits catalanes, i per què no dir-ho, també perquè desafia profundament la seva identitat de “Nación” que han après de petits. Entre els sectors progresistes que acullen millor la diversitat peninsular, el federalisme predomina com a versió més convivencial de l'unionisme.