El suïcidi assistit de les caixes

Amb el projecte de llei de caixes i fundacions bancàries en tràmit parlamentari, assistim a l'acte final d'un procés: l'extirpació de l'anomalia insuportable que significaven les caixes per al sistema financer internacional. O per als mercats, si es prefereix un llenguatge més canònic. La desaparició de les caixes és una victòria per als defensors d'un capitalisme financer que ha aconseguit conduir l'economia productiva a un estat de prostració de molt incert pronòstic.

Fa uns mesos em vaig permetre qualificar aquest dolorós procés d'eliminació com la “desamortització del segle XXI”, amb resultats favorables per a uns pocs i perjudicials per a l'interès general. Però cal assenyalar que aquest procés ha tingut força de suïcidi assistit. És ben sabut que les caixes d'estalvis estaven sotmeses des de feia temps a la deslegitimació pública i l'assetjament institucional per part d'actors financers molt influents en les instàncies europees. En aquesta operació d'assetjament i enderrocament, però, va comptar amb l'eficaç auxili intern de dirigents polítics i de professionals financers. Alguns responsables polítics les van conduir cap a un clientelisme modern del que es van aprofitar especialment promotors immobiliaris i constructors. No només a escala autonòmica com s'ha repetit fins a la sacietat. També a escala estatal, tal com ha revelat meridianament el fulgurant ascens i l'estrepitosa caiguda de CajaMadrid.

A aquest clientelisme -de diferent abast i quantia- van contribuir-hi també una part decisiva dels executius professionals que dirigien algunes caixes. Van menystenir la funció social d'aquestes entitats i van intentar imitar pautes d'actuació -incloses les dels seus quantioses retribucions- pròpies dels competidors financers que anhelaven la seva desaparició.

En aquest procés d'autodestrucció no cal oblidar el paper del regulador. Hi va haver responsabilitats per falta de control en els polítics dels respectius governs. Però ha quedat igualment de manifest el paper negatiu del presumpte regulador independent -el Banc d'Espanya- al qual s'atribuïa tradicionalment un implacable i eficaç sistema d'inspecció, incrustat en les mateixes entitats. El fet és que aquest sistema no va poder o no va voler controlar les pulsions autodestructives de les caixes i va permetre que persistissin fins a la seva letal consumació. Em pregunto si aquest episodi pot ser també una lliçó interessant per als qui segueixen proclamant la superioritat incontestable d'aquests òrgans de regulació i de control, alliberats de les responsabilitats democràtiques.

Autodestrucció, eutanàsia o suïcidi assistit, el resultat és ja irreversible.

El paisatge financer del país ha donat un tomb. I no precisament en benefici dels que han acabat pagant la factura del dany causat: contribuents en general, honestes iniciatives benèfiques i culturals que rebien el suport de les caixes, petites o mitjanes empreses locals solvents que obtenien la seva assistència financera i constituïen teixit productiu i social.

El dany és, doncs, profund i durador. No només pel cost immediat de les injeccions de diners públics per mantenir provisionalment unes entitats que seran lliurades als mercats. També perquè s'assumirà a mitjà i llarg termini un important cost quan es comprovi que la funció social de les caixes -encara lesionada de vegades per decisions arbitràries- no trobarà ara substitució en unes administracions públiques sotmeses a severíssimes cures d'aprimament per satisfer també als insaciables mercats. I molt menys trobarà compensació en les entitats financeres privades que es faran amb els residus de les seves extintes competidores.

En aquest episodi final d'una lamentable història, Brussel·les i l'anomenada troica -un poder sense rostre tan ominós i amenaçador com el de les novel·les de Lovecraft- han exigit la rendició incondicional dels últims i comptats defensors de la cultura social de les caixes. Segons sembla, per la troica la submissió al model mercantil ha de ser total i absoluta, sense possibilitat de protegir un petit reducte de control ciutadà i aplicació social dels seus beneficis. Els pronòstics són clarament negatius per als últims resistents en aquesta batalla sense quarter.

Podria haver estat d'una altra manera? Els contrafactuals històrics són sempre arriscats. Però caldria preguntar ingènuament per què no es va procurar mobilitzar el suport ciutadà si es pretenia la defensa de les caixes en base al seu caràcter social. Probablement perquè s'havia produït ja la rendició ideològica d'una part dels gestors de les caixes en considerar els ciutadans simples clients de les seves entitats i no actors i aliats en la defensa d'un model financer amb objectius socials. Potser també per la consciència d'haver traït la confiança ciutadana en actuacions massa allunyades de l'exigible rigor professional. La dada és que haver basat tota la seva estratègia de defensa en el suposat suport d'elits tan compromeses amb els seus adversaris era incoherent i estava condemnat al fracàs, un fracàs consumat ara en una norma que es convertirà en el certificat legal d'un suïcidi assistit.

Amb el projecte de llei de caixes i fundacions bancàries en tràmit parlamentari, assistim a l'acte final d'un procés: l'extirpació de l'anomalia insuportable que significaven les caixes per al sistema financer internacional. O per als mercats, si es prefereix un llenguatge més canònic. La desaparició de les caixes és una victòria per als defensors d'un capitalisme financer que ha aconseguit conduir l'economia productiva a un estat de prostració de molt incert pronòstic.

Fa uns mesos em vaig permetre qualificar aquest dolorós procés d'eliminació com la “desamortització del segle XXI”, amb resultats favorables per a uns pocs i perjudicials per a l'interès general. Però cal assenyalar que aquest procés ha tingut força de suïcidi assistit. És ben sabut que les caixes d'estalvis estaven sotmeses des de feia temps a la deslegitimació pública i l'assetjament institucional per part d'actors financers molt influents en les instàncies europees. En aquesta operació d'assetjament i enderrocament, però, va comptar amb l'eficaç auxili intern de dirigents polítics i de professionals financers. Alguns responsables polítics les van conduir cap a un clientelisme modern del que es van aprofitar especialment promotors immobiliaris i constructors. No només a escala autonòmica com s'ha repetit fins a la sacietat. També a escala estatal, tal com ha revelat meridianament el fulgurant ascens i l'estrepitosa caiguda de CajaMadrid.