TMB censura els relats crítics

Com cada any per aquestes dates, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) organitza el seu concurs de relats curts. En la vuitena edició d'enguany els guanyadors s'enduran lots de llibres, e-books, inscripcions gratuïtes a conferències, un any de cine gratis i la conversió de la seva història en un curtmetratge. Fins aquí, res a dir tret de la suggerència de regalar també abonaments de transport. El problema comença quan un concurs que es defineix com “una fòrmula original i participativa perquè els ciutadans de Barcelona i de la seva àrea metropolitana s'exercitin en l'escriptura i la lectura” censura els textos crítics.

És el que li ha passat al meu amic I. Al seu perfil de Facebook ha penjat la modesta creació literària que va enviar fa uns dies a TMB perquè nosaltres jutgem si la censura és del tot justificada. Al seu relat, l'I. explica un moment real de la seva vida quotidiana viatjant en metro amb les típiques aglomeracions als vagons en hora punta, l'home que es passeja amunt i avall demanant una ajuda, els intents frustrats d'una banda de robar a un despistat turista d'aspecte nòrdic i el típic tap que algú provoca a la banda esquerra de l'escala mecànica, teòricament la més ràpida.

L'I. afegeix que la raó que li ha donat TMB per rebutjar el seu text és que incompleix una de les clàusules que inclouen les bases del concurs de relats curts i que té a veure amb el prestigi de la institució. Concretament és la que apareix al punt C de l'apartat 6 i que diu: “No ha de ser contrari al bon nom, prestigi o imatge de TMB”. Això de voler mostrar una cosa que no és, sobretot quan parlem de Barcelona, comença a ser preocupant. Tanmateix, per molt que se censuri que els preus del transport públic són d'escàndol, que els carteristes fan de les seves, que en hores punta viatgem com a sardines o que cada vegada hi ha més pidolaires, la realitat del metro és la que és.

Els intents de l'Ajuntament de Barcelona per vendre al món una ciutat idílica i glamurosa sense pobres i sense conflictes socials, sense contaminació i sense males infraestructures són recurrents, però estan abocats al fracàs. El metro continua fent pudor a aixella suada, a peus, humitat i a pixum (els caps de setmana), a la que et despistes t'han pispat el mòbil o la cartera, la recollida selectiva de brossa no funciona, les escales mecàniques s'espatllen continuament -la del Poble Sec sortida Manso porta setmanes avariada-, el botellón és una festa ja institucionalitzada i encara hi ha estacions que no són accessibles a les persones amb mobilitat reduïda.

L'experiència de l'I. m'ha fet replantejar-me la meva participació a aquest concurs tan poc democràtic. El meu relat curt també era crític. Parlava de fantasmes, de cantants d'òpera malauradament desapareguts que desafinaven com una mala cosa i d'una alta concentració de frustració i de males vibracions que fa que la gent més sensible -i la dels barris més rics de Barcelona- acabi optant per viatjar en autobús.

Com cada any per aquestes dates, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) organitza el seu concurs de relats curts. En la vuitena edició d'enguany els guanyadors s'enduran lots de llibres, e-books, inscripcions gratuïtes a conferències, un any de cine gratis i la conversió de la seva història en un curtmetratge. Fins aquí, res a dir tret de la suggerència de regalar també abonaments de transport. El problema comença quan un concurs que es defineix com “una fòrmula original i participativa perquè els ciutadans de Barcelona i de la seva àrea metropolitana s'exercitin en l'escriptura i la lectura” censura els textos crítics.

És el que li ha passat al meu amic I. Al seu perfil de Facebook ha penjat la modesta creació literària que va enviar fa uns dies a TMB perquè nosaltres jutgem si la censura és del tot justificada. Al seu relat, l'I. explica un moment real de la seva vida quotidiana viatjant en metro amb les típiques aglomeracions als vagons en hora punta, l'home que es passeja amunt i avall demanant una ajuda, els intents frustrats d'una banda de robar a un despistat turista d'aspecte nòrdic i el típic tap que algú provoca a la banda esquerra de l'escala mecànica, teòricament la més ràpida.