Tornen les adhesions “inquebrantables”

Quan jugues a futbol i un company teu simula un penal, has d’anar corrent cap a l’àrbitre reclamant-li que el sancioni amb la pena màxima. Forma part del joc i quedaria malament recriminar-li al teu company que fa comèdia. M’he passat mitja vida jugant a futbol i he complert pràcticament sempre aquesta norma no escrita. Només vaig deixar de solidaritzar-me amb l’actitud dels meus companys quan jugava a les instal·lacions de la Universitat de Barcelona amb un equip de la Facultat de Dret i compartia samarreta amb el que després seria president del Barça, Joan Laporta. El seu comportament sobre la gespa era tant difícil de justificar que, sovint, m’havia de fer el boig quan reclamava una falta o es barallava amb algun adversari.

En el debat sobre si Catalunya ha de ser independent o no, vivim una situació similar. Ens col·loquem –o ens col·loquen– en un bàndol i des d’allí hem de defensar tot allò que diguin o facin els “nostres”.

Si s’organitza un concert per la Independència al Camp Nou, uns ho veuen com una manifestació espontània de la gran majoria del poble de Catalunya i uns altres, com una imposició des de les altes instàncies del poder, alimentades amb ajuts públics abundants i animades des de la televisió pública oficial.

Queda poc espai per la reflexió o els matisos. O amb mi o contra mi.

Potser influït per aquesta realitat maniquea, el Govern català s’ha atrevit amb una proposta que sona poc a democràtica i molt a coacció: fer un registre de ciutadans que donen suport al Govern.

Els especialistes en Ciència Política han dit en públic una cosa i en privat, una altra. En públic, que tenen dubtes sobre l’encert d’una proposta d’aquestes característiques. I, en privat, que es tracta d’una bestiesa sorgida de ments sectàries i desconnectades de la realitat del país.

I aquí és on rau el problema. Quan s’aposta per les adhesions “inquebrantables” no s’ha d’afluixar en la crítica a aquesta deriva. Se sigui independentista, federalista, espanyolista o cap de les tres coses.

Quan jugues a futbol i un company teu simula un penal, has d’anar corrent cap a l’àrbitre reclamant-li que el sancioni amb la pena màxima. Forma part del joc i quedaria malament recriminar-li al teu company que fa comèdia. M’he passat mitja vida jugant a futbol i he complert pràcticament sempre aquesta norma no escrita. Només vaig deixar de solidaritzar-me amb l’actitud dels meus companys quan jugava a les instal·lacions de la Universitat de Barcelona amb un equip de la Facultat de Dret i compartia samarreta amb el que després seria president del Barça, Joan Laporta. El seu comportament sobre la gespa era tant difícil de justificar que, sovint, m’havia de fer el boig quan reclamava una falta o es barallava amb algun adversari.

En el debat sobre si Catalunya ha de ser independent o no, vivim una situació similar. Ens col·loquem –o ens col·loquen– en un bàndol i des d’allí hem de defensar tot allò que diguin o facin els “nostres”.