La vaig matar perquè era meva

La vida ens demostra que hi ha fets impossibles de preveure. Parlant de violència masclista, podem trobar-hi totes les possibilitats: L'home que apallissa o mata per primer cop i quan mai no ho havia fet. La sorpresa és total. Però el fet és prou greu com perquè no passi més d'una vegada. Les autoritats, hipòcritament, clamen i proclamen, que les dones amenaçades han de denunciar. Altrament, no s'hi pot fer res. Nosaltres des d'aquí, sí que ho hem denunciat i, sense cap problema, tornem a fer-ho a risc de repetir-nos: La dona dissortada que fa cas de bona fe a aquests clams augmenta en un mil per cent les probabilitats de ser agredida o assassinada. La denúncia no detura mai cap agressor. Al contrari. L'agressor és prou boig com per no actuar racionalment: “Ui, m'ha denunciat, aniré a la presó. Faré bondat”. No. Mai. Mai no ho fa. Li és igual. Mata i punt. I si ha d'anar a la presó, hi va.

Fa dues setmanes van apunyalar mortalment una dona a Salamanca. El presumpte autor és l'exparella. La víctima estava inclosa en el programa de violència de gènere, de manera que ja havia fet la corresponent denúncia. Fatalment, gairebé amb una seguretat absoluta, es compleix l'estadística macabra. A ella, que ha denunciat, la maten. A una altra, que no ha denunciat, potser no la maten. La violència de gènere s'hauria de tractar com una epidèmia. L'Estat, però, en regateja la despesa. Et diu, no podem posar un policia darrere de cada dona que ha denunciat. És cert, però alhora, minimitza els pressupostos per adquirir dispositius de seguiment de possibles maltractadors. O de maltractadors jutjats i condemnats. Si tan car és fer-ne el seguiment, que els grapin un xip a l'orella, com als gossos. Que quan s'acostin al punt on hi ha l'exparella, rebin una descàrrega elèctrica al cervell. Perquè, ho repetim, l'estadística, en aquest punt és certa i macabra: Les maten. Són gent malalta, immadura, incapaç de suportar el fracàs en l'únic àmbit de la seva vida on podien “manar”. Jo no dic que en tinguin la culpa, la culpa és de la societat i bla, bla, bla, d'acord. Però atenció: Maten.

Repetim la recomanació feta en un anterior article: Dones que heu denunciat, organitzeu-vos la defensa. Si això fos els Estats Units, omplirien les cases de pistoles i fusells metralladors. Feu un curset d'autodefensa. Però recordeu-ho un cop més: Teniu l'estadística en contra. Fugiu de casa vostra. Si penseu: “Per què me n'haig d'anar jo, si el delinqüent és ell, i a més, l'he denunciat?” Error. Ets morta. Si truca a la porta i us deixa anar paraules de penediment a través del pany, no obriu. Si ho feu, sou mortes. Si aneu pel carrer i el veieu venir, no espereu a veure què us vol dir: Demaneu ajut, fugiu. Si us atureu a parlar amb ell, encara que sigui enmig del carrer, amb milers de persones al voltant, ja heu begut oli: sou mortes. És obvi que si els denuncieu, enfolleixen. Entre altres raons perquè l'afer es fa públic i palès. I no ho suporten. Hi ha fets impossibles de preveure. Fins i tot hi ha estadístiques manipulables. Però d'altres, no. I aquest n'és un que, tossudament, esquitxa de sang les autoritats amb una regularitat esfereïdora.

Atenció, aquí, el famós exemple estadístic dels dos pollastres (si som dos, i jo me'ls menjo tots dos, l'estadística diu que ens n'hem menjat un cadascú) no serveix, perquè en violència de gènere, els “pollastres” són tots dos morts igualment: No m'interessa saber la mitjana de dones assassinades que prèviament havien denunciat el seu cas a la policia. No hi hauria d'haver ni una. Perquè, piquem i repiquem sobre le mateix clau: Si denuncies, et maten. És una contradicció de caràcter gegant que no té més rellevància pública perquè és minoritari. ¿Què passaria si en tots els casos de robatori en què el lladre surt del jutjat vint-i-quatre hores després de ser detingut, tornés al lloc del crim i matés els qui l'han denunciat? Repetim, és una contradicció colossal: El bon ciutadà, llepa. Per exemple, el que de bona fe paga els seus impostos i veu com s'ho fan determinades persones per escapolir-se de la seva responsabilitat. D'acord, se sent estafat. Però almenys el presumpte defraudador no es presenta a casa seva i, a més, el mata. I a punyalades. Si us plau, un xip grapat a l'orella. Com als gossos. Que es faci un conveni amb els veterinaris. El que calgui. Si us plau.

La vida ens demostra que hi ha fets impossibles de preveure. Parlant de violència masclista, podem trobar-hi totes les possibilitats: L'home que apallissa o mata per primer cop i quan mai no ho havia fet. La sorpresa és total. Però el fet és prou greu com perquè no passi més d'una vegada. Les autoritats, hipòcritament, clamen i proclamen, que les dones amenaçades han de denunciar. Altrament, no s'hi pot fer res. Nosaltres des d'aquí, sí que ho hem denunciat i, sense cap problema, tornem a fer-ho a risc de repetir-nos: La dona dissortada que fa cas de bona fe a aquests clams augmenta en un mil per cent les probabilitats de ser agredida o assassinada. La denúncia no detura mai cap agressor. Al contrari. L'agressor és prou boig com per no actuar racionalment: “Ui, m'ha denunciat, aniré a la presó. Faré bondat”. No. Mai. Mai no ho fa. Li és igual. Mata i punt. I si ha d'anar a la presó, hi va.

Fa dues setmanes van apunyalar mortalment una dona a Salamanca. El presumpte autor és l'exparella. La víctima estava inclosa en el programa de violència de gènere, de manera que ja havia fet la corresponent denúncia. Fatalment, gairebé amb una seguretat absoluta, es compleix l'estadística macabra. A ella, que ha denunciat, la maten. A una altra, que no ha denunciat, potser no la maten. La violència de gènere s'hauria de tractar com una epidèmia. L'Estat, però, en regateja la despesa. Et diu, no podem posar un policia darrere de cada dona que ha denunciat. És cert, però alhora, minimitza els pressupostos per adquirir dispositius de seguiment de possibles maltractadors. O de maltractadors jutjats i condemnats. Si tan car és fer-ne el seguiment, que els grapin un xip a l'orella, com als gossos. Que quan s'acostin al punt on hi ha l'exparella, rebin una descàrrega elèctrica al cervell. Perquè, ho repetim, l'estadística, en aquest punt és certa i macabra: Les maten. Són gent malalta, immadura, incapaç de suportar el fracàs en l'únic àmbit de la seva vida on podien “manar”. Jo no dic que en tinguin la culpa, la culpa és de la societat i bla, bla, bla, d'acord. Però atenció: Maten.