A votar amb el nas tapat, per enèsima vegada i que no falti

Mantinc el costum d’anar sempre a votar. Em sembla que constitueix la responsabilitat mínima de ciutadà demòcrata, tot i que últimament em pinço cada vegada més fort el nas amb els dits al moment de dipositar la papereta a l’urna, davant dels escassos efectes pràctics de qualsevol resultat electoral pel que fa a la qualitat del sistema en què vivim a Catalunya, a Espanya i a Europa. El cúmul de piruetes d’aquest 9 de novembre i la cua de més piruetes que el seguirà s’hauria pogut evitar amb claredat i eficàcia si el president Artur Mas hagués convocat eleccions autonòmiques anticipades, dintre de la seva plena potestat de fer-ho. No ho ha fet, ha preferit abocar-nos a més dilacions perquè sap que el seu partit no les guanyaria ara i perquè que la resta de formacions parlamentàries que integren el Pacte pel Dret a Decidir no s’han avingut a subscriure una “llista del president” coaligada al plebiscit d’independència.

Cada partit mira pels seus interessos electorals particulars, cosa que en alguna mesura deu ser tan legítima com que cada elector i cada grup social miri pels seus, però que resulta poc conforme als discursos sobre objectius col.lectius de país que els dirigents prodiguen. Mesurar democràticament a les urnes quina proporció de ciutadans de Catalunya està a favor d’un Estat propi resulta indispensable i es pot fer –s’ha de fer-- a unes eleccions autonòmiques que el president de la Generalitat té la capacitat legal de convocar sense discussió.

No ho ha fet, ha passat d’esquitllentes la responsabilitat a la societat civil, ha allargat el procés per conveniències tàctiques particulars. El país continua immers en la necessitat de solucions concretes, pràctiques, mesurables i comprovades per remuntar la brutal devastació de l’atur, l’estesa corrupció institucional, l’augment accelerat de les desigualtats i les retallades socials de tota mena que aquest mateix president ha conduït, en perfecta harmonia amb el president espanyol en un terreny tan fonamental, si més no, com la consulta sobre la independència que els separa.

La meva intenció de vot i la meva mobilització no faltaran, tot i que els ciutadans coneixem per experiència la interpretació de prodigiosa disparitat que es farà del resultat, sigui quin sigui, mentre seguim esperant solucions polítiques concretes a problemes candents que no es substancien exclusivament en la independència.

Mantinc el costum d’anar sempre a votar. Em sembla que constitueix la responsabilitat mínima de ciutadà demòcrata, tot i que últimament em pinço cada vegada més fort el nas amb els dits al moment de dipositar la papereta a l’urna, davant dels escassos efectes pràctics de qualsevol resultat electoral pel que fa a la qualitat del sistema en què vivim a Catalunya, a Espanya i a Europa. El cúmul de piruetes d’aquest 9 de novembre i la cua de més piruetes que el seguirà s’hauria pogut evitar amb claredat i eficàcia si el president Artur Mas hagués convocat eleccions autonòmiques anticipades, dintre de la seva plena potestat de fer-ho. No ho ha fet, ha preferit abocar-nos a més dilacions perquè sap que el seu partit no les guanyaria ara i perquè que la resta de formacions parlamentàries que integren el Pacte pel Dret a Decidir no s’han avingut a subscriure una “llista del president” coaligada al plebiscit d’independència.

Cada partit mira pels seus interessos electorals particulars, cosa que en alguna mesura deu ser tan legítima com que cada elector i cada grup social miri pels seus, però que resulta poc conforme als discursos sobre objectius col.lectius de país que els dirigents prodiguen. Mesurar democràticament a les urnes quina proporció de ciutadans de Catalunya està a favor d’un Estat propi resulta indispensable i es pot fer –s’ha de fer-- a unes eleccions autonòmiques que el president de la Generalitat té la capacitat legal de convocar sense discussió.