Costas Lapavitsas (1961), professor d'Economia a la School of Oriental and African Studies de la University of London, ha vingut de visita a Barcelona aquesta setmana a presentar el seu últim treball, en el que advoca perquè Grècia surti de l'euro com a eina per superar la crisi en la qual està instal·lada el país.
Molt crític amb Syriza (de la qual va ser diputat fins al tercer acord amb la troika), amb Alexis Tsipras i amb Yannis Varufakis, Lapavitsas és conscient que les seves posicions respecte a la UE i a l'euro encara són minoritàries entre els progressistes europeus. Tot i això creu que “el primer pas per a l'esquerra és dir que la unió monetària ha d'acabar”.
Fa un any va estar a Madrid a la presentació del Pla B per Europa. Com creu que ha evolucionat aquesta iniciativa? a la presentació del Pla B per Europa
Les conferències de Madrid van ser interessants perquè hi va haver una bona afluència de públic i un bon ambient. No obstant això, van ser políticament confuses perquè es van presentar diverses idees sense concreció sobre què hauria de fer l'esquerra respecte a Europa. La gent encara pensa que es pot canviar la Unió Europea (UE). Passat un any, crec que aquesta posició ha perdut partidaris. Més gent s'ha adonat que si es vol una alternativa, un camí o una estratègia diferent cal fer passos radicals també respecte les institucions i la UE.
I aquí s'emmarca el seu pla per Grècia, en el qual proposa sortir de l'euro.
Sortir de l'euro forma part d'una estratègia. Però en essència cal prendre mesures per enfortir la demanda agregada: la despesa pública i inversió. En un primer moment el sector públic ha de liderar-la perquè l'economia i el sector privat, especialment els serveis, puguin començar a respirar. En una segona fase caldria prendre mesures en política industrial.
I això no és possible fer-ho dins de l'euro?
La institució fonamental de la UE a dia d'avui és la unió monetària. La unió monetària ha fracassat, és disfuncional i no ha portat reformes, prosperitat o solidaritat sinó tot el contrari: ha intensificat l'hostilitat i les tensions entre els europeus. El primer pas per a l'esquerra és a dir que la unió monetària ha d'acabar. L'euro ha fracassat i no el necessitem.
Acabar amb l'euro no faria precisament que els països i les seves monedes competissin entre si en comptes de ser solidaris?
Tampoc cal tornar a un sistema de monedes nacionals que competeixin entre elles. Hi ha alternatives intermèdies per les nacions europees per organitzar el moviment de capitals i el comerç. No es necessita una moneda comuna com l'euro ni a l'actual Banc Central Europeu (BCE). Els mecanismes que es fan servir des de fa anys bàsicament afavoreixen les grans empreses i els grans bancs.
En última instància que l'esquerra assumeixi el discurs antieuro no facilita la feina a la ultradreta?
Al contrari! És un altre error de l'esquerra. Si l'esquerra no hagués acceptat l'euro o si hagués proposat una sortida de l'euro positivament i des d'un discurs radical, en el sentit d'anar a l'arrel dels problemes, l'hi hauria posat més difícil a l'extrema dreta. A Grècia, la ultradreta d'Alba Daurada té diputats però no han estat capaços de trobar el seu lloc en el debat de l'euro perquè ja hi havia una esquerra que ho proposava. En comptes de Marine Le Pen, hauria de ser l'esquerra francesa qui parlés d'això.
Malgrat això la posició majoritària de l'esquerra europea no és sortir de l'euro sinó reformar la UE. A Espanya ho hem vist amb Podem: a mesura que les enquestes li afavorien, centrava el seu discurs.
És cert. Per això l'esquerra europea ha fracassat en l'última dècada i, a la dreta, i ara sembla que també a l'extrema dreta, li ha anat tan bé. L'esquerra històricament va ser garant de traslladar polítiques favorables a la classe treballadora i als més febles a les institucions, desafiar els poderosos i parlar de canvis radicals. Canviar el sistema, canviar el món. On és tot això? L'esquerra està pagant el seu discurs conservador sobre la unió monetària. L'extrema dreta emet ara un discurs radical i ha robat la major part dels missatges, i en alguns casos l'electorat, a l'esquerra.
El seu país, Grècia, sembla haver-se instal·lat en un cercle viciós de rescats i plans d'ajust.
Grècia és un cas extrem dins el fracàs de l'eurozona. No crec que Grècia surti satisfactòriament de la crisi en el mitjà termini. El motiu és que quan va esclatar la crisi la solució imposada per la Comissió Europea i Berlín essencialment destruir la demanda agregada. Es va retallar la despesa i les pensions, i augmentar els impostos. El conjunt de mesures va contreure la demanda agregada i la inversió es va col·lapsar. Els negocis van tancar, la desocupació va créixer i la recessió va ser massiva.
Es va dir que això estabilitzaria l'economia i que un cop caiguda la demanda agregada seria l'ocasió per prendre mesures addicionals, com liberalitzar i desregular per ser competitius. Però el capitalisme modern no funciona així. El que ha passat és que el país s'ha estancat: l'economia creix una mica i torna a contreure. I Espanya no està tan lluny d'aquesta descripció.
Tampoc sembla que els creditors proposin una via molt diferent de la seguida fins ara.
Així Grècia mai creixerà i romandrà estancada, amb la demanda interna destruïda i esperant un miracle. Aquest camí porta a Grècia a la marginalització i a la irrellevància, i continuarà així mentre es mantingui en la unió monetària. Per començar a fer polítiques alternatives a l'austeritat cal sortir de l'euro.
D'altra banda, el suport que va rebre el govern de Syriza durant el referèndum sembla que s'ha evaporat. L'Europa dels treballadors és més mite que realitat?
L'Europa dels treballadors no existeix. És un mite en el qual la major part de l'esquerra europea creia. No hi ha una sola Europa, hi ha 28 estats, 19 d'ells en la unió monetària. L'esquerra hauria de pensar més en la sobirania nacional i redefinir-la, no d'una manera nacionalista o agressiva, sinó en un sentit popular. Crec que aquesta és la veritable perspectiva de l'Europa de la gent i els treballadors, i no un ens transaccional amb seu a Brussel·les governat per buròcrates que viuen al seu propi món. Pensar que des de l'esquerra es pot transformar tot això en l'Europa de la gent crec que és un error. L'Europa dels treballadors existeix, primer, al teu propi país quan es reclama sobirania i, a partir d'aquesta base, es pot crear una Europa solidària.
Vostè viu a Londres. Com estan sent els primers mesos postBrexit?
El Brexit va mostrar que la classe treballadora britànica no vol la UE, que la UE no és un projecte popular i que mai ho ha estat al Regne Unit. La UE era un projecte de la classe mitjana britànica. I crec que el que sempre ha passat al Regne Unit és traslladable a bastants països: la UE no ha estat un projecte de les classes populars.
Les pitjors conseqüències arribaran quan s'activi el mecanisme per sortir de la UE?
Després de la votació es deia que el Brexit seria la fi del món i que hi hauria una recessió massiva, fugues de capitals i dificultats econòmiques. Fins ara res d'això ha passat. Òbviament quan comenci el procés de desconnexió real hi haurà efectes negatius, però fins ara s'han exagerat. La catàstrofe que es preveia no s'està produint. El pensament entre molta gent és: “Si això és el que passa quan decideixes sortir, on és el desastre?”
Hi haurà efectes negatius i complexos en l'economia. Desarticular tot un sistema legal establert serà una tasca ingent perquè la legislació europea afecta molts aspectes de la vida. Els acords comercials i les operacions financeres es veuran afectades encara no se sap molt bé com.
S'esperava que guanyés el Brexit?
La classe dirigent britànica no volia el Brexit. La City de Londres i els poderosos volien quedar-se. Va ser una sorpresa i les elits no estaven preparades perquè el Brexit ser un vot popular. A nivell polític però, el Brexit ha contribuït a posar fi a la divisió del partit conservador respecte a Europa. Ara els conservadors són més forts.
L'esquerra, en canvi, sembla totalment desconcertada.
El laborisme no té res clar i està dividit. L'esquerra al Regne Unit està en crisi perquè no sap què dir sobre Europa. No té propostes radicals per la gent. Alguns creuen que es tornarà a la UE i podran canviar-la, la qual cosa no té cap sentit. Mai passarà i si passés només portaria a empitjorar les vides dels treballadors, que han votat en contra de la UE.
Això mostra un dels problemes de l'esquerra europea: ha perdut la confiança dels treballadors. Part del laborisme, en comptes de proposar un programa per abandonar l'austeritat i fomentar la inversió pública i distribuir la riquesa, posa els seus esforços a tornar a una institució que els propis treballadors rebutgen i a un altre referèndum. Políticament no té sentit. La ultradreta, en aquest context, s'està guanyant a les classes treballadores britàniques. Això és terrible i el pitjor és que passa en més països d'Europa.