Podemos, algú més amb qui dialogar des de Catalunya
“Catalunya serà el que els catalans vulguin que sigui”, ha repetit en múltiples ocasions Pablo Iglesias, líder de Podemos. El reconeixement del dret d'autodeterminació dels pobles, incloent el dret a decidir que exigeix una notable part del Parlament i una àmplia majoria de la societat catalana, suposa una novetat si ho comparem amb l'actitud negativa predominant entre els principals partits espanyols. No obstant això, Podemos-Podem, i també Izquierda Unida (IU), són les úniques forces d'arrel estatal que eviten el no sistemàtic per resposta i que, en base a un principi de radicalitat democràtica, toleren i fins i tot defensen el dret a decidir del poble català.
Esquerdats els ponts tradicionals, on destaquen el pactisme de CiU amb el poder de torn a Espanya o les aliances entre PSOE i PSC, els pocs vasos comunicants per on flueix l'enteniment polític Catalunya-Espanya estan ara ubicats a l'esquerra alternativa. El poder hegemònic comença a mostrar símptomes de decadència a l'Estat —PP i PSOE han perdut, entre tots dos, un total de 17 eurodiputats respecte a les europees de 2009— i, a Catalunya, CiU i PSC cauen a la segona i tercera posició, per darrere d'ERC. Davant d'aquest panorama, Catalunya, vista fins ara com un problema des del bipartidisme i altres sectors de la política espanyola, podria ser precisament el contrari: una solució.
Així ho veuen alguns analistes, com el professor de sociologia de la Universitat de Barcelona (UB), Josep Maria Antentas, que creu que Catalunya podria ser la “palanca” que fes saltar el “règim sorgit de la Transició”. Per Antentas, que el poble català pugui decidir el seu futur lliurement pot ser un element decisiu per desencadenar una profunda reformulació de l'Estat que doni pas a “un nou ordre democràtic, just i solidari”. De fet, formacions com ICV-EUiA, les CUP i, també, moviments com Procés Constituent, estan reivindicant ampliar el dret a decidir a altres qüestions, com les retallades, la sobirania alimentària o energètica o el dret al propi cos. Una sèrie de reivindicacions democràtiques que enllacen directament amb la reformulació de l'Estat que exigeix Podemos, més enllà de fronteres i banderes.
L'analista polític David Espinós detecta esgotament, tant a Catalunya com a Espanya, del que ell anomena “la vella política” i dels nous partits “que neixen vells” —com Vox, assenyala—. Per aquest motiu, posa en valor els nous lideratges, com el de Pablo Iglesias, però també el d'Oriol Junqueras (ERC), Ernest Urtasun (ICV) o Alberto Garzón (IU) als que veu “més capaços” per donar sortida a les reivindicacions que avui marquen l'agenda política. Insisteix que les noves generacions, moltes d'elles posteriors a l'últim pacte constitucional, haurien de prendre les regnes del nou cicle polític que, a poc a poc, va demanant pas.
Tal com assenyalen en un article l'advocat humanista, Jaume Asens, i el professor de Dret constitucional de la UB Gerardo Pisarello; els processos constituents que s'han obert a Catalunya —i afegeixen els d'Euskal Herria i els que defensa ANOVA per a Galícia, o Compromís pel País Valencià— “podrien acabar amb la independència, però també podrien donar lloc a noves fórmules de convivència —federals o confederals—”. Segons ells, en un o altre cas, ni són incompatibles amb altres processos constituents d'àmbit estatal o europeu, ni tenen per què ser vistos com una amenaça per a la gent “de sota” d'altres racons de l'Estat.
La sintonia de Podemos amb l'esquerra alternativa catalana
La irrupció de Podemos a Catalunya ha tingut diverses vies d'accés. La més important, sens dubte, ha estat la dels mitjans de comunicació. Podemos, com va fer la PAH amb la seva portaveu Ada Colau, s'ha pres els antiestamínics necessaris per superar la tradicional al·lèrgia als protagonismes excessius dels lideratges que tant han caracteritzat a molts moviments d'esquerres, com li va passar al 15-M. Ara bé, Podemos també ha tingut padrins, més o menys explícits. I, a Catalunya, un d'ells ha estat Revolta Global, la mateixa Izquierda Anticapitalista (IA) que, en el conjunt de l'Estat, ha vist en Podemos una nova marca interessant i mediàticament potent per arribar als sectors descontents amb l'esquerra més tradicional.
Sigui com sigui, i per sortir de dubtes, només cal escoltar a Pablo Iglesias per entendre que, de moment, el que més caracteritzarà el trànsit de Podemos en sòl català serà la prudència i l'equidistància entre iniciatives semblants. En una entrevista a Catalunya Ràdio, parlava així sobre el Procés Constituent: “ha estat una de les inspiracions més importants per a nosaltres, tant pel que representen la Teresa i l’Arcadi, com per la quantitat de gent i de moviments que han estat capaços d'aglutinar”, i concloïa: “tant de bo la col·laboració sigui possible”. En el mateix nivell situava altres iniciatives: “ens encanten les experiències de les CUP, però també veiem amb molta simpatia el que fan altres organitzacions polítiques com ICV-EUiA”.
Entre tanta sintonia, la peça dissonant és la de l'ex fiscal en cap anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo, històric militant del PSUC i fins fa poc molt proper a ICV, molt crític amb el suport dels ecosocialistes al dret a decidir. Les seves dures declaracions en contra de la consulta sobiranista han dibuixat un interrogant sobre la veracitat de les paraules d'Iglesias en relació a aquesta qüestió. Per cert, Villarejo deixarà el seu escó al Parlament Europeu després de presentar la directiva contra la corrupció política que porta el seu nom. Tania Sánchez, una jove activista asturiana, serà la seva substituta.
Qui va votar Podemos a Catalunya?
Una setmana després de conèixer el resultat electoral, les formacions han fet números. Segons els càlculs d'ICV-EUiA i les CUP, l'ascens dels d'Iglesias no va en contra dels seus interessos polítics. Les dues formacions que, per semblança programàtica i pel perfil dels seus votants, més podria rivalitzar amb Podemos, veuen amb bons ulls la seva entrada en l’escenari polític espanyol i català. Si en el consell nacional dels ecosocialistes el mateix Joan Herrera, secretari general d'ICV, celebrava com a propis els cinc eurodiputats de Podemos, poc després era Quim Arrufat, de les CUP, qui els donava la benvinguda.
Aquesta tranquil·litat aparent s'entén, en part, amb els resultats a la mà. Podemos ha entrat amb força en zones on ni ICV-EUiA ni les CUP tenen especial arrelament. A Barcelona, per exemple, la irrupció de Podemos trenca esquemes en zones populars i d'arrel castellanoparlant com Torre Baró (10,3% del vot), Canyelles (9,2%) o Ciutat Meridiana (8,3%); davant de resultats més discrets en barris de tradició catalana, com Gràcia (4,4%), on els ecosocialistes són la tercera força. Més enllà de la capital catalana, els percentatges són significatius en l'anomenat Cinturó Roig, com a l’Hospitalet (10%), El Prat (9%), Viladecans (8%), Sant Boi de Llobregat (7,8%) o Cornellà (7%), sobretot si els contraposem amb les xifres a les províncies de Girona (2,4 %) i Lleida (2,2%), on menys suports va recollir la formació.
El cap de campanya d'ICV, Marc Rius, fa un dibuix aproximat del votant de Podemos a Catalunya: “Es tracta majoritàriament de gent jove, situada en zones castellanoparlants i en barris molt afectats per la crisi. Amb alts índexs de precarietat i on és més habitual consumir mitjans de fora de Catalunya”. Per a Rius, la formació d'Iglesias és més forta en zones abstencionistes i, especialment, on van collir bons resultats partits com PSC i Ciutadans en les últimes autonòmiques de 2012. De fet, Rius troba similituds de forma entre Podemos i Ciutadans, malgrat divergir programàticament en el fons. “Tots dos aposten clarament per accedir al votant via mitjans massius, entonen el concepte de casta política, i eludeixen l'eix esquerra-dreta per, en el cas de Podemos, parlar dels de dalt i dels de baix”.
Vegem ara què passa en el cas de les CUP. Podemos va aconseguir a Catalunya un total de 117.096 suports, és a dir, el 4,66% dels vots. Fa dos anys, en les eleccions al Parlament, la CUP-AE va aconseguir 126.435 vots —el 3,47%—. Amb aquests resultats a la mà, més d'un podria pensar que, al no presentar-se la CUP a les europees, Podemos va ocupar el seu lloc. Jordi Salvia, un dels responsables de comunicació de les CUP assenyala que “algun dels nostres votants potser els hagi donat suport, però no observem un gran transvasament de vots”, assegura.
De fet, si fem una ullada al vot a les CUP el 2012 i el de Podemos el passat 25 de maig, es fa difícil trobar correlacions, tant en l'àrea metropolitana de Barcelona com al conjunt de Catalunya. Per exemple, en l'esmentat barri de Canyelles, Podemos va obtenir el 9,2% dels vots, mentre que fa dos anys les CUP només van arribar al 2,6%. I, en el sentit contrari, a Gràcia la CUP va obtenir el 8,1% del vot, i Podemos el 4,4%. Un altre cas significatiu és el de Sabadell, on les CUP van treure només el 3,57% dels vots, mentre que Podemos un considerable 7,11%.
A més, Salvia destaca el respecte mostrat per Podemos a processos oberts a Catalunya que porten temps treballant “des de baix”, com és el cas de la seva formació i Procés Constituent. D'aquí, diu, el “perfil baix” de la campanya que Podem ha realitzat a Catalunya, el que explica que els resultats dels d'Iglesias siguin menys espectaculars a Catalunya que en la resta de l’Estat. En la mateixa línia posa en valor les bones relacions de la seva formació amb persones de Podemos i, ho comprara, amb la sintonia que la CUP manté amb el Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT) i organitzacions d'altres nacions de l'Estat.
En base a aquests resultats, es pot concloure que l'espai que ha obert Podemos a Catalunya té un perfil propi. És a dir, tot i la pluralitat que existeix a Catalunya a l'esquerra dels socialistes, hi ha un espai polític que Podemos pot ocupar. Caldrà veure a partir d'ara com la formació d'Iglesias serà capaç d'administrar organitzativament el suport electoral rebut i quins escenaris obre a Espanya i Catalunya. A jutjar per l'onada indiscriminada de desqualificacions que ha rebut la formació i el seu líder, sembla clar que el paper que li tocarà jugar podria ser clau per desencallar múltiples dèficits democràtics que arrossega l'Estat. A Catalunya, com a mínim, les forces que defensen el dret a decidir ja tenen un interlocutor més. I amb arrel madrilenya.
